Periodistes i activistes de les Primaveres Àrabs afirmen que amb l’islam volen impedir que la dona accedeixi al poder perquè se la considera inferior
‘Estem molt decebudes i molt enfadades’ perquè després de ser protagonistes en els carrers amb els joves, ara ‘se’ns vol excloure, fins i tot de la Constitució’; només constarem com a membres de la família i no com a subjectes amb drets ‘, protestava la blocaire tunisiana Henda Chennaoui. ‘No hi haurà Primavera Àrab sense la dona’ afirmava l’activista egípcia Dalia Ziada perquè ‘ja estàvem preparant el camí, sobretot en les comunitats i en les mesquites, per fer front a l’assetjament sexual, moral i polític’ que patim.
Aquestes i altres reflexions les van expressar les ponents d’una taula sobre el Paper de la dona en els processos democràtics de les Primaveres Àrabs. Era un dels diversos panells que va reunir prop de 150 periodistes de les dues riberes de la Mediterrània convidats per la Unió Europea al seminari: ‘Relacions Euro-Mediterrànies i les Primaveres Àrabs, dos anys després’. La taula de dones va ser moderada per l’oficial del servei de premsa Paula Fernández Hervás, que va observar immediatament que molts dels homes assistents havien sortit de la sala en iniciar-se aquest mòdul. Va obrir la sessió Alberto Cortezón Gómez, responsable del Programa de Veïnatge amb la ribera sud, que va xifrar en 90 milions d’euros el suport europeu per a l’empoderament polític i econòmic de la dona en aquests països. Va seguir la directora d’UN Women a Brussel·les, Dagmar Schumacher, que va lamentar: a) que la igualtat va en segon lloc després de l’economia en aquests processos democràtics, b) que estan repuntant els matrimonis forçats i c) que els governs encara no han presentat els seus plans per incorporar a la dona en els processos de transició, en aplicació de la Resolució 1325 de les Nacions Unides. El programa de la ONU-UE per a l’ apoderament de les dones inclou Tunísia, Egipte, Jordània, Líbia, Palestina i Israel.
D’esquerra a dreta: Dalia Ziada, Leïla Ghandi, Henda Chennaoui, Paula Fernández Hervás i Dagmar Schumacher
A Tunísia ens han confiscat la Revolució
‘El problema de debò és la religió’ perquè ‘ l’ islam considera la dona inferior a l’home i vol impedir que elles accedeixin al poder’, va explicar la tunisiana Henda Chennaoui que, quan va llegir l’Alcorà la va decebre, deia, perquè no valora a la dona i té múltiples interpretacions; ‘necessitem un sistema que no depengui d’ambigüitats, ni divinitats ‘. En la seva opinió, s’hauria apartar la religió de la política perquè ‘no existeix cap règim islamista moderat: l’islam està en contra de la llibertat d’expressió i la igualtat’. A Tunísia va prosseguir, ‘ens han confiscat la Revolució però també ens ha decebut l’oposició’; a mès ‘la societat civil és conservadora ‘, continuava Chennaoui. ‘No hi ha progressistes, ni llibertat d’expressió; ens han anul·lat les restriccions a la poligàmia i les activistas -com Amina– estan sent fustigades’…
‘Les idees sobre la democràcia no estan gens clares’ va afirmar amb rotunditat aquesta blocaire; ‘cal definir què s’entén per democràcia’ perquè ‘s’han comès errors en les Primaveres Àrabs i les agendes ocultes dels islamistes s’han revelat un cop han arribat al poder’. Ho veiem a Turquia, va continuar Chennaoui, per tant, ‘cal preservar la laïcitat, els drets humans i les idees de (Mustafa Kemal) Atatürk –fundador i primer president de la República de Turquia, després del desmembrament de l’Imperi Otomà. ‘Jo vull un Estat laic per tenir democràcia’, va subratllat. Ara ‘Turquia té una deriva autoritària, no es fixin en aquest model’, va alertar a l’assistència àrab.
‘Jo sóc marroquina, mediterrània, àrab, magrebína i musulmana; tinc una identitat mixta i variada’ va afirmar Leïla Ghandi, executiva d’una empresa de Marroc, l’opinió de la qual era que ‘la primavera àrab ha degenerat en una tardor islamista’. Ella suggeria que s’ha de ‘acceptar el pluralisme i la diversitat’ i que “al sud de la Mediterrània s’ha d’apropar als valors universals dels Drets Humans’, fins i tot, amb imposicions. Ghandi va considerar que els intercanvis estan bé però que ‘la Unió Europea hauria de pressionar més amb mesures i establir algunes alertes’ perquè aquesta ‘fase transitòria en els processos democràtics és molt important’. En una de les rondes del debat es va subratllar que l’Educació és imprescindible, però requereix temps, perquè la societat va menys ràpida que les lleis. En aquest sentit,Leïla Ghandi preguntava: i què fem, mentrestant, per transmetre els conceptes i valors democràtics de l’Estat de dret? La seva resposta va ser que s’han de ‘aplicar quotes de discriminació positiva: dos anys com a Tanzània’, perquè les dones aconsegueixin espais polítics, mentre arriben (o no) les condicions idònies per a la igualtat.
Cómic de l’activista tuniciana Nadia Khiari, el gat de la qual, Willi, discuteix amb el barbut sobre la mutilació genital femenina i n’hi planteja una de masculina.
Egipte segon país del món en assetjament sexual
L’egípcia Dalia Ziada va ratificar que, en efecte, la sala estava mig buida i ‘falten els nostres col·legues homes’, però han de saber que ‘no hi haurà Primavera Àrab sense les dones’, tot i que ‘la lluita és dura en la vida social i la quotidiana i se’ns vulgui marginar, com ho demostra l’Informe del Global Gender Gap: Egipte consta en el primer lloc per la manca de suport econòmic a les dones emprenedores i està classificat com el segon país del món, després Afganistan, pels alts índexs d’assetjament sexual a les dones. Ziada va recordar que ‘l’assetjament físic i sexual va ser un revulsiu per a les protestes’ però també va ser ‘un germen per a la Revolució’ al seu país.
Ziada, que es va presentar sense èxit a les eleccions de 2012 – ‘perquè ens falta experiència en la participació política i la presa de decisiones’- va considerar important l’Educació però sobretot les quotes. Ella considera que el Parlament Europeu hauria de pressionar perquè s’incloguessin en els seus països, ja que són importants per a tothom. A nosaltres ‘ens fan mal les mans de tant votar’ afegí, però encara ‘no sabem qui parla en nom de les dones des de l’organització dels Germans Musulmans’; algunes vam votar per l’actual president ‘Mohamed Morsi perquè no sabíem que a ‘la dona només li dedicarien un article de la Constitució i és per la seva funció biològica de mare ‘, no políticament, va lamentar. Però aquesta ‘mentalitat patriarcal és la que ens manté unides’ i, segons ella, hi ha ‘bons senyals: 1) les dones seguim lluitant pels drets, 2) els mitjans de comunicació estan dinamitzant el debat, 3) la societat ens dóna suport i 4) els intercanvis amb la Unió Europea, segueixen’ va afirmar. Tenim molts reptes, però que no s’estengui el pànic, animaba.
Nadia Khiari a l’esquerra en una altra de les sessions. Les seves tires còmiques amb el gat Willi reflexen molts dels debats de la Revolució tunisiana
Informacions sobre altres països Mediterranis
A Líbia hi va haver llistes paritàries, de manera que moltes dones van participar a les primeres eleccions en 60 anys d’història. Però això no va ser gratis, segons un dels dos periodistes libis, homes, participants: les dones es manifestaven tots els dissabtes després de les matances de 1976 i les primeres reunions el 2011 les van organitzar elles. ‘Això va ser un xoc’. ‘Al Parlament libi hi ha 33 dones perquè la legislació ho obliga, si no, no hi hauria cap’. Cal tenir-ho en compte ‘va assenyalat aquest periodista. El segon va afegir però que no autoritzen a les dones en algunes funcions públiques com jutgesses i advocades.
Els periodistes palestins van recordar que mentre Israel segueixi ocupant Palestina les dones no seran lliures d’abusos, atropellaments i vexacions, com les egípcies, però alhora van assenyalar que també pateixen la discriminació del grup islamista Hamàs, que limita els seus drets.
Cal canviar la mentalitat i els estereotips respecte a les dones, va concloure Alberto Cortezón; ‘els marits no les deixen treballar, però això passa també a Europa’, afirmar. L’educació és molt important, però ‘les dones també han de preparar-se i capacitar-se per les eleccions’. Paula Fernández va finalitzar resumint que, sense dones no hi ha Revolució, però sense homes tampoc i, a la vista de la fugida de molts dels de la sala, ‘la lliço és que cal introduir quotes’.
Silvia Costa, responsable de l’informe sobre La situació de la dona al Nord d’Àfrica, es va incorporar al final al debat.
