Històricament sempre es repeteix, les guerres les decideixen uns quants, els moviments i els objectius també són decidits per aquesta minoria, però les peces que cauen són milers, i en tots els casos, no són ells els enderrocats.
Quan parlem dels homes que creen les guerres, no ho fem dels soldats a primera línia, sinó de figures còmodament assegudes als seus despatxos: líders moguts per egos, recursos estratègics, por de perdre rellevància, també una part important d’ideologia i ambició, manca d’escrúpols i cap respecte a la vida. Aquests homes que inicien les guerres estan desconnectats del desastre que provoquen, per a ells la guerra és una eina de política exterior i un instrument per protegir el seu poder, on el cost humà mai no es quantifica.
Un futur transformat per la tecnologia
Les guerres que aquests homes gesten ja no s’assemblen a les del segle XX. La deshumanització de l’atac: Amb l’auge de la intel·ligència artificial i els drons autònoms, la barrera ètica per iniciar un atac minva. És més “fàcil” anar a la guerra quan no has d’enviar els teus propis ciutadans a morir en massa, sinó que envies màquines.
És com una guerra invisible, el camp de batalla ja s’ha traslladat al ciberespai. S’ataca a infraestructures crítiques (xarxes elèctriques, sistemes bancaris) aquest sistema paralitza països sencers. Crea inestabilitat constant. L’esgotament de recursos: Les guerres del futur proper seran probablement guerres per la supervivència bàsica: l’aigua potable i les terres cultivables en un planeta climàticament inestable.
El dolor de les dones i la mainada, es la cara més amarga i real de qualsevol conflicte, mentre aquests homes van traçant la guerra als mapes, són les dones i la canalla qui carreguen amb el pes físic i emocional d’aquestes decisions. També tenen l’arma de la vulnerabilitat, per a les dones i els nens, el conflicte no són només les bombes, és la destrucció total del seu món segur. Per a un nen la guerra no té lògica, no entenen ideologies i fronteres, però heretaran per a diverses generacions futures, el dolor del trauma que els deixi. Hi ha milions de nens que neixen, i viuen entre enderrocs, amb gana, sense escoles i acompanyats d’una por constant, la qual creés un grau de ressentiment i dolor: aquí hi ha l’aliment per a les futures guerres.
Històricament el cos de la dona ha estat i és utilitzat com a camp de batalla, utilitzant la violència sistemàtica per humiliar l’enemic. Però alhora són les dones les que han de mantenir la supervivència en els desplaçaments forçats, gestionant la gana i el refugi mentre els homes combaten o moren. La majoria de les persones refugiades al món són dones i canalla, que en desplaçar-se i perdre casa seva perden la seva identitat, quedant a mercè de l’explotació, convertint el seu futur en com sobreviure fins al proper apat.
“Si els que creen les guerres segueixen ignorant tot aquest patiment, no hi haurà futur per al món. No es pot construir una pau duradora sobre el trauma de qui ha d’heretar el món”.
