EScrit per Montse Fernández Garrido
A finals de desembre passat vaig conèixer a Patricia Cancelo. Va ser en l’acte de concessió del Premi al meu compromís i trajectòria contra les violències masclistes (físiques, psíquiques, sexuals i econòmiques), lliurat pel Conseller de Justícia, Ramon Espadaler. Havia estat ella l’artista seleccionada per realitzar una figura, que em va lliurar juntament amb el Conseller, i que segons ens va explicar en aquell emotiu acte, “representava la resiliència i l’esperança”.
Jo no la coneixia. És una dona bella de 54 anys, que en fa 30 que treballa amb un material, el ferro, per al qual cal tenir, a més de tècnica, força física, perquè treballa i crea també figures de gran tamany. Ella és, a més d’escultora, pintora, periodista (havia treballat durant 12 anys a ràdio i televisió) i galerista, que destaca per les seves escultures geomètriques, amb influència de Chillida i Oteiza.
Cal ser valenta i arriscada per decidir-se a crear endinsant-se en el món del metall, un món tan eminentment masculí; quan va començar, no hi havia ni roba de feina, ni guants de la seva talla, ni calçat amb protecció per al seu peu. I abans, quan ho va intentar, ningú li donava feina de soldadora pel fet de ser dona.
Com a pintora abstracta, utilitza resines, sals minerals, terres, acrílics, seda. Com amb el ferro, ha provat tots els materials: fusta, bronze, alabastre, fins que va arribar al ferro. Ara Patricia Cancelo, que és gallega, viu a cavall entre Barcelona i Dinamarca, perquè allà i a Alemanya la seva obra és molt cotitzada. Ha rebut nombrosos reconeixements a nivell nacional i internacional i la seva obra forma part de les col·leccions de museus i galeries de diferents ciutats i països, com París, Irlanda, Dinamarca i Barcelona. Diu la premsa especialitzada que “la seva nova Galeria (al carrer Enric Granados de Barcelona, que va obrir el febrer de 2023) es tuteja amb algunes de les galeries més reconegudes a nivell nacional i internacional”.
Ella afirma que es va especialitzar en obres contemporànies i exposicions temàtiques que conviden a reflexionar. La seva obra enamora col·leccionistes i amants de l’art modern. Crea escultures geomètriques, universos circulars i vaixells. És una pintora que diu que “pretén mostrar l’univers i el lloc que ocupa l’ésser humà en ell”. Els experts consideren que l’artista gallega està revolucionant l’art. A Dinamarca, on viatjarà de nou a l’abril, instal·larà una obra de gran format que li han encarregat, i aquí té obres al Monestir de Pedralbes i al Recinte Modernista de Sant Pau.
Així no obstant, no és d’això del que vull escriure principalment. Podeu trobar a Internet nombrosa informació de la seva faceta d’artista, però el que jo he conegut d’ella és més íntim… Veureu…
Ella i jo, el dia que ens vam conèixer, vam parlar una mica de qüestions personals i em va sorprendre i emocionar el que m’explicava. Totes dues vam sentir molta empatia. Ens vam fotografiar amb el Conseller, era obligat, i després juntes, orgulloses i rialleres. El poc que em va explicar de la seva vida ho vam ampliar poc després i crec que val la pena compartir-ho amb totes vosaltres.
Patricia Cancelo és filla de Valentín Cancelo Encisa, gallec, lluitador antifranquista. Durant la dictadura, el seu pare va haver de fugir d’Espanya, amagat al maleter d’un cotxe que el va creuar fins a França, on es va instal·lar a viure. Eren els anys 70. En Valentín era “roig” i la seva vida perillava. Més tard hi va viatjar l’esposa (Josefina Lorenzo Simón) amb la Patricia, que tenia 6 mesos, i allà, a París, van néixer els seus germans.
Quan la Patricia tenia quatre anys, una nit van trucar a la porta de casa seva a París i van entrar dos senyors. Eren de la brigada politicosocial, la temible policia secreta de la Dictadura, que saltant-se totes les normes internacionals, buscaven i “caçaven” lluitadors antifranquistes a qualsevol país. La Patricia diu que és un record que li va quedar per sempre. La va impactar. Es volien emportar el seu pare, segrestar-lo: empentes, crits, tensió, terror de tota la família. Ella, la Patricia, no recorda res més que això, però els seus pares li han explicat desenes de vegades què va fer: va córrer fins a la seva habitació, va agafar la seva guardiola de porquet i la va lliurar a un dels policies secrets, dient-li: “Emporta’t la meva guardiola (que era el seu tresor), tots els meus estalvis, però no t’emportis el meu papà”.
El policia va veure els seus ulls terroritzats, la seva por, i els va explicar que tenia una filla de la seva edat. Cosa rara, però es va compadir, va posar la mà a l’espatlla del pare de la Patricia i li va dir: “Avui, la teva filla t’ha salvat la vida”. I van marxar.
Després de saber aquesta història, que em va deixar el cor glaçat, em vaig dir que l’havia d’escriure i compartir, perquè penso que no hi ha mostra d’amor més gran d’una petita cap al seu pare. Tota la família va poder tornar a l’Estat espanyol a la mort de Franco, però la postdictadura existia i els primers anys van ser realment difícils.
Ara miro amb uns altres ulls l’artista: escultora, pintora, periodista i galerista. Veig una gran dona i comprenc la seva lluita per allò que l’apassiona.
Patricia, amb sororitat, et desitjo molt d’èxit, en la vida personal i en la professional… T’ho mereixes!!!
Montse Fernández Garrido és advocada defensora de dones. Professora de Màster de Dret (UB). Dirigent feminista (1976-2026). Memorialista. Autora del llibre “Tres generaciones rebeldes: La historia del maquis Ollafría contada por su nieta. Y, “La lucha por la libertad de las mujeres”. Història i històries (de 1900 a 2021). Dedicat a la seva mare i a la seva àvia, heroïnes anònimes.
