«No sé per què s’escandalitzen quan faig servir el genèric en femení, portem segles fent-lo a l’inrevés i només les feministes ens hem queixat»
Isabel Franc porta un munt d’anys fent-nos riure amb unes històries que, en el fons, plantegen temes molt seriosos. És l’autora de la novel·la lèsbica més llegida i creadora de la primera investigadora lesbiana de l’estat espanyol: la inspectora García que acaba de tornar a l’escenari criminal amb el doble cas que proposa la seva darrera novel·la: Dos Tazas. El regreso de la Inspectora García.
Què ha provocat el retorn de la inspectora García?
La pandèmia, clarament. Si un cosa li he d’agrair al confinament és que m’hagi fet rescatar a García.
Tanmateix, la situes en un temps anterior.
Sí, encara no puc parodiar el que està passant. I no volia que la situació condicionés la història, escriure en aquelles circumstancies era una forma d’evasió, de supervivència, per això la vaig situar en un temps anterior. Hi ha un parell de referències al futur “en aquell moment ningú podia imaginar que un dia la ciutat apareixeria buida”, per exemple, però es queda abans de tot això.
Diuen que has eliminat els homes de les teves novel·les
No és exacte. Les meves novel·les presenten un univers de dones en el que si hi són els homes queden tapats per l’ús del genèric en femení. Fer un llenguatge inclusiu em creava tants problemes d’estil que vaig optar per aquesta opció, així, quan dic: “Van arribar les bomberes” incloc els bombers. No sé per què s’escandalitzen, portem segles fent-ho a l’inrevés i només les feministes ens hem queixat.
«L’humor és una eina de resistència»
Et dirigeixes a un públic feminista?
No s’escriu per a tothom, el meu públic el formen sobre tot dones i persones LGBTQ+. El que faig es podria definir com literatura feminista de entreteniment, que no n’hi ha gaire. I em fa molt contenta saber que arriba a un públic molt ampli, des de gent que me diu “jo no llegeixo, però els teus llibres me’ls empasso”, fins intel·lectuals i acadèmiques que em confessen que entre totxo i totxo es llegeixen un llibre meu per desconnectar. Tot i que, tal como estan les coses ves a saber si a alguna feminista li ofendran les meves històries. En qualsevol cas, si fos així, demostraria tenir molt poc sentit de l’humor.
L’humor és necessari
Imprescindible, és el que ens ajuda a suportar un món cada vegada més trastocat i convuls. A més, és el primer que eliminen els règims totalitaris, tenim uns quants exemples ben a prop. Em sembla imprescindible usar l’òptica de l’humor, la paròdia, la ironia o la sàtira per tal d’explicar la realitat, relativitzar-la, desdramatitzar-la i combatre-la (tot i que no soc partidària de les metàfores bèl·liques), la poesia és un arma carregada de futur i l’humor una eina de resistència.
Creus que ens falta humor a les feministes?
No me atreveixo a contestar, no sigui que alguna em mossegui. El que sí ens falta en aquests moments és més inclinació a la concòrdia. Diguem que l’humor ajudaria molt.
Portes anys publicant amb editorial Egales, pionera en la difusió de literatura LGBTQ+ Com és la relació?
He treballat amb diferents editorials i em quedo amb les petites, les que et cuiden, les que no destrueixen els teus llibres si no compleixen els mandats del mercat i les que, malgrat les seves dificultats, et paguen puntualment. La meva relació amb Egales, és de fidelitat i respecte mutu. Fa poc, van optar por publicar Alícia en un mundo real, novel·la gràfica sobre el càncer de mama. Havia estat descatalogada i curiosament, al poc temps, va sortir a Fotogramas com un dels còmics que mereixia ser portat a la pantalla, va participar en el 1er. Congres de medecina gràfica, s’ha fet l’adaptació teatral (pendent de presentació per culpa de la pandèmia) i em proposar de convertir-la en sèrie. Si tot això va endavant, m’estimo més que els beneficis siguin per Egales, s’ho mereixen més que ningú.
Hi ha quelcom de realitat a Dos tazas?
En tot el que escric hi ha una fina línia entre realitat i ficció, de vegades és més evident, de vegades menys, és un joc necessari. En aquesta novel·la és molt més subtil i no seré jo qui desvetlli aquests límits. L’haureu de llegir, noies.
