“No ho saps el què passa aquí i per això parles així”, em van dir. Com a dona migrant visquent a l’Estat espanyol fa gairebé 3 anys, he pogut constatar moltes realitats que abans desconeixia, a l’Equador on he viscut com a dona mestissa amb tots els privilegis que això implica.
Poder accedir a l’escola, col·legi, universitat, poder rebre beques, tenir sempre una llar amb menjar, un suport familiar i poder aspirar als treballs que volgués. La vida a l’Estat espanyol em va ensenyar que aquests privilegis aquí ja no compten i encara que la meva situació és molt més fàcil que companys i companyes migrants que vénen sense papers o creuant la mar arriscant la seva vida, puc i clarament haig de parlar sobre el que passa a l’Equador i com això es relaciona amb la meva experiència de vida a la ciutat de València.
Aquí hem de sortir a lluitar pels nostres drets com a dones i com a migrants tots els dies; no sé a quantes manifestacions he assistit en aquest temps però sens dubte a moltes i no sols per les meves exigències si no perquè la violència i el racisme són estructurals i ens travessen a totes. La unió de dones migrants ha fet que aconseguim coses, per això dic: la cura és revolució.
Perquè no és casualitat que siguin les dones migrants les qui estiguem en els treballs més precaris, sense drets laborals com en el sector de la llar i les cures, no és casualitat que vegis a la policia aturar sempre a persones negres, llatines o àrabs pels seus trets físics, no és casual que existeixin presons on et tanquen per no tenir papers i no és casual que en la universitat ja no vulguin atendre tràmits d’estrangeria perquè som una càrrega.
Perquè així mateix no és casual que en anys i anys de governs els pobles i nacionalitats de l’Equador hagin estat oblidats dins de les accions polítiques, es continua explotant els seus territoris, l’accés a educació i salut és mínim, existeix una imposició cultural i lingüística desvalorant completament els seus sabers i pràctiques, les seves economies, feminismes i polítiques que neixen des de les seves realitats. No parlaré en nom d’ells i elles, jo més aviat els convido a escoltar perquè les seves demandes són ben clares.
El model capitalista neoliberal està en contra de la comunitat i de la vida, ens proposa individualisme i guanys a costa de l’explotació d’uns altres i unes altres. Nosaltres som les altres, per això denuncio com continuem vivint la colonialitat, això no va acabar fa 500 anys amb l’espoli, saqueig i morts, no. Continua existint en les estructures de poder, continua existint en els cossos mestissos que menyspreen la lluita dels pobles, que utilitzen la paraula indi, indígena, longo (jove en kichwa) com a insult i que demanen i advoquen per la pau, perquè els ignorants són al carrer destruint la nostra ciutat, diuen.
Els territoris han estat d’aquesta gent, les persones indígenes van ser els qui van construir aquests patrimonis que tant defensen en situació d’esclavitud i ara els diem vagin-se’n no danyin la meva ciutat. Quin desvergonyiment. Revisem-nos el racisme, que el tenim ben interioritzat. Parafrasejant a Gloria Anzaldúa, “per als migrants, la guerra d’independència és una constant”. “Sé el que passa a l’Equador, sé ara el que és ser considerada ciutadana de segona i sé que tot i així no porto damunt tota l’exclusió i racisme que viuen les comunitats indígenes, afro, montuvias a l’Equador.
No hi ha pau sense justícia social per això aquesta marxa no ha estat només d’aquestes comunitats, han estat d’estudiants, treballadors, treballadores, metges, metgesses, feministes, comunitats migrants en la diàspora, dones i mares en primera línia, i és que quan demanes la pau des de la comoditat dels privilegis és perquè mai has hagut d’entendre o viure el que és lluitar per coses bàsiques que en la teva vida segurament tens.
M’emporto moltes coses boniques d’aquests dies de lluita i molt dolor també, perquè s’ha mostrat la cara del racisme en la nostra societat sense cap objecció, a més de tota la repressió, violència i abús de poder cap al poble. Però també s’ha mostrat la unitat de gent que va estar al peu de lluita contra un estat feixista que bombardejava refugis de nenes, nens, dones, gràcies infinites a totes aquestes persones que van posar el cos per defensar la vida, m’han demostrat que tal com ho vaig dir abans cuidar-nos és fer revolució. Em quedo amb la unitat de les persones migrants no sols a Espanya si no en el món, sabem de primera mà el que és haver d’anar-se i que et vulguin expulsar perquè aquest no és el teu lloc, ni el teu país, encara que es va crear i es manté sobre les bases de la invasió a territoris del Sud.
Per a concloure amb llàgrimes en els ulls de felicitat i tristesa recordo amorosament les paraules de Dolores Cacuango: “Som com la palla d’erm, que s’arrenca i torna a créixer. I de palla d’erm sembrarem el món”.
Seguirem així pel camí de la justícia, perquè mentre els drets són només per a uns o unes, aquests seran privilegis i res més.
L’Equador: cuidar-nos es fer la revolució.
*Paola Larco Muñoz. Sóc equatoriana i actualment em trobo realitzant un doctorat en Gènere i Polítiques d’Igualtat.
Escric i investigo dins del prisma de migracions, economia social, solidària i feminista i feminisme decolonial, entreteixint pràctiques i alternatives de dones enfront del sistema patriarcal, colonialista i capitalista.
També formo part de la col·lectiva Dones amb Veu València, un grup de dones migrants que ens hem unit per a alçar la nostra veu i crear resistències en aquest territori, també hem fet un fanzine i una publicació.
*La imatge de portada que acompanya aquest text ha estat proporcionada per la mateixa autora.
