La Secretaria de Governació va reconèixer fa un parell de mesos que les agressions contra les mexicanes van créixer un 400 per cent i encara més preocupant és que els assassinats són cada vegada més cruels. Mentre l’Organització de Nacions Unides en les seves punyents crítiques a Mèxic, per la seva inoperància per frenar la violència contra les dones, va sustentar que més de 800 mil dones i nenes són víctimes de l’explotació sexual i va ratificar que els seus informes evidencien que en els últims anys van ser assassinades almenys 38 mil joves, adultes i nenes a Mèxic.
Les dades estadístiques i circunstanciades són contundents. No obstant això, governadors de tots els colors i sabors, les directores dels instituts de les dones i congressistes es neguen a avalar la declaratòria de l’Alerta de Violència de Gènere que exigeix ??la Llei d’Accés de les Dones a una Vida sense Violència.
Aquests senyors i aquestes senyores tenen arguments insostenibles davant la realitat: diuen que “és que es desprestigiarà el meu estat” o bé “que no es compta amb arguments i suports suficients”; i altres també diuen que “fem tot el possible per evitar la violència i l’atenem “.
El cas és que en nou entitats del país s’ha aixecat la demanda, amb dades i xifra, amb arguments diversos. En alguns estats, fins i tot, s’ ha sol·licitat fins a tres vegades aquesta declaratòria: Guanajuato, Morelos i Nuevo León. La resposta és no. Aquest dimarts reiteren la seva demanda les dones d’Hidalgo i les d’Oaxaca estan documentant l’assumpte i demanant que actuï el govern de Gabino Cué. És important però reben silenci.
Saben per què? Perquè en aquest país de “Estat de Dret” i “democràtic” reconèixer que les dones estan abandonades a la sort d’usos i costums, d’indiferència institucional, que són discriminades i excloses, significaria reconèixer que l’Estat no funciona, que no hi ha justícia i que les lleis, des de la Constitució fins al més nimi reglament, són pur paper.
La Alerta de Violència de Gènere està descrita, mandatada i legislada des de 2007, en aquest lapse s’han fet almenys sis sol·licituds formals, tal com ho demana la llei, procedents de l’Estat de Mèxic, Guanajuato, Nuevo León, Morelos, Hidalgo, Oaxaca i Veracruz, i s’han presentat demandes no ajustades als termes de la llei a Chiapas, Sinaloa i Veracruz. En tots els casos hi ha darrere les xifres, els fets, els diagnòstics i els arguments.
A Guanajuato, Nuevo León i Morelos la petició de llei s’ha formulat fins a tres vegades en l’últim lustre. Els grups de dones, de drets humans de la societat civil, tal com ho demana la llei, han substanciat la petició en estudis sense tatxa, jo diria no només suficients sinó contundents. A Oaxaca el seguiment és pulcre i vast, a Chiapas ni parlar-ne i a Hidalgo és substantiu. Però res, és una postura de no reconeixement infundat i cínic.
Un altre argument banal és que els mandataris o congressos locals o els instituts argumenten que la declaratòria l’ha de fer la Federació, desconeixent els termes de les lleis d’accés a una vida sense violència locals que els fan coresponsables i fora de l’Estat de Dret, ja que aquestes lleis obliguen els governs a prendre mesures eficaces i preventives. A la pràctica són esmunyedissos i deshonestos.
És particularment cridaner que en el Districte Federal, Zacatecas i Baja Califórnia Sur, la llei local estableix el mecanisme estatal per fer la declaratòria d’Alerta de Violència de Gènere sense recórrer a la federació. Aques fet, que podria desmuntar l’argument de molts governs no ha estat possible introduir-lo en altres entitats, per què? Perquè els flamants legisladors són ignorants, timorats i misògins. També ha causat molta distracció que s’hagi redreçat un corrent per “tipificar el feminicidi”, evadint tota la resta. Aquesta tipificació ha operat en contra i ha permès un argument més per minimitzar la mida del problema.
També, com alguns suposats analistes diuen respecte de la violència contra la professió periodística, que sí, que n’hi ha més i més dones assassinades i ofeses, però que això es deu al crim organitzat, com si això ho justifiqués.
Afegegi vostè que patim com una aberració sistemàtica la malaltia legaloide i de constant reglamentació. Des de 2012 la senadora Angélica de la Peña, en un punt d’acord, va sol·licitar a la Secretaria de Governació un informe puntual sobre el que està passant i el perquè es nega a declarar les alertes de gènere, sense que sapiguem fins ara què respondre a aquesta dependència tan àgil i precisa respecte del conflicte que vivim de la violència generalitzada.
Havíem de preguntar ¿I les dones què? ¿No són ciutadanes, no paguen impostos, no treballen per millorar els índexs productius, no col·laboren en la marxa del país, són menors d’edat, addicionals, incapaçes o sigui no són humanes?
N’hi hauria prou que les autoritats, totes, de tots els nivells, en tots els encàrrecs, de totes les entitats, complissin amb l’article primer de la Constitució Mexicana. ¿Per què tantes i diverses lleis? Cap es compleix i les crides des de la tribuna del Congrés cauen el buit. No hi ha manera de canviar mentalitats, costums i reticències. La misogínia, cosina germana de l’autoritarisme o el patriarcat brilla a tot arreu, en cossos d’homes i en cossos de dones. Les mortes, assassinades, colpejades, torturades, llançades a les cunetes de les carreteres, apunyalades, asfixiades, penjades, balejades, vexades i maltractades, que esperin un momentet, després que modifiquem les llei, ja ho veurem.
Ara tenim ja a la mà la flamant nova Llei de Víctimes, que també diu coses igualetes que la Llei d’Accés, però no passa res. Des de 2007 és obligació governamental construir una base de dades, establir un sistema nacional que doni certesa sobre el problema, prendre mesures preventives, vigilar els mitjans de comunicació perquè no re-victimitzi a les persones afectades, crear un fons de reparació del dany, establir mesures cautelars, informar degudament a la societat, agilitzar les estadístiques de les procuradories, entre moltes altres.
