La ‘revolució feminista’ va ser un dels eixos del Kosmopolis 2019, que es va clausurar el diumenge 24. La periodista egípcia Mona Eltahawy i l’escriptora catalano-marroquina Najat El Hachmi van protagonitzar un dels diàlegs més interessants al voltant de la llibertat i l’emancipació real de les dones musulmanes a Europa i al món.
Najat El Hachmi i Mona Eltahawy al Hall del CCCB
Com a dones que “ja hem pres consciència de les nostres vides”, va començar Najat El Hachmi i sabem quins són els “mecanismes que ens han condicionat”, gràcies a antecessores com Fatima Mernisi i Nawal El Saadawi, “assumeixo el sentit del ‘moment dolorós’ de descobrir el ‘gran masclisme’ com diu la filòsofa Amelia Valcárcel” i li va preguntar a la periodista Mona Eltahawy pel seu itinerari personal i geogràfic, que circula per Escòcia, Londres, Aràbia Saudita i diferents països fins als Estats Units.
Però El Hachmi va posar el focus en “el nostre cos, que està al centre de tot i és l’origen de tots els desastres perquè els homes no són capaços de controlar els seus impulsos”; de manera que a les nostres societats “som nosaltres les que no hem de provocar el desig. És un sistema molt complex, prosseguia l’escriptora, perquè ens exposa de forma individual i col·lectiva”. És com el títol del teu llibre: L’himen i el hijab, dos elements del mateix sistema de repressió sexual, un intern i misteriós i l’altre un signe extern”. Així que la pregunta és ¿per què el món àrab necessita una revolució sexual?, li va deixar anar a Eltahawy.
La tríada misògina: l’estat, el carrer i la llar
“Perquè cal esfondrar el patriarcat”, li va respondre Mona Eltahawy, recordant que a les primaveres àrabs (Egipte, Líbia, Tunísia, Síria, Iemen…) les dones van sortir al carrer igual que els homes. Però “ells només van fer la revolució al carrer i a la feina, però no en les cases”. En aquest punt, li va recordar que l’anarquista i combatent Lola Iturbe ja escrivia el 1939 que “els companys deixen a la porta de la casa l’alliberament de la dona i a dins es comporten com vulgars marits”.
La periodista va repassar les violències sexuals i tortures (al Museu Egipci i a la presó) a què van ser exposades les dones, fins i tot ella mateixa al Caire i va recordar que “diferenciaven entre casades i solteres per la virginitat, que era comprovada pels doctors”. En conseqüència “17 dones van ser assaltades sexualment com a test de virginitat”, va afirmar. Eltahawy, després de lamentar que “encara no és el moment” de l’emancipació, va resumir que “al patriarcat encara cal desterrar-lo del palau presidencial, a les cantonades dels carrers i a l’habitació matrimonial”, el que ella anomena en el seu llibre ‘la tríada misògina’: l’Estat, el carrer i la llar”.
Najat El Hachmi i Mona Eltahawy en un moment de la xerrada
El cos i la sexualitat, obsessió dels fonamentalismes
El Hachmi li va indicar, en aquest sentit, que al Marroc ara és obligatori el servei militar per a homes i dones però que a elles, “per si perden la virginitat” a la feina, sel’s hi farà el test i sel’s donarà un certificat previ. “El cos i la sexualitat de les dones, s’ha convertit en ‘’obsessió del fonamentalisme” i va afirmar, a més, que “hi ha un moviment reaccionari contra els canvis”. L’escriptora catalana va posar com a exemple una xerrada que va mantenir amb “unes dones grans a Tetuan que li indicaven, amb molta sorpresa, que les noies joves abraçaven l’islam més rigorós i els corrents més fonamentalistes i això crea molta confusió en el món musulmà”.
Mona Eltahawy li va recordar que des de 1920 els Germans Musulmans d’Egipte no tenen lidereses femenines i que el 2005, sis anys abans de la revolució¡ ella ja va entrevistar al seu ‘guia suprem’ per saber què canviaria si arribaven algun dia al poder. Només li va dir que creien en els drets humans. Però quan Mohamed Mursi (ara a la presó des de 2013, després del cop d’’Estat del general Abdul Fatah al-Sisi) va guanyar les eleccions el 2012, “va mantenir la mutilació genital femenina (MGF) i no es va oposar a les noces de nenes menors” va explicar. I és que “ així actuen tots els fonamentalismes, els evangèlics i els ‘germans cristians’: tots estan contra l’avortament i a tots els vull fora de la meva vagina”, al·legà.
“Qualsevol religió és misògina, va mantenir Eltahawy, “especialment les d‘arrel abrahàmica’, perquè vaig estar a Jerusalem i era el mateix”; potser les religions de cosmogonia africana, ho són menys”… Però “jo segueixo amb la meva absoluta revolució sexual i proclamo que el meu cos és meu -no de l’Estat, ni de cap home- i declaro que jo decideixo sobre el meu cos. I no sóc monógama” va afegir, “aquest és un invent de l’home, amb el suport de les religions, per apropiar-se de les dones. I l’obsessió per la vagina és perquè és de les dones i nomès en les relacions heterosexuals. No afecta les homosexuals, les lesbianes o les trans”, va afirmar.
Relativisme de l’esquerra amb el vel de la dona
Najat El Hachmi es va interessar per la seva opinió sobre l’anomenat ‘feminisme islamista’. No pot ser només feminisme? Li va preguntar, perquè “quan les institucions d’aquí diuen ‘feminisme islamista’ assumeixen acríticament les idees conservadores amb els seus elements discriminatoris i accepten la desigualtat en els termes delimitats per la religió; és un parany al qual s’abracen per resistir en l’àmbit identitari”, mantenía l’escriptora. Jo en dic ‘relativisme de l’esquerra’, perquè “la imatge d’una dona amb vel en una llista electoral és tornar enrere”. De manera que “diem fora el teus rosaris dels meus ovaris però no fora el vel? És que ara he d’acceptar com a fantàstica la discriminació que he viscut de petita”, li va preguntar a Mona Eltahawy.
“Jo sóc una feminista secular” li va respondre contundent Eltahawy. “Vaig estar el 2009 a Kuala Lumpur (Malàisia) que, com a l’Iran, Pakistan o als Estats Units (ara amb dos congressistes: 1 somalí amb vel i una palestina) hi ha dones musulmanes que busquen la igualtat en la família i la justícia i tracten de modificar les legislacions, però sempre els hi diran que ‘és la paraula de déu’ i crec”, va mantenir, que pot donar peu a “reinterpretacions per fer-lo més gran i dir que tenen raó”. Jo estic fora de tot això va afirmar l’escriptora egípcia i “com les dones algerianes i tunisianes, (que ara batallen pel seu dret a la herencia contra el codi musulmà) mantinc que hem lluitat contra el que ells proclamen i diuen”. I va concloure “jo vull la igualtat entre nens i nenes i el meu objectiu és destruir el patriarcat”.
Desde l’esquerra, Laura Huerga, Luna Miguel i Llucia Ramis
Canvi climàtic, ecofeminisme i relacions de poder
Però la potència del feminisme i els seus relats, a més de la lluita per la igualtat, es va centrar també en altres vectors com el paper de les dones en la lluita contra el canvi climàtic i la pràctica de la sororitat. Sota les primeres coordenades, l’editora Laura Huerga va confrontar a la Sala Raval les idees ecofeministes de la periodista Llucia Ramis i l’escriptora i poeta Luna Miguel en la presentació del llibre de diverses autores: Per què les dones salvaran el planeta .
Vandana Shiva, Christiana Figueres, Zandile Gumede i Yayo Herrero, entre d’altres ecofeministes del Sud global, exposen en aquest llibre els seus arguments en defensa de la justícia social i com és possible unir les voluntats transformadores per influir en el medi ambient, però sobretot, com es comentava en el debat, des de l’educació i per canviar les relacions de poder en les societats.
Sota un format de diàleg i a la sala Teatre van departir la britànica Laura Bates (fundadora del portal Everyday Sexism Project i autora del llibre Sexisme quotidià), amb la nord-americana Shaina Machlus (autora de La paraula més sexy és sí), una guia pionera sobre el consentiment i la cultura de la violació. Bates considera també que l’educació i el llenguatge són essencials per combatre el sexisme i la violència que genera. Machlus per la seva banda, defensa un feminisme divers i plural que supera la igualtat. Ella entén que la lluita feminista ha de combatre simultàniament el patriarcat, el capitalisme, el colonialisme i la supremacia blanca. És a dir, com a feminista blanca, ella s’ha de qüestionar la seva posició privilegiada i revisar el seu discurs per veure a qui exclou.
Laura Pinyol,Tina Vallès, Marta Orriols i Eva Baltasar, d’esquerra a dreta
Habitacions pròpies i espais de llibertat
En el mateix espai del Teatre i en una taula rodona també amb l’editora Laura Huerga van compartir les seves tesis sobre l’èxit de les seves primeres novel·les, les escriptores Eva Baltasar (Permagel), Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes), Tina Vallès (La memòria de l’arbre) i Laura Pinyol (El risc més gran). Des de la seves ‘habitacións pròpies’ com reivindicava Virginia Woolf i a través de les seves vivències professionals i creatives, van desfilar mestres de les novel·listes com Doris Lessing, Alice Munro i Mercè Rodoreda i algunes de les seves referents com escriptores: Antònia Carré-Pons, Mercè Ibarz, Irene Solà Maria Antònia Oliver i Anna Gual, a més de Calvino, Ginzburg i Zweig.
Les conferències de Natza Farré (El masclisme titula), Paula Bonet (Cos de embarassada sense embrió) i un diàleg entre Susan Orlean i Bel Olid, estaven al menú d’altres dels escenaris feministes en la jornada de tancament d’aquesta X Edició de la “festa de la literatura amplificada”.
Pel Kosmopolis 2019 hi han passat 13.325 persones per veure, sentir i compartir amb més de 150 més participants en les 56 activitats, segons les dades del propi Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l’entitat organitzadora.
