És important canviar fins i tot de paisatges i també de companyies i deixar-nos cuidar per les amistats que formen la xarxa emocional de cadascú. No mirar la TV uns dies, ni escoltar la ràdio, ni llegir la premsa ens ajuda a prendre una distància prudent per a respirar millor.
Quan tornem al nostre entorn natural, sembla que hi haja una altra llum, unes diferències imperceptibles ho canvien tot. Les ferides semblen més tancades i recordes que la vida mereix i molt ser viscuda, malgrat les absències.
Just fa uns dies, quan tornava de la meua particular i meravellosa desconnexió, pensava en mirar a una persona que em va somriure per pura cortesia visual, que no hi ha millor complement ni maquillatge per al rostre que un somriure. Tot i ser una persona completament desconeguda que estava fent la seua feina, aquell somriure em va tornar a transportar a un espai on encara regnava la innocència.
Les ferides del dolor continuen sent ací, impertèrrites, però ja no supuren pus, ni un dolor tan intens. La desconnexió permet mirar-les als ulls i conversar amb elles. Amb llàgrimes o sense elles, però, per fi, poder conversar cara a cara amb elles.
Hi ha molts moments en què l’orfandat es fa present i és l’hora de retrobar els records amb tota la tendresa que mereixen. També és el moment d’anar “col·locant” tot l’amor que encara sents a un altre lloc del cor, però sempre de la mà de la gent estimada que et sosté i no et deixa caure.
La importància d’una bona xarxa emocional on refugiar-se en temps convulsos és fonamental perquè els vendavals de la vida no ens arrosseguen com si fórem fulles seques caigudes d’un arbre perdut.
Gaudir de mirar el mar mentre un tebi sol et calfa l’esquena amb una gran amiga que et vol mostrar el seu territori i els seus secrets, i t’ajuda a “desendollar-te” del dolor i del dia a dia, és una sensació que difícilment podré oblidar perquè la salut també és això, no sols ens curen els medicaments, que clar que també, però moments com el que acabe de descriure són fonamentals per a poder tirar endavant.
La feina de curació ja està començada. L’oblit és impossible, però el record reconvertit en tendresa i el llegat convertit en força, són motors importants per a tocar de peus a terra i poder mirar de front el futur i totes les sorpreses que encara ens brindarà.
La vida és un regal, em deia un dia Germán, un gran amic i té tota la raó. Cada dia viscut et dona la perspectiva de què la mort forma part, també, de la vida.
Però no s’ha de perdre de vista que cada dol i en cada persona és viu de manera única. Fins i tot la mateixa persona té diferents formes d’afrontar el dol segons l’ésser que haja mort.
No puc tindre més que paraules d’agraïment per a les persones que conformen la meua xarxa emocional i que mai m’han deixat sola, ni als moments més durs.
Uns dies necessites parlar, altres només tindre companyia i escoltar el que et volen contar la gent que hi ha al costat. Hi ha moments que necessites el silenci de la solitud. Tots són essencials i necessaris, però saber que pots desconnectar, tot i que siguen unes hores per a carregar-te de nou, amb gent que saps que t’estima, amb gent que és un vertader refugi emocional, és tindre un tresor.
Eixes persones “refugi” que mai fugen quan saben que hi ha problemes, més aïna al contrari, sempre et donen la mà, són àncores per a la vida, generadores de benestar i de salut emocional. No importen els anys que tinguen, no importa res, que no siga l’afecte compartit. Senzillament, t’estimen i estan al teu costat.
Afortunadament (i també gràcies als anys) tinc persones així a la meua vida. Persones “refugi” que ajuden a minimitzar el dolor d’un dol i que, a més, em donen la mà per a desconnectar de tant en tant.
Em negue a donar noms perquè elles i ells saben qui són i no cal nomenar-les.
El que sí que cal és donar-los les gràcies eternes per no haver-me deixat caure pel tobogan de la tristor i el desemparament de l’orfandat. Tinc un deute etern amb totes elles que, insistisc, saben qui són.
Moltes gràcies per sempre!
