OPINIÓ
Fa un temps que es va definir el terme INCEL com l’abreviatura de l’expressió anglesa involuntary celibate (celibat involuntari), i que és una subcultura que consisteix en comunitats virtuals de persones que diuen que són incapaces de tenir relacions sexuals amb una parella, tot i tenir ganes. Els que s’identifiquen com a incels són gairebé exclusivament homes heterosexuals.
Solen defensar valors relacionats amb l’extrema dreta, és a dir misogínia, lluita acèrrima contra el feminisme, contra la justícia social i són defensors del supremacisme blanc i de tota mena de violències contra les dones. Unes joietes…
Pel que he pogut llegir, solen ser homes (com ja he dit) amb fortes frustracions i fortament narcisistes i que creuen que el món està en deute amb ells per no poder tenir accés al sexe no pagat, és clar, amb la freqüència amb què ells ho desitjarien.
Entenen les relacions sexuals com un producte de primera necessitat bàsic i, per tant, cal buscar mecanismes per proveir de sexe aquests homes, massa vegades, poc agraciats. Per això no dubten a exigir en alguns fòrums i, també en alguns espais públics, que se’ls proveeixi de robots o núvies robots perquè puguin cobrir les seves necessitats sexuals.
Com a defensora del feminisme històric i radical, el que va a l’arrel dels problemes, rebuig de ple aquestes exigències per considerar-les atemptatòries contra els drets de les dones. Drets que, per cert, els importen molt poc ja que només ens veuen com a mers objectes sexuals desproveïts de dignitat i de qualsevol possibilitat de llibertat pròpia.
Consideren que, en les relacions entre dones i homes, el feminisme ha donat la volta radical a aquestes relacions i que ara són ells els oprimits i les dones les opressores i les que ostenten el poder a totes les esferes, robant-los-hi el seu protagonisme històric. Hi ho porten fatal. No reconeixen el patriarcat com a sistema opressor, més aviat el consideren l’ordre natural de les coses: l’home exigeix i la dona satisfà sense dir ni piu.
Així doncs, el millor que podem fer les dones per autoprotegir-nos d’aquests éssers tòxics per a nosaltres és identificar-los, allunyar-nos-en i avisar la resta de dones de les nostres vides perquè, alhora, també es puguin protegir.
Fa molts anys, molts, un vell amic que ja adult estava estudiant a distància la carrera d’humanitats, em va recomanar un llibre. Es tractava d’una comèdia que, després vaig descobrir que es tractava del principal referent de la vella comèdia grega clàssica. Es tracta de “Lisístrata” d’Aristòfanes i avui l’he recordat amb un somriure, perquè lliga fil per randa amb allò que estic escrivint. És molt fàcil de llegir, amb el seu punt divertit, i que col·loca les dones com a úniques propietàries del cos, del sexe i del plaer. No cal dir que la pel·lícula que es va fer està completament desvirtuada.
Per als incels, Lisístrata i la seva legió de dones seguidores, serien una mena de dones perverses o bruixes dolentes que no volen anteposar els desitjos sexuals d’ells, a les pròpies exigències o necessitats d’elles.
I ja de les dones lesbianes, ni en parlem. Que aquestes dones prefereixin estar amb altres dones abans que amb ells és per a ells, inimaginable, impensable, vergonyós, pecaminós i un llarg etc. de qualificatius.
En fi, que ens toca protegir-nos d’aquests “éssers de llum maligna” que només ens veuen com a mers objectes al seu servei i plaer. Crec que amb això està tot dit.
