Al llarg de la setmana que ve faré 62 anys. Comencen a ser anys. No sé si és pel “factor” primavera o per continuar celebrant la vida, però m’agrada fer anys i celebrar-ho amb la gent que vull. La setmana, com és lògic, tindrà com a mínim dos dies de celebrar-ho. Un amb la meva mare i un altre amb un gran amic. Sí, des de sempre em va agradar fer anys.
Amb el pas dels anys he comprovat en primera persona com passem, sobretot les dones, a un estat de certa “invisibilitat” per als homes que, com està contrastat al llarg de la història, majoritàriament les prefereixen més joves i, per tant, més belles, però també més “manejables” i submises.
La bellesa femenina continua sent una prioritat per a ells. Exemples ens sobren, només cal sortir al carrer per comprovar-ho.
Després ja vénen altres “atributs” com la intel·ligència, les habilitats socials, el grau o capacitació per ser sotmesa i per viure sense dir ni piu tots i cadascun dels micromasclismes que vivim diàriament. I el que encara és més trist, és que, com hem estat educades en i des del patriarcat, malauradament són moltes les dones que no veuen aquestes situacions. Dit d’una altra manera, no creuen que el feminisme i tot allò que significa de lluita i d’avenços sigui necessari.
Des de la meva edat, comprovo tot el que he après de les meves amigues grans que jo i gairebé totes feministes, encara que alguna, sense saber-ho fins i tot. Com aquest aprenentatge d’aquestes dones fortes i constants o fins i tot febles i puntuals, han constituït una gran font de saviesa on beure.
Puc presumir i presumeixo de ser una dona molt rica en afectes honestos i sincers de dones compromeses i lluitadores del que sempre, en cadascuna de les seves paraules, aprenc. Dones que viatgen. Dones que no viatgen. Dones que ensenyen. Dones treballadores sempre buscant i practicant l’equitat en les relacions entre nosaltres i denunciant sense parar les desigualtats encara existents. Dones que mostren aquella part menys visible de les formes patriarcals. Dones que es preocupen per altres dones. Dones tremendament ocupades a no preocupar les amigues que viuen lluny. Dones que prediquen des de la força de la tendresa i la constància que donen les idees feministes i les pròpies. Dones sense pèls a la llengua. Dones que riuen de tot i per tot.
El feminisme crea uns vincles inesborrables quan ens reconeixem. Uns vincles en què, a banda de reconèixer-nos, ens podem refugiar quan ens vénen mal donades i on ens sabrem cuidades i protegides.
Mentre escric aquestes lletres recordo una reunió fa més de deu anys en una casa a les muntanyes asturianes on hi anarem 46 dones de tot el territori espanyol per reconèixer-nos i, sobretot, riure. Després de dinar, a la sobretaula es va parlar de la mobilització que s’estava organitzant per al 7 de novembre següent (que va ser multitudinària) per exigir al govern central un pacte d’estat contra la violència de gènere. Recordo les cares, el compromís de totes, les vicissituds que vam haver de passar per poder arribar a Astúries. Tinc les seves cares (de gairebé totes) en aquests moments al cap. I les altres que van arribar després.
Una xarxa emocional i de compromís a la qual podem acudir en casos de necessitat. Una xarxa que sosté, diverteix, ensenya, ens enforteix i de la que aprenem cada dia.
No donaré noms perquè se me’n podria oblidar algun i seria totalment injust, però elles, totes, saben perfectament qui són i el que ens uneix. Podrem ser de diferents formacions polítiques i sindicals, però el feminisme actua com una cola d’enganxar que ens uneix i alhora com una gran goma d’esborrar que busca l’eliminació d’allò que ens pot portar a discussions estèrils.
El feminisme ens convoca sempre a la sororitat, a la recerca de la germandat en l’opressió patriarcal i també en el compromís per eradicar-la.
En aquests temps d’individualismes i de preocupació només per temes materials, el feminisme ens concita a anar més enllà i buscar-nos als punts de trobada i no a les dissidències.
No és, ni de bon tros, un paradís ser feminista. Més aviat al contrari. T’obliga a la denúncia continuada, a no callar, a exigir respecte a la teva veu com una altra veu autoritzada, a una confrontació constant i diversa amb els homes de les nostres vides perquè ens entenguin i, sobretot, que ens respectin.
Però si estic segura d’alguna cosa és que no podré deixar de ser feminista mentre tingui alè. Una orgullosa feminista radical, clarament d’esquerres i republicana.
