Entrevista a Meritxell Benedí
Meritxell Benedí Altés és historiadora feminista i ha desenvolupat una part important de la seva vida a la gestió i les polítiques públiques. Ha estat Presidenta de l’institut Català de les Dones entre el 2021 i el 2024. La Bassa és el seu primer llibre.
Que et va portar a escriure?
Sempre he volgut ser escriptora, però mai m’havia donat permís ni per per desitjar-ho. Durant el confinament tothom va poder posar-se a aprendre i a pensar en la seva vida, jo això no ho vaig poder fer perquè durant el confinament vaig treballar molt, tenia una feina que era que estava molt vinculada amb la pandèmia i vaig haver de treballar moltes hores. Després del confinament, vaig fer una llista de coses que volia fer per mi i només per mi. I en aquesta llista de coses, la primera era escriure, escriure, no escriure una novel·la, perquè jo pensava que no en sabria. No sabia que se’n podia aprendre, abans que escriptora, sóc lectora i pensava que no podia escriure d¡acord a les meves expectatives. Per una casualitat vaig sentir que existia un campus online de literatura. Em vaig inscriure, he fet quatre cursos en aquest campus online i després un màster en creació literària. Puc dir que ara he après a escriure novel·les.
Què et va inspirar a escriure La Bassa?
Estic contenta amb el resultat. Fa més de 20 anys que estic vinculada al moviment feminista, a l’activisme o a les polítiques públiques feministes. Hi ha una cosa que podem respondre racionalment que que l’acadèmia feminista o l’epistemologia feminista ha treballat en en diversos àmbits, en la psicologia, en la sociologia, l’antropologia, etcètera, que és dels factors estructurals de la violència masclista. Perquè les dones sostenim situacions de violència? Ho podem entendre les dones que estem vinculades o les professionals que estem vinculades en aquest àmbit però no és tan fàcil pel gran públic. Això és difícil d’explicar i vaig pensar que potser literàriament podia explicar-ho. Per respondre a aquesta pregunta requereix de moltes, moltes lectures. La novel·la intenta ser la resposta a aquesta pregunta perquè les dones aguantem aquestes situacions o d’una altra manera, perquè les dones no els deixem a la primera de canvi.
I això, com es connecta amb les teves experiències personals?
La bassa no és la meva autobiografia, però crec que totes les dones, com a mínim les dones heterosexuals, hem conegut Sergis, hem estat Mireies en algun moment i hem conegut persones com els protagonistes de la novel·la, totes ens hi hem relacionat efectivament, d’alguna manera a la nostra vida. Segur que com a mínim amb un individu que s’ha comportat de manera en la que nosaltres no érem res més que un instrument de possessió i de control. No és la meva autobiografia ni és la meva experiència, però és l’experiència de moltes. De fet, La Bassa és la de moltes dones que en aquests anys han tingut la confiança d’explicar-me, de deixar-me veure quins eren els processos i quines situacions de violència estàvem vivint. I recordo especialment una dona que una vegada em va explicar part de la violència física que havia rebut de la seva exparella, i que una cosa que a ella li costava molt i que li feia molt de mal era haver de respondre als altres, però també a ella mateixa perquè no l’havia deixat abans. I aquesta és la història. Això és el que intenta explicar La Bassa.
Com vas traslladar els personatges des d’aquestes experiències reals a la ficció?
La primera versió de la novel·la els personatges no tenien nom. Passava en un lloc sense nom. Era una història bastant diferent del que és. Era una història que estava bé però que no responia al que jo volia fer i, sobretot, que no arribava a la gent. La literatura, l’art t’arriba allà on el coneixement, l’intel·lecte, no arriba, perquè t’arriba a una part de tu, a les teves entranyes, al teu cor o la teva ànima, és més difícil arribar des de l’àmbit racional al més íntim. Jo havia escrit una història que formalment era molt correcte però que no arribava. Vaig decidir construir-la en un entorn que per mi era molt familiar que és Castellterçol, el poble on visc, partint d’una situació que han viscut moltes dones. Aquesta situació d’aïllament en la que els homes situen a les dones no aïllar-les del seu entorn de la seva família i en aquest cas era un aïllament físic. El meu interès, va ser el de poder posar nom al lloc i després anar a lo concret. El que sí tenia clar que no volia que fos la història del Sergi, sinó que volia que fos la història de la Mireia, perquè perquè una cosa que sabem les les feministes diríem és que el cànon literari està ple d’històries explicades des del punt de vista d’ells i molt poques explicades des del nostre. I sí que tenia molt, molt clar que havia de ser la història de la Mireia. Per això està narrada en primera persona.
Aquesta ficció és una recerca? Ho veus molt relacionat amb la amb la teva trajectòria vital i professional.
Sense la meva trajectòria professional no hauria pogut escriure aquesta novel la perquè no hauria tingut accés a les històries de tantes dones que m’han fet confiança per explicar-me què els hi passava i això i convertir aquestes històries. I aquesta és la seva veu.
Quin és el missatge que vols donar?
Que aquesta violència és molt present i passa més del que ens pensem que no hi ha estereotip concret, ens pot passar a moltes. Que ens en sortim per les aliances, per la nostra xarxa, que les dones que ho viuen no estan soles i cal que els homes revisin els seus comportaments.
Què et va portar a la novela després de de d’uns quants anys de trajectòria social, política i institucional?
Fer una cosa per mi fer una cosa que em passava. Per respondre el meu desig i el que jo volia fer i satisfer-me a mi i no, no fer una cosa pels altres. Aquesta novel·la, els meus projectes literaris, perquè n’estic escrivint una altra, són projectes que primer faig per mi. Són coses que faig per mi i no per altres, que és el que he fet durant pràcticament tota la vida. Quan estàs en l’activisme o estàs en la política institucional o no institucional pots estar en un projecte teu, però és un projecte col lectiu, i poses el benestar col·lectiu i el projecte col·lectiu per damunt dels teus interessos i del teu benestar, i en aquest cas jo necessitava fer una cosa que era només per mi i que era el meu projecte i durant un temps això va ser només per mi, perquè jo pensava que no ho llegiria ningú. He volgut fer una novel·la militant i és una novel·la de part, que té un sentit social, col·lectiu i militant, però que sobretot ho he fet per mi.
Com ha influït la la teva formació d’historiadora feminista en la teva visió de la política en la gestió pública?
Em veig a mi mateixa com una historiadora i escriptora, penso històricament que és una cosa que la sentia mentre estudiava a la carrera, però que cada vegada tinc més clara, és a dir, jo construeixo el els meus pensaments i construeixo el lloc. Allò que veig a partir d’una mirada històrica, no de pensament, en el temps analitzant quines són les causes, no quina quina és la complexitat del fenomen que estem vivint, intentant veure-li els biaixos. Com a historiadora feminista, o historiadora del gènere hi ha una qüestió molt clara, que és quin és quin és el biaix de gènere, de classe, de raça que té la història que ens expliquen, no la narrativa que generem sinó com ens construïm socialment, i això ho he aplicat a tot arreu.
En aquest sentit, has combinat l’investigació i la gestió pública i ara literatura.
Per mi són part d’una mateixa cosa que és la política i l’activisme polític. Jo vaig estudiar història perquè volia entendre el món perquè el món em semblava molt injust i el volia canviar, i vaig entendre que la política era una manera de canviar el món o les injustícies que hi ha, Això és molt naïf, és molt de de tenir 14 anys i veure que al món passaven coses que em sublevaven, que m’entristien molt, però és aquesta mirada és la que jo mantinc. L’activisme és fruit d’això, i m’he dedicat a la política. Escric perquè vull canviar les coses, són diferents cares d’una mateixa moneda, la política o l’activisme. Si vols la política la fas a la institució, al partit, al sindicat, a l’associació, al carrer, quan compres no quan et relaciones amb la gent en la teva pràctica diària, la fas en molts llocs. Jo a més sóc molt conscient que la història si no intenta ser el mínim d’esbiaixada possible, és una història incompleta i reprodueix estructures a poder i desigualtat. La literatura i l’art sempre són de part, encara que hi hagi algú que ens digui, no és que la meva història, no la meva novel·la no és la meva literatura, no és una literatura militant. Si no milita en el feminisme o en l’antiracisme o en l’anticapitalisme, és que està perpetuant aquestes estructures de poder i desigualtat. Per tant, és militant, però des d’una altra banda, en la història, en la literatura i en la meva feina. Quan he treballat en les en les institucions o he treballat en les entitats del tercer sector, ho he fet des d’aquest lloc.
Tens projectes després de La Bassa?
Estic escrivint la meva segona novel·la, tot i que ara la tinc una mica aturada perquè la vida m’ha atropellat. Però sí, hi ha una segona novel·la en marxa. He decidit que canviaré coses, o sigui que li donaré una volta i serà diferent a com l’havia plantejat. O sigui que no puc avançar res ara per ara.
