“Desiguals per llei. Les polítiques públiques contra la igualtat de gènere” és el títol del llibre de la matemàtica i economista Maria Pazos, les consideracions del qual, contingudes sota quatre eixos temàtics, varen ser presentats a Barcelona per la periodista i escriptora Gemma Lienas i l’antropòloga social i presidenta de la Fundació Nous Horitzons, Dolors Comas d’Argemir.
Encara hem de denunciar i donar compte de “les discriminacions que pateixen les dones”, reflectides amb claredat en llibre de Maria Pazos, que ha agrupat els temes en 4 eixos (prestacions, IRPF -Impost de la Renda de les Persones Físiques- pensions, i infància i dependència), segons Gemma Lienas. Ella va ressaltar que quan veiem que “que queda molt per la Igualtat, és en el moment que les dones decideixen ser mares”.
D’acord amb la seva lectura del llibre, les parelles on tots dos treballen i declaren les rendes per separat paguen més impostos que la unitat familiar conjunta, en la qual la dona no exerceix activitat laboral i, per això, es pot desgravar per la dona; “Tot i que no s’explica que això les converteix en pobres perquè després en la vellesa no tindran pensions” va subratllar la periodista. Per això, “hem d’exigir permisos de maternitat obligatoris per als homes; així no es tancarien les portes a les dones”. I una altra consideració, segons Lienas, és que és antieconòmic i no té cap sentit social gastar en l’educació si només se les vol destinar a canviar bolquers”.
Gemma Lienas, Dolors Comas d’Argemir i Maria Pazos
Prostitució inclosa en el PIB però no les cures
Per Lienas l’educació és molt important, però també va advocar per un canvi de les lleis, perquè en elles encara “l’home segueix sent el proveïdor i la dona la cuidadora, el que la converteix en dependent del marit”. I, en aquests moments en què la prostitució i el negoci de les drogues ja s’han incorporat al PIB (Producte Interior Brut) de l’estat, les cures, que constitueixen el 25% del PIB, segueixen sent invisibles” i no incloses en l’esfera pública, insistí l’escriptora.
“Les lleis actuen de manera que reprodueixen les desigualtats encara que sigui de manera involuntària”, va indicar per la seva part Dolors Comas d’Argemir, perquè “reforcen el paper de les dones i les hi treuen drets”. El llibre, segons aquesta antropòloga social, “és un compromís per la igualtat entre homes i dones i, a més, emfatitza com el neoliberalisme augmenta les desigualtats”. I el text és “fàcil de llegir perquè explica temes complicats de manera fàcil”, als quals va sumant “boxes (requadres) de resum de les idees essencials i inclou perspectives comparatives internacionals europees (Suècia) i llatinoamericanes”.
L’allò polític afecta també allò personal
Segons Comas, al lema feminista “allò personal és polític” en què se subratlla que les decisions personals tenen conseqüències socials (com que al Nord ha baixat la taxa de natalitat per decisió deliberada de les dones), en el llibre de Maria Pazos, s’observa també que “la política afecta allò personal” ja que precisament per “la falta de polítiques públiques sobre els temps, les prestacions econòmiques i els serveis” moltes dones s’enfronten amb dificultat a la maternitat ja que “voldrien tenir més fills, però com que la responsabilitat recau sobre elles”, retarden les decisions, si és que s’animen.
“Necessitem encara un gran consens per decidir Polítiques Públiques que dignifiquin aquestes funcions i incorporin els homes a les cures, per no deixar-ho en mans del mercat”. D’aquí les alternatives del “llibre que planteja l’eliminació de la divisió sexual del treball de manera que, homes i dones siguin cuidadors i proveïdors”, d’acord amb la presidenta de la Fundació Nous Horitzons.
En la seva intervenció, l’autora, va explicar primer per què va fer el llibre: “resumir el que he après en la meva vida i aplicar la meva pràctica feminista a la meva vida professional”. Després d’agrair el pròleg de la periodista Sol Gallego Díaz, va subratllar que “feminisme i perspectiva social es combinen poques vegades”, però ella ho va anar aprenent en la seva pròpia existència. “Primer, en un entorn familiar de poble ‘radioactiu i amb moltes injustícies’ que et fan revelar contra tot l’ordre social”. I després dels estudis, va tornar a sentir-se discriminada en el mercat laboral. De manera que va tenir un record per la jurista Maria Telo, de l’Associació Espanyola de Dones Juristes, que va impulsar, al final del franquisme, la reforma del Codi Civil el 1975, que va acabar amb l’obediència de les dones casades al marit.
La ideologia patriarcal ho bloqueja tot
Com Telo, deia Maria Pazos “vaig veure que totes les lleis estaven malament i res quadra” (per a les dones) perquè “la ideologia patriarcal ho bloqueja tot: el rigor científic (per què desgrava més una dona dependent que un nen?); el sentit comú (per què un jutge permet que un pare assassí de la mare vegi el fill?), la vista (un ancià o una anciana que viu en soledat pateix també el sistema patriarcal perquè només compten les famílies) i també bloqueja els moviments socials, perquè tampoc visibilitzen la ideologia patriarcal”.
Parafrasejant Friedrich Engels, tan recuperat en aquests moments, per la seva lucidesa anticipatoria, Pazos va recordar que “l’estructura econòmica condiciona tota la ideologia i la vida determina la consciència; perquè les condicions materials són les que determinen la consciència” i aquestes condicions són les que cal canviar: Els pares han de tenir permís de paternitat per establir un vincle amb els fills i no anar-se’n a treballar deseguida; l’educació ha de canviar profundament: amb joguines igualitaris, canvi de mentalitat del professorat …. cal canviar la vida al complert”.
En el debat, es va insistir en aspectes de la Llei de dependència i Pazos va explicar que els parlamentaris, homes i dones de tots els partits polítics a Madrid, es van revoltar contra de l’article 18 (que afavoria un pagament de misèria per cuidar a gent gran i malalts a casa), però no els van tenir en compte i es va aprovar. També va explicar que hi ha un consens parlamentari total perquè s’apliqui el permís de paternitat (amb sous iguals i intransferibles i pagats al 100%) però en els pressupostos aprovats per 2015 tampoc el govern de Madrid els ha inclòs.
I aquí podem afegir que, sobre la necessitat de la responsabilitat paternal en la cura de la infància i el suport públic per a les cures, només cal recordar les recents i inexcusables paraules de Mónica Oriol, presidenta del Cercle d’Empresaris, que va afirmar “Prefereixo una dona de més de 45 o de menys de 25” anys, perquè la resta es pot quedar embarassada.
