El 20 de maig es va celebrar a la seu de Ca la Dona una roda de premsa per presentar les Jornades “Feminismes en revolta 1976-2026” commemoraran els 50 anys de lluita feminista a Catalunya, amb un programa que inclourà, debats, taules rodones i activitats culturals els dies 12, 13 i 14 de juny de 2006 Aquestes Jornades, organitzades pel moviment feminista de Catalunya, pretenen ser un espai de reflexió i celebració de l’herència feminista, així com un punt de trobada per a la mobilització actual i futura.
A la sessió es va presentar el programa, els diferents eixos temàtics i les accions previstes per aquesta mobilització feminista.
Van intervenir en representació de les Jornades Mireia Bofill, Silvia Aldavert i Natalia Camara. Les Intervencions van fer un repàs de la memòria històrica: d’on venim i cap on anem.
Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona es van celebrar fa 50 anys, concretament del 27 al 30 de maig de 1976, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, van marcar l’esclat d’una revolta feminista que es va estendre a tot l’estat espanyol. Es van desbordar totes les previsions amb 4.000 dones assistents, va ser la fi del silenci. Es van alçar les veus després de quaranta anys de dictadura Franquista.
La trobada va servir per posar sobre la taula allò que la llei i la moral silenciaven. Les demandes no van ser subtils; van atacar l’arrel d’un sistema asfixiant i repressor i sentint-se propietàries del seu cos, exigiren per primera vegada a viva veu: la legalització dels anticonceptius, el dret a l’avortament i el gaudi del plaer sexual, a més de la despenalització de l’adulteri (que fins aleshores castigava només la dona).
Una de les revolucions més grans de la trobada va ser treure del fons a la superfície els temes tabú. Les dones reclamaven un lloc de treball sense discriminació salarial i exigien que l’Estat es fes càrrec de les cures mitjançant serveis col·lectius, igualtat laboral i social: igual feina igual salari.
Es van exigir reformes legislatives: Derogació de totes les lleis del Codi civil que discriminaven la dona, incloent-hi l’autoritat marital, la subjugació legal del matrimoni i la discriminació a l’ensenyament.
Les Jornades del 76 no van ser només un fòrum de debats teòrics sinó que van ser l’impuls que va transformar els teixits social de Barcelona i Catalunya. S’exigien coses que avui ens semblen bàsiques, però que aleshores eren revolucionàries.
De les aules al carrer: A partir del 1976, el feminisme va baixar de la universitat als carrers per millorar les condicions de vida: escoles bressol, sanitat i escoles a les diferents àrees de la ciutat.
Es va organitzar el feminisme de barri, consolidant una xarxa de base fonamental: les vocalies de dones integrades a les Associacions de Veïns.
El despertar col·lectiu: Es crearen i multiplicaren Grups d’autoconsciència, germinant un mètode clau per a l’alliberament femení. Espais on les dones compartien les seves experiències personals, adonant-se que els seus problemes individuals eren polítics i col·lectius. En compartir les seves vivències a porta tancada, les dones van descobrir que els traumes i les inseguretats no eren problemes individuals, sinó polítics. Va ser el naixement real del lema “allò personal és polític”. La revolució d’allò que és íntim i d’allò que és públic.
Es reclamà la Independència econòmica: la fi de la bretxa salarial, el reconeixement del treball domèstic com un problema de l’Estat —demanant serveis públics de cura—, i la fi de la persecució a les treballadores sexuals.
Adéu a la submissió legal: Van exigir derogar el Codi Civil franquista, eliminant l'”autoritat marital” que obligava les dones a demanar permís als seus marits per treballar, obrir comptes bancaris o viatjar.
Finalment es va crear la Coordinadora Feminista de Catalunya, el veritable motor que va unificar tots els grups de dones i que va portar la lluita directa al carrer actuant com a plataforma. Es va convertir en una força de xoc que va piratejar la Transició, unint el feminisme radical, el de barri i el sindical en dos fronts clau: la sobirania del cos i l’antimilitarisme com a enfrontament al control estatal i patriarcal.
La Coordinadora va liderar les manifestacions més dures per l’anticoncepció i l’avortament lliure. La seva pressió va forçar la despenalització dels anticonceptius el 1978 i va ser l’escut polític en judicis històrics que pretenien empresonar dones per avortar. El seu lema al carrer era clar: “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Van treure el plaer i la reproducció del control de l’Església i de l’Estat, convertint la salut sexual en un dret polític i sanitari fonamental a l’Estat Espanyol.
Per al moviment feminista, el pacifisme i l’antimilitarisme no eren secundaris. Defensaven que les estructures militars perpetuaven el masclisme i la submissió, per la qual cosa sabotejar l’engranatge bèl·lic era indispensable per a l’alliberament de les dones. Es posicionà radicalment en contra del servei militar obligatori (la “mili”) i van jugar un paper crucial en les protestes massives contra l’OTAN.
INSCRIPCCIONS per a les Jornades “Feminismes en revolta 1976-2026”
Fotos: Amada Santos
