S’ha presentat a Barcelona el documental de 25 minuts de durada ‘Il corpo delle donne’. La idea de fer aquest documental com a eina de denúncia va sorgir de l’empresària i escriptora Lorella Zanardo.
Aquest assaig visual compost de fragments de programes procedents de la televisió italiana, tant pública com privada, està dedicat a la imatge i el paper de la dona que actualment es veu en els mitjans.
Dones amb gairebé gens de roba agenollades sobre una taula com figures decoratives, amb exigus banyadors i contorsionades a terra on els primers plans són els seus pubis i els seus pits, altres saltant i cridant com maquíssimes descerebrades o acceptant i rient les bromes de mal gust dels presentadors.
Gairebé a totes hores del dia es poden veure programes on la dona és ridiculitzada, humiliada i motiu de burla per part dels presentadors. Des d’una dona amb poquíssima roba agenollada dins d’una caixa transparent somrient i rient les bromes del presentador durant tot el programa, fins joves guapes dutxant-se als platós, o elevades en planxes en moviment on han d’adoptar posicions que freguen la pornografia o, a petició del presentador, fer moviments bruscos en què se’ls poden veure els pits. Tot això amanit amb somriures ximples i gestos de nenes més tontes encara.
Totes apareixen sempre un pas per darrere del presentador i sense micròfon i si el fan servir és per semblar estúpides (d’acord al guió que han de seguir).
Potser la pitjor visió és una jove, també amb poca roba, penjada d’un arnès entre pernils donant voltes i rient tontament a la qual finalment, un home, li imprimeix amb un tampó un registre en cada natja.
Curiosament gairebé la totalitat de les “dones-decoració” o “escultures vives” són molt joves. No es veuen cares de dones madures i les que apareixen en pantalla estan gairebé totes retocades mitjançant cirugia.
Així aquestes dones sense expressió, amb el llavi superior extremadament gruixut (anomenat llavi d’ànec: el llavi superior es puja i part de la geniva apareix com llavi), pòmuls i fronts amb farciment, estiraments increïbles i nassos en sèrie, són les dones madures que veiem (si no es retoquessin segurament no les contractarien). Totes segueixen el mateix model, que segons creuen és el que els agrada als homes. Així s’està formant un imaginari irreal al qual, especialment les adolescents, volen imitar. Dones amb la seva identitat i personalitat anul·lades. El que és realment estrany és que no hi hagi un moviment de protesta per part de les dones davant el tracte denigrant que estan rebent.
Lorella Zanardo juntament amb Marc Malfi Chindemi, el 2009, van decidir gravar en vídeo seqüències tan normals a la TV italiana i penjar-les a Internet per donar-les a conèixer al major nombre de persones possible i ho van gravar en DVD per mostrar-ho a les escoles secundàries per fer reflexionar els joves sobre la irrealitat que se’ls mostra com una cosa normal i quotidiana.
La reacció ha estat sorprenent, més de 4 milions de visites al seu lloc web i invitacions per presentar el documental a escoles secundàries, en universitats, davant grups polítics, associacions de dones i en programes de discussió.
Segons Zanardo: “El documental és sobre les imatges, sobre la representació, no sobre les persones”. Afegeix que: “Moltes imatges recorden la submissió d’algunes pel·lícules pornogràfiques, i que un altre punt important és que falten cares de dones adultes”.
Lorella Zanardo creu que portar aquest documental a escoles i instituts perquè la joventut vegi com s’està tractant a la dona en els mitjans pot ser molt útil per intentar que la imatge de la dona torni a ser el més propera possible a la realitat i que la dona mateixa rebutgi ser vista i tractada com una nina: bonica però buida. “He rebut milers de cartes de professores i professors d’escola dient que la TV italiana està creant diàriament models falsos i no saben com contrarestar-ho”.
Ha dit que el tema de les dones a Itàlia no està resolt perquè la revaloració de la dona no interessa a ningú en aquest país. L’esperança és que, pel que ha vist en les presentacions del documental en escoles i instituts, les i els adolescents italians tenen un pensament més europeu.
En la presentació del documental, a més de Lorella Zanardo, hi han estat presents Gemma Nicolás, directora del Centre de Informació i Recursos de les Dones (CIRD); Virginia Luzón, professora de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona); Núria Ribó, periodista de ràdio i televisió, i Giusi Garigalli, traductora i intèrpret.
Virginia Luzón ha comentat que la imatge que transmet la TV espanyola de la dona és millor que la que transmet la TV italiana. Segons estudis realitzats en el seu grup de recerca, a la TV espanyola es poden veure tres tipus de dona: la imatge normalitzada de la dona i protagonista de l’acció en diferents programes i sèries; altra distorsionada, on passa a ser objecte de valor i la seva imatge és objecte sexual, o una dona “remodelada” per la cirurgia estètica (pel programa Canvi radical), i la dona “invisible” quan, per exemple, no apareix en les notícies importants sobre política o negocis dels informatius. Segons Virgínia, en esports s’ha avançat una mica, actualment apareix un 7%. A la TV catalana des que la seva directora, Mònica Terribas, el 2009, va passar un comunicat intern on es sol·licitava que es deixessin de fer comentaris masclistes sobre la indumentària i el físic de les dones esportistes, s’han deixat de fer.
Que la dona sigui més visible en els informatius
Núria Ribó, que ha viscut el món informatiu de la televisió des de finals dels anys 70, indica que s’han produït molts canvis des de llavors. “Hi ha moltes presentadores d’informatius tant joves com més grans, fins i tot embarassades, i en les redaccions d’informatius de ràdio i TV, en producció, realització i muntatge, hi ha un percentatge molt alt de dones”.
Ha fet referència al fet que en els programes d’entreteniment amb més audiència de les televisions privades i públiques espanyoles es poden veure moltes dones de certa edat, no només guapes com a la TV italiana.
Pel que fa al món de la ficció, hi ha diferents sèries protagonitzades per dones i “està tenint molta acceptació el paper de dona tipus Rambo, guapa, violenta i, de vegades, cruel”.
Ribó incideix en què la imatge de la dona en els mitjans està molt lligada a l’àmbit domèstic. “Quan s’entrevista una dona política o empresària sempre s’esmenta la seva vida familiar i se li pregunta com compaginarà la cura dels seus fills amb la política o amb la seva professió, cosa impensable de preguntar a un home. De la mateixa manera es controla molt la vestimenta, si repeteix vestuari (en el cas de famoses), si mai el repeteix, com es maquilla i es pentina i si li queda bé o malament. En el cas de la dona professional hi ha una mena de normes: vestir amb serietat, no com a artistes.
L’opinió de la periodista és que “és més important el contingut que la forma d’anar vestides”. Va acabar la seva exposició reivindicant que cadascuna pot vestir com vulgui i li vingui de gust, i pot fer amb el seu cos el que vulgui, si és el seu desig, i ningú té dret a impedir-ho o criticar-ho.
El visionat del documental va crear angoixa entre el públic assistent i una gran sensació d’impotència en veure que encara falta tant camí per arribar a una igualtat efectiva que creiem gairebé assolida i que, just al costat de casa nostra, veiem que està encara molt lluny de ser realitat. Deixa també una gran inquietud i necessitat de mostrar que la dona, a més d’un cos, és una ment, uns sentiments, una professional, una creativa, una persona. Però per què encara en el segle XXI cal demostra que les dones son persones?
Títol original: Il corpo delle donne
Traducció: Chiara Bagnoli
Una idea de: Lorella Zanardo i Marc Malfi Chindemi
Direcció: Lorella Zanardo, Marc Malfi Chindemi i Cesare Cantù
Textos : Lorella Zanardo
Muntatge: Cesare Cantù
Veu: Lorella Zanardo
Càmera: Nicola Buffoni
Pàgina oficial: http://www.ilcorpodelledonne.com/
Lorella Zanardo va néixer a Itàlia el 16 de desembre de 1957. És empresària, escriptora i membre del comitè de WIN, organització internacional amb seu a Oslo que promou l’intercanvi d’experiències laborals entre dones. Treballa com a consultora i professora de qüestions relacionades amb el feminisme.
