OPINIÓ
Les creences, els estereotips, la cultura, els valors, construeixen i determinen el pensament. Tanmateix, no ens adonem fins a quin punt això és així. I encara menys del fet que ningú no se n’escapa. Tots tenim els nostres propis punts cecs.
La cirurgia, com moltes altres professions fins no fa pas gaire, és encara una professió dominada pels homes i, sens dubte, l’explicació la trobem en els enutjosos prejudicis sexuals implícits. I en les dinàmiques de la distribució dels espais vitals d’homes i dones, en la divisió de les tasques i els horaris, pròpies del sistema patriarcal. El fet és que a Europa, nou de cada deu metges cirurgians són homes. El 86% dels cirurgians sènior són homes. La mateixa cantarella de sempre: les dones representen, entre homes i dones, el 41% en l’etapa inicial de les seves carreres, però només el 30% dels aprenents superiors i el 14% dels consultors. La falta de flexibilitat en els horaris i torns de capacitació quirúrgica també expliquen per què moltes dones no arriben a ser cirurgianes consultores.
I ara, agafeu-vos fort, hi ha diferents investigacions que ens mostren que les dones que són intervingudes quirúrgicament per un cirurgià tenen moltes més probabilitats de morir, tenir complicacions postoperatòries i haver d’ésser reingressades a l’hospital, que quan són intervingudes per una cirurgiana. Ho trobareu ben documentat en l’últim treball d’investigació que s’ha publicat a JAMA Surgery, una revista mèdica de nivell. Els autors van analitzar els registres d’1.320.108 pacients a Ontario que es van sotmetre a vint-i-un procediments quirúrgics comuns dut a terme per 2.937 cirurgians i cirurgianes. Des de reemplaçaments de maluc i genoll i cirurgia per perdre pes, fins a l’extirpació de l’apèndix o la vesícula biliar i intervencions més complicades com un bypass cardíac, aneurismes i cirurgia cerebral. Doncs bé, aquests investigadors ens mostren que les dones tenen un quinze per cent més de probabilitats de patir problemes postoperatoris i, aferreu-vos a la cadira, un 32% més de probabilitats de morir quan han estat intervingudes per un cirurgià que no per una cirurgiana. Les pacients tenen un 16% més de complicacions; un 11% més de probabilitats d’haver d’ésser reingressades; i un 20% més d’haver de quedar-se més temps a l’hospital.
Tot això no passa quan la que fa les intervencions quirúrgiques és una cirurgiana. És a dir, que quan una cirurgiana opera, els resultats dels pacients són generalment millors, especialment per a les dones, fins i tot després d’ajustar les diferències de l’estat de salut, l’edat i altres factors, quan se sotmeten a les mateixes intervencions quirúrgiques. I quedi clar que tothom, tant els cirurgians com les cirurgianes, tenen la mateixa capacitació tècnica. I ara ve la pregunta del milió: per què? La investigació no ho explica, tan sols presenta les estadístiques. Però les dones (sobretot les que som liles; més liles que violetes) en sabem la resposta a ulls clucs: de nou, també en aquest àmbit, els prejudicis sexuals implícits se situen capdavanters per explicar aquest “desideràtum” (desideràtum, pel cap baix).
Els cirurgians intervenen quirúrgicament les dones, fan les seves visites preoperatòries i postoperatòries, curulls de biaixos, d’estereotips i actituds per raó de gènere subconscients i profundament arrelats. No disposo d’espai per aprofundir-hi però és clar que, per començar, les habilitats interpersonals en les converses dels cirurgians amb les pacients abans de dur a terme la intervenció també pot ser un factor. Així com els (pre)judicis diferents dels metges i les metgesses i, en conseqüència, la presa de decisions. M’imagino un cirurgià fitant amb ulls impassibles la dona que, asseguda davant la taula del despatx de la seva consulta, li explica els seus mals i dolors. Què en pensa, el metge, de tot allò que li explica? I de la dona? Probablement que ja se sap, que les dones són força histèriques i que no n’hi deu haver per tant. I el que és més que probable és que no sigui conscient del seu pensament. El prejudici és implícit en la seva percepció. I ja no diguem si es tracta d’un postoperatori; aquí sí que el seu pensament és ben conscient: el cirurgià pensarà que les dones són més ansioses i histèriques i, com a tals, li farà menys cas. A més, tal vegada (ho desconec) hi ha diferències significatives en la percepció del dolor i els metges subestimen la gravetat dels símptomes de les pacients.
Situem-nos ara a la banda de les cirurgianes. No hi ha res per part d’elles en aquest fenomen? A mi em sembla que el que s’esdevé és que les cirurgianes estan amatents a la seva tasca fins a l’ultíssim detall. No poden permetre’s cap fallada. Com passa en totes les situacions de lideratge (ser metge cirurgiana és, sens dubte, un lideratge) en què les dones són molt poques, aquestes han de demostrar que són hàbils; no poden permetre’s fallar, ja que seran titllades d’incompetents i esborrades del mapa mentre que, com sabem, un error del homes serà atribuït a l’atzar, a la mala sort i mai a la seva incompetència. M’imagino la terrible discriminació de gènere en un àmbit tradicionalment dominat per homes. No m’estranya que les dones a mansalva abandonin la professió. Vatua l’olla! Llamps i trons!
