OPINIÓ
Agatha Christie, Patricia Highsmith, Ruth Rendell, Mary Higgins Clark, Donna Leon…Les dames del crim, principalment d’expressió anglesa, s’arrengleren sense dificultat en la nostra memòria lectora.
La majoria són creadores de personatges masculins (amb l’honrosa excepció de Mrs. Marple): dels mítics Hercules Poirot i Mr. Ripley al més modern inspector Brunetti, i d’altres.
En la ficció audiovisual, la Jessica Fletcher de “S’ha escrit un crim” obre un espai a la protagonista femenina de mitjana edat, sempre sagaç, sempre amb els seus models clàssics i ben conjuntats, i sempre allà on es produeix el crim…fins al punt que les males llengües sospiten que no hi tingui res a veure, això d’una banda, i de l’altra fa una mica de malícia veure com respon al prototipus d’escriptora que va de presentació en presentació, sense que mai no s’hagi de passar les hores corresponents clavada a la cadira, escrivint i reescrivint.
Agatha Christie, sobre Mrs. Marple: Si alguna vegada jo volgués començar el camí de l’engany, seria de Miss Marple de qui hauria de tenir por.
Les autores de novel·la policíaca nòrdica, com Camilla Läkberg, ja han posat ben amunt el llistó de la crueltat escenogràfica a mans de les dones, i la novel·lista francesa que signa amb pseudònim masculí, Fred Vargas, excel·leix en el còctel de la intriga policíaca barrejada amb la història i una certa dosi d’esoterisme. Stieg Larsson, d’altra banda, va crear el personatge immortal de Lisbeth Salander, la hacker sueca, morena i que mesurava 1’60m, sotmesa a maltractaments, però capaç de superar-los i d’heure-se-les amb els més destralers criminals.
I, mentrestant, què passa a casa nostra? De mica en mica, les autores en castellà i en català anem atrevint-nos amb el gènere negre, encoratjades per una major obertura de les trames inicials, tan plenes d’estereotips on el detectiu duia barret i gavardina i la noia era la rossa explosiva, i busquem una manera d’introduir protagonistes femenines que no corresponguin al clixé. Alicia Giménez-Bartlett, amb la seva Petra Delicado, fou sens dubte pionera, així com Maria Antònia Oliver, en català, amb la seva Lònia Guiu (que col·leccionava pintallavis), a “Estudi en lila”. L’última novel·la de Carme Riera, segons sembla, té una investigadora al capdavant. I també Rosa Ribas ens ofereix una protagonista dona, la comissària Cornelia Weber-Tejedor, situada a Alemanya, així com Jaume Benavente situa la seva Marja Batelaar, investigadora holandesa, a la ciutat d’Amsterdam.
Una de les grans instigadores del gènere és, sens dubte, la professora i escriptora Anna Maria Villalonga, responsable dels reculls “Les dames del crim” i “Noves dames del crim”, i ella mateixa autora “negra” (“La dona de gris”, “El somriure de Darwin”). A mida que sorgeixen i es consoliden els diferents festivals, apareixen més veus de dones que imaginen i creen protagonistes femenines.
Portada del recull “Noves dames del crim” (Llibres del Delicte, 2015), a cura d’Anna Maria Villalonga, amb relats de 13 autores: : Isabel-Clara Simó, Rosa Ribas, Anna Moner, Isabel Franc, Elisenda Roca, Blanca Busquets, Roser Cabré-Verdiell, Montse Sanjuan, Sílvia Romero, Antònia Carré-Pons, Raquel Picolo, Gemma Pasqual-Escrivà i Anna Maria Villalonga.
Fotografia de grup amb algunes autores del recull. Al centre, amb mocador blau, Anna Maria Villalonga.
El procés és ben lògic, des del moment que també hi comença a haver dones policies en tots els llocs de l’escalafó, encara que en el clixé (i en el percentatge) la figura del detectiu i del policia segueixin associats majoritàriament al gènere masculí. No així, en canvi, amb la popular imatge de la “mala dona”: de la vídua negra a la femme fatale, de “vestida per a matar” fins a “Instinto básico”, capaç d’embruixar, enganyar, enverinar, segrestar, mentir i pervertir, com la protagonista de “La mala dona”, de Marc Pastor, que formava part de la secció Científica dels Mossos quan va guanyar el primer premi Crims de Tinta.
El 9è premi, que ha correspost enguany a Joan Miquel Capell (que fou comissari dels Mossos d’Esquadra), també es centra en un cas protagonitzat per dones, situat a la presó de Wad-Ras. I no ens podem deixar la Wendy, caporal dels Mossos creada per Andreu Martín, el pare de Flanagan.
Veurem si les nostres detectius, comissàries, policies i, és clar, estafadores, lladregotes i assassines aconsegueixen adquirir una continuïtat i una solidesa que s’agafi a l’imaginari del públic lector amb tanta assiduïtat com les de terres llunyanes.
I si, pel camí, passem de “dames” a “escriptores” rases tampoc no haurà passat res, encara que sempre és suggerent imaginar-se a una mateixa prenent el te amb les amigues (qui sap si parlant dels diferents efectes dels verins) mentre el pastís de poma es cuina al forn, i, a l’ordinador, s’hi amaga la més escruixidora dissecció de l’ànima humana, com fan les grans: de Virginia Woolf a Alice Munro, passant per Mercè Rodoreda o Montserrat Roig.
(*) Maria Rosa Nogué és escriptora i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
