Escrit per Samantha Rose Hill* Sin Permiso
Aquest cap de setmana passat, la destacada periodista i escriptora russoamericana Masha Gessen va rebre el prestigiós premi Hannah Arendt al pensament polític sota protecció policial a Alemanya. Però l’acte, que seria una gran cerimònia organitzada per la Fundació Heinrich Böll a l’ajuntament de Bremen, al nord-oest d’Alemanya, va estar a punt de no celebrar-se després que Gessen publiqués un assaig al New Yorker en què comparava Gaza abans del 7 d’octubre amb els guetos jueus de l’Europa ocupada pels nazis.
La Fundació, afiliada al partit alemany Els Verds, va fundar el premi no per honrar Arendt, sinó per “honrar individus que identifiquen aspectes crítics i invisibles dels esdeveniments polítics actuals i que no temen entrar a l’àmbit públic representant la seva opinió en debats polítics controvertits“, va retirar el seu suport, cosa que va provocar que la ciutat de Bremen retirés el seu, fet que al principi va portar a la cancel·lació total de l’acte. La Fundació ha dit que la comparació de Gessen era “inacceptable”, però des de llavors ha fet marxa enrere i ha afirmat que recolza el premi.
Aquest és el passatge ofensiu de l’article de Gessen al New Yorker, “A l’ombra de l’Holocaust”:
“Però, com en els guetos jueus de l’Europa ocupada, no hi ha guàrdies de presons: Gaza no està vigilada pels ocupants, sinó per una força local. És de suposar que el terme “gueto”, més apropiat, hauria suscitat crítiques per comparar la situació dels gazatis assetjats amb la dels jueus reclosos en guetos. També ens hauria proporcionat el llenguatge per descriure el que està passant ara a Gaza. El gueto està sent liquidat“.
La ironia és gairebé massa difícil d’entendre.
Hannah Arendt no podria optar al premi Hannah Arendt. Avui seria anul·lada a Alemanya per la seva posició política sobre Israel i les seves opinions sobre el sionisme contemporani, amb el qual es va mantenir crítica des del 1942 fins a la seva mort el 1975. Com a jueva alemanya que es va veure obligada a fugir d’Alemanya el 1933, després de ser detinguda i empresonada per la Gestapo, els escrits d’Arendt sobre Alemanya serien més controvertits que els de la pròpia Gessen. La comparació de l’assaig de Gessen, que va causar tant enrenou, es fa ressò d’un passatge de la correspondència d’Arendt escrita des de Jerusalem el 1955 al seu marit Heinrich Blücher, que és molt més condemnatòria:
“La mentalitat galut i de gueto està en plena floració. I la idiotesa està davant dels ulls de tots: Aquí, a Jerusalem, amb prou feines puc fer una passejada, perquè podria doblegar la cantonada equivocada i trobar-me ‘a l’estranger’, és a dir, en territori àrab. Essencialment és el mateix a tot arreu. A sobre, tracten els àrabs, els que encara són aquí, d’una manera que per si sola n’hi hauria prou per unir el món sencer contra Israel”.
La comparació de Gessen va ser més lleugera que la d’Arendt, la reflexió del qual sembla inquietantment premonitòria, però el seu tacte retòric no va ser suficient per aturar els censors a la porta d’Alemanya que vigilen el que es pot i no es pot dir sobre Israel, acovardint a la Fundació perquè compleixi.
Seguint una llei de facto posada en vigor per una resolució no vinculant aprovada pel Parlament alemany el 2019, que equipara el moviment BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) amb l’antisemitisme, Gessen va violar l’exigència alemanya de no comparar l’Holocaust amb cap altre esdeveniment històric. Dins la cultura de la política alemanya de la memòria, l’Holocaust es tracta com una cosa singular; s’entén com a excepció històrica. I aquesta mentalitat d’excepció a la història té l’efecte de situar l’Holocaust fora de la història del tot, cosa que permet al govern alemany adoptar un suport incondicional a l’Estat d’Israel sense responsabilitat política i això significa. En altres paraules, el govern alemany utilitza el record de l’Holocaust com a justificació per recolzar Israel, independentment del que Israel faci al poble palestí.
En fer la comparació entre un gueto ocupat pels nazis i Gaza abans del 7 d’octubre, Gessen esgrimeix un argument polític destinat a invocar la memòria històrica i cridar l’atenció sobre conceptes com genocidi, crims contra la humanitat i “mai més”, sorgits de la Segona Guerra Mundial. La comparació no és un argument unívoc, sinó més aviat un baròmetre per instar les persones -i als països- a reflexionar sobre el seu suport a Israel mentre el món assisteix a la matança massiva de palestins, persones despullades de drets, recursos, sense cap lloc on anar, que viuen sota un bombardeig constant.
Creo que la qüestió que Arendt hauria plantat és la de la responsabilitat personal, política i moral. Per ella, no hauria estat possible parlar de lo que està ocorrent avui en dia sense parlar de la pròpia estructura de l’Estat-nació, que segons ella va ser en part culpable de l’Holocaust. Per a ella, això significava que no es tractava d’una excepció.
Políticament, Arendt va apoderar de la idea de que el poble jueu necessitava una pàtria durant la guerra, perquè l’Estat, que se suposava que havia de garantir els drets dels ciutadans, havia utilitzat la ciutadania com a instrument polític durant la guerra per treure al poble jueu els seus drets, deixant-lo sense llar i sotmès a una violència espantosa. Exiliada a París des de 1933 fins al seu internament el 1940, va treballar per ajudar a joves jueus a escapar a Palestina i va viatjar allí el 1935 amb la Juventud Aliyah.
En aquells anys, va dir que només volia fer treball jueu per ajudar al poble jueu, perquè la seva mare li havia ensenyat que quan a un s’ha atacat com a jutge ha de defensar-se com a jutge. Però la seva postura va canviar després de la seva fugida als Estats Units el 1941, després d’assistir a la Conferència de Biltmore el 1942 a Nueva York, on va condemnar la crida de David Ben-Gurion a favor d’un Estat jueu a Palestina.
Fou atacada en la conferencia per demanar que es rebutgés la visió de Ben-Gurion. I el 1948, es va unir a Albert Einstein i Sidney Hook, entre d’altres, en la firma d’una carta publicada al New York Times per protestar contra la visita de Menachem Begin a Estats Units, comparant el seu partit “Llibertat” “amb la organització, els mètodes, la filosofia política i l’atractiu social dels partits nazis i feixistes”.
Arendt ha estat crítica amb l’Estat-nació d’Israel des de la seva fundació, en part perquè li preocupava que l’Estat mostra les tendències dels pobles de l’Estat-nació europeu. En Los orígenes del totalitarismo (1951), havia argumentat a contracorrent de l’època que el nazisme no va sorgir en el punt més álgit de l’Estat-nació alemanya, sinó en el seu declivi. I l’antisemitisme com a ideologia era fonamental per a l’organització encara que per les masses, no era l’únic factor polític en joc en el seu relat.
Per a Arendt, l’emancipació política de la burguesía era la pedra angular de l’Estat-nació moderna, en el que les lleis polítiques es regíen pels interessos privats dels homes de negocis que havien considerat necessari apoderar-se de l’aparell de l’Estat per desplegar l’exèrcit en les seves empreses colonials. Fou esta cooptació de la nació, i la transformació de la nació en un Estat-nació per interessos econòmics privats el que va constituir el nucli de la seva concepció. Y on es va refermà – i per allò que fou criticada- amb l’argument que l’antisemitisme estava sent utilitzat políticament per l’Estat-nació per promoure els seus interessos polítics i econòmics.
Arendt mai abandonà aquest argument. De fet, el reprengué en la seva obra més controvertida, Eichmann a Jerusalén (1963), on acusava a Ben-Gurion d’organitzar un “judici-espectacle” per explotar el sofriment del poble jueu, en lloc de la responsabilitat dels seus crims del veritable criminal, el cap de logística de Hitler, Adolf Eichmann. És clar que Eichmann havia estat antisemita, argumentat, però el seu odi al poble jueu no era la seva motivació principal. En canvi, argumentà que fou la seva arrogància comuna la que el va empenyer a voler ascendir en les files del Tercer Reich. Va argumentar que això era la banalitat del mal, i va definir la banalitat del mal com la incapacitat d’imaginar el món des de la perspectiva de l’altre. En una entrevista el 1972, va explicar una anècdota d’Ernst Jünger per a il·lustrar el seu argument.
Durant la guerra, Jünger es troba amb uns camperols. Un d’ells havia acollit a presoners russos dels camps als que havien matat de fam quasi fins a la mort. El granger li diu a Jünger que aquells presos russos son “infrahumans… es mengen el mengar dels porcs”. Arendt dice llavors: “Hi ha alguna cosa escandalosament estúpida en aquesta història. Vull dir que la història en si és estúpida… L’home no veu que això és el que fa la gent famolenca…”.
És dir, és necessari que els sers humans siguem capaços d’imaginar el món des de la perspectiva de l’altre per evitar que es produeixi el mal i per fer front al mal quan ens enfrontem a ell. I ara mateix la resolució d’Alemanya ho prohibeix. L’antisemitisme i l’Holocaust no son excepcions en la història. Aquesta obligació moral de comparar significa dues coses: que no permet a Alemanya seguir tractant al poble jueu o a la història jueva com una excepció a la regla per justificar el seu suport polític a Israel; i que totes les persones tenen dret a existir lliurement a tot arreu, independentment del lloc del món en el que hi ha aparegut per casualitat de naixement; un crim contra la humanidad és un crim que nega a un poble el dret a existir.
L’any 1950, Hannah Arendt va escriure un assaig titulat Informe des d’Alemanya sobre la incapacitat alemanya per assumir el que va ocórrer. “En menys de sis anys”, va escriure, “Alemanya va arrasar l’estructura moral de la societat occidental, cometent crims que ningú no hauria cregut possibles…”. La pregunta que escriví al seu quadern mentre pensava com Alemanya hauria de recordar la guerra va ser la següent: “Hi ha una manera de pensar que no sigui tirànica?”.
I el cost daquesta manca de judici van ser vides humanes. Potser la major ironia de la realitat actual és que la retòrica de l’antisemitisme a Alemanya ha de revocar la seva resolució no vinculant. Perqué no sigui censurant el que la gent pot i no pot dir sobre l’Estat d’Israel. No fos cas que obligués a la complicitat moral amb crims contra la humanitat. No hauria de caldre dir-ho, però tal vegada s’hagi de dir continuament, que no és antisemita criticar a l’Estat d’Israel. La Fundació, que no ha mostrat valor moral i no s’ha posicionat en contra de la resolució, hauria de tornar a Arendt – la que dona nom al seu prestigiós premi – i trobar el valor de les seves pròpies conviccions. Per què, ¿en quin moment cesaran les crisis humanitàries? Cent-trenta ostatges israelítes continuan essent a Gaza. Casi vint mil palestins morts. Sis mil sis-cents dels quals mainada. Més de 50.000 persones ferides. Dos milions tres-centes mil famolenques. Nou de cada deu palestins no mengen cada dia. El poble es mor de gana.
El coratge és la virtut política per excelència, va escriure Arendt, perquè exigeix que arriscar la propia reputació i la vida per expressar una opinió política.
*Samantha Rose Hill és directora assistent del Centre Hannah Arendt de Política i Humanitats i professora assistent visitant d’estudis polítics a Bard College. També és professora associada al Brooklyn Institute for Social Research. És autora de Hannah Arendt, a Biography i de Hannah Arendt’s Poems.
Font:The Guardian, 18/12/2023: https://www.theguardian.com/commentisfree/2023/dec/18/hannah-arendt-prize-masha-gessen-israel-gaza-essay
La ironia que Masha Gessen[1] gairebé no rebi el premi pels seus escrits sobre Gaza és difícil d’entendre.
