Leïla Shahid no defensava la causa palestina, l’encarnava

Per Rami Abou Jamous. Viento Sur

No sé si les paraules podran expressar el que vull dir. Expressar la meva tristesa, expressar el meu dolor, expressar la meva pèrdua. La pèrdua d’aquesta gran dama que sempre he admirat, que sempre he respectat, que sempre ha estat per a mi el símbol mateix de la dignitat i la humanitat de la causa palestina.

La vaig veure per primera vegada el 1998 a Aix-en-Provence, on duia a terme els meus estudis. Havia vingut a parlar en companyia de Mahmoud Darwich, el gran poeta palestí. Ja coneixia Darwich, esperava el moment de tornar-lo a veure, però encara no havia conegut aquesta bella dona, molt modesta, amb un accent cantarí que m’encantava quan remarcava les “r”, cada vegada que l’escoltava a la ràdio o als platós de televisió.

“Hola Rami, sóc Leila Shahid”

Va ser per a mi un exemple de com parlar de la causa palestina, d’expressar el dolor de les i els palestins, o dels de Palestina o els dels camps de refugiats al Líban, Síria o Jordània.

A Aix vaig poder estrènyer-li la mà breument, no vaig tenir temps d’expressar-li la meva admiració. Vaig haver d’esperar trenta anys. Un dia, enmig del genocidi a Gaza, vaig rebre una trucada al meu mòbil i vaig reconèixer des de la primera paraula la veu que sentia a la ràdio i la televisió: “Hola Rami, sóc Leïla Shahid”. Crec que va ser la joia més gran de la meva vida. I aquesta veu em deia que em recolzava, que seguia el meu diari a Orient XXI i les meves intervencions a la televisió, a la ràdio. Vaig rebre aquestes paraules com un gran honor. Alhora, em van donar una gran responsabilitat, perquè mai no podré fer el que ella va fer per Palestina i per la causa palestina.

Leïla Shahid no era una de les millors diplomàtiques palestines, era la millor. No havia nascut a Palestina, però sabia parlar en nom de les i els palestins. Vaig aprendre molt de la seva manera de parlar a Occident, especialment als francesos. Va ser ella qui em va ensenyar a parlar amb l’altre, amb qui no formen part de la nostra cultura o no comparteixen la nostra religió: amb amor i dignitat. No intentava fer caure les portes, sinó més aviat procedir pas a pas, per crear un ambient de convivència. Parlava amb el cor ple d’humanitat, explicava amb delicadesa i amb gran finor el seu amor per Palestina i el patiment dels palestins. Aleshores, quan escoltava les seves intervencions, no tenia un gran coneixement dels desafiaments polítics i estratègics a Occident, especialment a França, tot això em superava. Però em va impressionar la seva postura, la seva dignitat, la seva manera d’anar a allò essencial, sempre amb una gran altura humana. No defensava la causa, l’encarnava. Vaig aprendre com arribar a la cultura de l’altre, com parlar amb ell usant el seu llenguatge, fent referències a la seva història.

Com arribar al cor dels altres? Com parlar de cor a cor? Em va agradar la manera com Leïla Shahid va construir ponts, va teixir vincles molt forts entre les cultures i les poblacions. Va defensar la causa palestina amb gran noblesa i intel·ligència. Gràcies a ella vaig entendre que debatre no és mostrar debilitat, sinó més aviat mostrar una força controlada, que el debat és un lloc de cultura, d’intercanvi i, sobretot, de respecte per l’altre.

Com si m’haguessin condecorat amb una medalla

Leïla, he après molt de tu. En aquell moment, quan era a Aix, la majoria dels francesos no sabien gaire sobre Palestina. Coneixien Iàsser Arafat i Israel, però això era tot. Estava intentant fer com tu, parlar amb la gent, millorar el meu francès per tenir la mateixa fluïdesa que tu. Fins i tot vaig intentar marcar les r com tu, m’agradava tant la música de la teva paraula… però sense aconseguir-ho.

No tinc ni la teva diplomàcia ni la teva intel·ligència, però he intentat elevar-me al teu nivell i al de la causa palestina tal com la defensaves. Així que quan em vas trucar per dir-me que volies prologar el meu llibre, va ser com si em condecoressin amb una medalla d’honor. Tenia una raó més per desitjar que aquesta guerra i aquest genocidi acabessin: poder dir-te a la cara tot el que t’estic escrivint. Dir-te la meva admiració i el meu respecte, dir-te que eres la meva professora, que eres la millor representant de Palestina. Que tu eres la causa palestina, parlant a tot el món, d’una capital a una altra, de la injustícia que vivim. Volia dir-te com em vaig sentir honrat que em trucaràs per telèfon, i que fossis part del meu grup de WhatsApp, i intercanviar missatges amb tu.
Estava tan feliç que estiguessis aquí. El teu suport m’ha donat molta força, molta determinació per continuar parlant. El meu pare, periodista, em va ensenyar l’amor per Palestina, i que una ploma valia molt més que les metralladores i les bombes atòmiques. Però tu em vas ensenyar a parlar amb els altres, a construir ponts. Com transmetre la qüestió palestina a poblacions senceres d’Occident, amb aquesta petita ploma que em va donar el meu pare?

Intentar perllongar el teu camí

M’has ensenyat a tenir el valor d’enfrontar-me a qui ens vol fer mal, o a qui, per ideologia, vol convertir-nos en terroristes, transformar la víctima en un botxí. El coratge de fer front a aquestes persones amb humanitat i amb molta força. M’has ensenyat a no demanar compassió, sinó a despertar consciències. Perquè estem del costat correcte. Quan faig intervencions o quan escric, intento imitar-te, recordar que tinc la responsabilitat de representar amb honor la causa justa. Com diem aquí, “som els amos del dret” (per dir que el dret és del nostre costat). No som botxins ni colons. Som un poble que vivia en pau i la terra del qual algú va venir a arrabassar.

I tu eres la millor per mostrar qui és el botxí i qui n’és la víctima. Volia seguir aprenent de tu, però te’n vas anar massa aviat. Tenia tantes coses a dir-te. Volia presentar-te a la meva família, Sabah, Walid i Ramzi. Volia dir-los tot el que eres per a mi, mirant-los als ulls. Volia dir-los: “Aquesta és la meva professora. Com algú que vol presentar els seus fills al seu professor més estimat de quan era petit. Però no eres només una professora per a mi, eres una veritable escola per tu mateixa: una escola de diplomàcia, humanitat, saber fer. Una escola de dignitat. Una escola compromesa, ferma sense ser dura. I sense odi.”

La teva lluita continua, Leïla. Intentarem perllongar el teu camí. Continues estant en nosaltres i nosaltres, sempre seràs la nostra guia, la nostra llum i la nostra escola. I espero que estiguem a l’alçada. Tens tot el meu respecte, gratitud i fidelitat.

Traducció: Faustino Eguberri

Rami Abou Jamous

(Leïla Shahid falleció el 18 de febrero de 2026 en su domicilio de Lecques, en el sur de Francia ndt)