Hui de nou de dol
Aquest poema, llegit en la concentració contra la violència masclista el dia 25 d’octubre de la Pl. de la mare de déu, és un duríssim poema necessari en la denúncia, en l’exigència de resposta social, sobretot masculina.
Amb les veus de fotògrafes, poetes, il·lustradores…, hi aniran dipositant roses, dia rere dia, mes rere mes, fins a colgar la violència envers les dones.
La cita –uns versos d’Alejandra Pizarnik– fan pensar en la impotència –davant l’agressió sexual i la violència sexista– de les dones que no fugen dels seus maltractadors per la circumstància que siga, de les dones que viuen sota la constant amenaça d’acabar assassinades un dia, de les dones que s’atreveixen a fugir dels malesbèsties i a iniciar una nova vida, i de les dones privilegiades que no han de triar entre fugir o no.
NI ABJECTES NI OBJECTES
i què diràs
diré només quelcom
i què faràs
m’ocultaré en el llenguatge
i per què
tinc por
Alejandra Pizarnik
Què en fem, digueu, de qui ens mutila el plaer
i amb fil d’aram rovellat l’entrecuix ens ferma?
Què, de les ombres que nit i dia ens grapegen?
Què, dels milhòmens que ens aixafen tal com gespa?
Què en fem, dels envilidors clergues i creients
que ens socarren i escanyen des que el món és món?
Què, dels llecs que el cos i la veu en clots ens colguen?
Què, dels rictus coquins i els eterns meninfots?
Què en fem? Digueu!
(Encarna Sant-Celoni i Verger, octubre 2015)
