La bondat, un valor incomprès en un món escèptic

(La fi de l’estiu i el reinici de curs de La Independent)

Estem a punt de començar la tardor, l’època en què les fulles es tornen marrons, ocres i vermelloses,  i al voltant dels arbres es formen veritables catifes toves. La paradoxa és que el benestar de la fresqueta de les tardes curtes és només un imaginari, un episodi de nostàlgia, perquè, d’un temps ençà, l’estiu ha envaït un espai temporal que, per dir-ho així, no li pertoca. Excepte els negacionistes (que refuten el canvi climàtic), tothom en sap els motius. En qualsevol cas, l’estiu ha arribat al final. Es tanca una temporada que moltes i molts associem amb el descans i la desconnexió. Tanmateix, per a mi han estat uns mesos estranys, de profunda reflexió, summament aclaparada per conflictes d’índole personal i, alhora, indignada per les notícies dels mitjans de comunicació relatives a la violència de gènere i els femenicidis que no puc ni vull oblidar. Aquesta violència, en totes les formes, és una realitat persistent que afecta milions de vides i que ha de ser abordada amb urgència i determinació.

L’article d’avui, una mica més llarg que habitualment, tindrà a veure amb  el concepte de bondat, un valor poderós i fonamental en la convivència, al mateix temps que li reconec la desconfiança o l’escepticisme que sovint l’envolta.

L’«ideal» de ser bona gent i la maldat que realment hi ha al món no són, és clar, temes frívols. Vivim en una societat que ens empeny a ser tolerants, compassius i justos, i aquest ideal és, sens dubte, una mena de llanterna que posa llum a les nostres accions i ens connecta amb el millor de nosaltres mateixos. Molt bé. D’acord. Però, en aquest quadre d’idealitat, em trobo constantment confrontada amb la dura realitat d’un món on la violència i la injustícia campen al seu aire i, tot sovint, impunement. Bestialitats com les violacions de nenes i dones, les guerres o la pederàstia en institucions, que haurien de ser bastions de moralitat, i tantes altres manifestacions de crueltat humana són cops a la consciència col·lectiva. Ens recorden que la maldat no és un concepte abstracte, sinó una presència tangible, que tenim a prop, destrueix vides i corromp allò que hauria de ser intocable.

Segons els estàndards occidentals, ser bona persona implica tolerància i comprensió, però com podem tolerar el que és intolerable? Com podem ser comprensius davant d’actes que van en contra la humanitat? Aquí és on rau el xoc entre la idealitat de la bondat i la realitat. Perquè els sentiments negatius, com ara la ràbia, la còlera o l’odi, que aquelles atrocitats generen, són una reacció natural i humana. Són el senyal del nostre sentit de justícia, del que és correcte. En comptes de reprimir-los o deixar que ens consumeixin, aquests sentiments s’han de canalitzar cap a l’acció. La indignació i el dolor que sento, i que sentim, en ser testimonis de la violència del patriarcat, poden ser forces poderoses per al canvi. Ens impulsen a no quedar-nos callades i a no ser simples observadores, sinó a lluitar per un món que s’acosti a l’ideal que aspirem. I aquest constitueix, sens dubte, el rerefons propulsor de La Independent, la seva raó de ser.

Així, doncs, ser bona gent ―vull insistir-hi― no vol dir ser indiferent o indulgent amb la crueltat; al contrari, significa tenir el valor d’enfrontar-la amb fermesa i determinació, i treballar amb totes les forces per extirpar-la. És aquí on la idealitat de la bondat es converteix en una eina de resistència poderosa. Cada petit acte, cada esforç per defensar la justícia, contribueix a contrarestar la foscor. En aquest context, ser una bona persona és, en última instància, un compromís continu amb l’acció, una decisió diària de lluitar pel que és correcte. No és només una aspiració personal (és a dir, meva), sinó una manifestació de resistència en una societat sovint mancada d’humanitat. És en aquest compromís infrangible amb la justícia i la dignitat on jo trobo el veritable poder de la idealitat de la bondat. Accepto desafiaments, perquè això em permet no només viure d’acord amb els meus principis, sinó també contribuir a construir un món millor.

En definitiva, en un context de crueltat, ser bona gent és sobretot una qüestió de coratge. Significa tenir la capacitat de transformar la indignació en un impuls per fer el bé, i no deixar mai que la realitat de la maldat devori els nostres sentiments positius i  ideals. Em sembla que el motor de la vida és, i ha de ser, l’amor i el bé.

Durant un viatge amb cotxe aquest estiu, vaig sintonitzar un programa de ràdio que abordava un tema esgarrifós: els persistents escàndols de pederàstia dins de l’Església. Aquest és només un dels molts exemples de com les institucions, que han de protegir i guiar les persones, sovint esdevenen refugis per als perpetradors, que mantenen al llarg del temps cicles de violència i silenci.

Igualment, el cas horripilant de Dominique Pélicot, el monstre que drogava la seva dona perquè la violessin altres homes a França i que, a més, guardava fotos de la seva filla despullada.

 O la notícia d’una jove metgessa que ha estat brutalment violada i assassinada a Delhi aquest 2024 em van impactar profundament. L’assassinat de la metgessa ha provocat novament protestes massives a Delhi i altres ciutats de l’Índia, on sembla que la violència de gènere és una epidèmia sense control: més de trenta mil casos de violació reportats el primer semestre de l’any 2024.

Així mateix, s’estima que al voltant del 35 % de les dones de tot el món han experimentat alguna forma de violència física o sexual, generalment per part d’una parella íntima, però també d’una altra persona que no és la seva parella, en algun moment de la seva vida (OMS, 2021). Les violacions són sovint amagades a causa de factors com l’estigma social, la culpa o la por de represàlies. Les dades reals són significativament molt més altes que les xifres recomptades. Certament, cal un compromís mundial sostingut dels governs i la societat civil per protegir els drets de les dones i assegurar que puguin viure sense por.

Un altre exemple és Mèxic, on es van comptar aproximadament mil feminicidis el 2021; i els estats amb les taxes més altes són l’estat de Mèxic, Jalisco i Veracruz. En aquest país, la impunitat és un problema greu i la manca d’investigacions adequades, una queixa constant de les famílies de les víctimes. A l’Argentina, segons l’Observatori de Femicidis de l’Argentina, el 2021 es van comptabilitzar 231 crims. Això significa que, de mitjana, una dona és assassinada cada 38 hores en aquest país. D’altra banda, el Brasil també s’encara amb alts índexs de feminicidis, amb més de 1.350 dones assassinades el 2020 per raó de gènere. El país ha implementat la Llei Maria da Penha, una de les més avançades en termes de protecció de les dones, però la violència avança com si res.

La violència de gènere a l’Estat espanyol continua sent una greu preocupació. Segons dades preliminars, el primer semestre d’aquest any 2024 s’han registrat prop de 1.500 casos d’agressions sexuals. Pel que fa als assassinats de dones, els feminicidis són una tragèdia en tots els nivells i, fins a l’agost del 2024, s’havien comptabilitzat més de 55 crims. La violència vicària, definida com la violència exercida sobre els fills o persones properes a la víctima amb l’objectiu de causar-li dany emocional, continua sent una forma devastadora d’agressió utilitzada pels agressors.

Què podem fer davant d’aquestes atrocitats? Com podem amplificar les veus de les víctimes i denunciar amb eficàcia les estructures patriarcals?

Un dels rols més importants dels mitjans de comunicació és fer visible tot allò que molts preferirien ocultar. En aquest sentit, La Independent  ha tingut sempre com a bandera el compromís de treure a la llum les històries de dones que han estat violades, assassinades, silenciades, marginades o invisibilitzades per les narratives dominants. Així, entén que és fonamental que les veus de les víctimes siguin escoltades i que les seves històries s’expliquin amb respecte i empatia.

En un món globalitzat, la violència contra les dones no reconeix fronteres. Les nostres pàgines ―les de La Independent― reflecteixen (i seguiran fent-ho) la diversitat d’experiències de les dones arreu del món i reconeixen les diferents formes en què la violència i l’opressió es manifesten en contextos diferents. Les lluites que es lliuren a l’Índia, l’Amèrica Llatina o Europa estan connectades per un mateix fil de resistència davant l’invent pervers del patriarcat.

No podem ignorar que el recorregut és molt dur i que està ple d’obstacles i càstigs. Tanmateix, el compromís amb la justícia per raó de gènere és absolut i cada història que expliquem, cada injustícia que denunciem i cada veu que amplifiquem és un avenç en aquesta escomesa. Sabem que cada pas que fem endavant, per petit que sigui, és una victòria en si mateixa.

L’estiu s’ha acabat i nosaltres, La Independent, reprenem la feina per a un futur equitatiu i sense violència. Com diem, no és una tasca fàcil, ans al contrari, però és el nostre gra de sorra, necessari i indefugible.