Costa de creure que en el s. XXI jerarques de l’Església catòlica reincideixin en la ja massa anticuada, injusta i escandalosa actitud de voler barrar el pas a les dones negant-les el reconeixement de la seva dignitat i dels seus drets cívics i socials en el servei a la comunitat cristiana en igualtat de condicions a com ho fan els homes que actuen com a sacerdots o com a rectors de parròquies.
El cas més recent i destacat és el del l’Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, en una entrevista recent a TV3.
Al nostre país, moltes persones ignoren que precisament la seu arquebisbal de Tarragona té un rellevància especial a Catalunya i fins i tot en tota la Península Ibèrica, perquè és la diòcesi més antigament documentada (any 259) i que ja el 385 el seu bisbe transmetia instruccions per ordre del Papa a bisbes gallecs, hispans i lusitans. D’aquí la seva prestància amb el títol de Primat de les Espanyes. D’aquí també que sigui més dolorós que el seu actual arquebisbe (de l’Opus Dei) es contradigui estrepitosament afirmant “que tots (dones i homes) tenim la mateixa dignitat” i negui en canvi al mateix temps que les dones puguin exercir la funció sacerdotal, amb una argumentació tan peregrina com dir que “cadascú té una funció” i que “jo tampoc puc fer algunes funcions que fan les dones: no puc portar fills al món”. O sigui que les dones a parir i a obeir.
Des de la perspectiva de les persones creients, en uns moments en què en l’Església catòlica la pràctica religiossa es troba en clara disminució; en uns moments en què centenars d’esglésies de Catalunya i del món sencer tanquen portes per manca de capellans; en uns moments en què la sana assistència religiosa que moltes i molts cristians voldrien no pot ser prestada per la manca de sacerdots, només falta ara aquesta estracanada de l’arquebisbe (de l’Opus Dei) que precisament regeix la més antiga i venerable de les diòcesis de Catalunya i d’Espanya. Podem afirmar que el dia que el sacerdoci pugui ser exercit per les dones, moltes coses canviaran arreu del món. Entre d’altres, moltes parròquies (potser totes?), temples i esglesioles en pobles de muntanya, fins i tot els diumenges amb pany i forrallat, tornaran a ser obertes si més no els dies festius.
L’arquebisbe no pot de cap manera argumentar a favor de la segregació de la dona a l’Església: no sols per raons estrictament humanes o racionals, sinó tampoc per raons suposadament evangèliques, i molt menys per raons de caràcter teològic. És ben sabut que Jesús, fundador del cristianisme i origen dels Evangelis, escrits aquests solament alguns decennis posteriors a la seva mort, ens han arribat amb els condicionaments socio-culturals d’aquella època, ben diferent de l’actual. En el sentit que la dona no tenia pas una funció o rol social com l’ha anat adquirint en el dia d’avui fins a ocupar els llocs més rellevants en tots els àmbits, inclosa la funció exercida com a Primeres Ministres o Caps d’Estat.
En contrast amb aquests fets, és cert que en els primer segles, per raons sòcio-culturals i a causa de la situació de la dona en la societat, algunes religions van minoritzar, i fins i tot maltractat, la dona. Però actualment no és acceptable tampoc cap tipus de descriminació. Coses tan evidents com aquesta haurien de fer reflexionar a les més altes autoritats de totes les religions, i dins del catalocisme sobretot al Papa actual, que no hauria de dir mai més que ell no pot canviar el rol de les dones dins de l’Església que ell presideix i governa. Això és inexplicable en un home culte i responsable com ell. Més encara: hauria de desautoritzar de manera tallant i pública qualsevol jerarca que, com l’arquebisbe de Tarragona, posi en qüestió la igualtat de dignitat i de drets entre home i dona per a l’exercici de funcions ministerials en les comunitats cristianes en els termes que ho ha fet Jaume Pujol.
Finalment, pel que fa als aparellaments gais, l’arquebisbe de Tarragona ni cap altre hauria de desqualificar-los com a “comportaments inadequats”, tant més com res d’això es troba escrit ni transmès en els Evangelis.
