Com “una dona cubana, negra, senzilla, de barri popular i sorollós de La Havana, així es defineix aquesta realitzadora. Fotos: @SEMlac Cuba
A Gloria Rolando Casamayor, tres dècades fent cinema documental li han regalat la possibilitat de descobrir moltes històries, des d’una ètica del respecte a la memòria individual esdevinguda col·lectiva, i de donar veu a personatges de Cuba i del Carib que mai no l’han tingut.
Tot i que no és molt coneguda pel gran públic, i poc visibilitzada per institucions i la crítica de l’illa, Rolando Casamayor s’ha erigit per dret propi en un referent de la documentalística contemporània, tant per les temàtiques abordades a la seva obra, com per ser un dels pocs exponents femenins del gènere al país.
Atresora més de 13 documentals on són recurrents temes com la diàspora caribenya i africana, la reivindicació de la història de la població afrodescendent cubana i la rica cultura popular de la nació, tot com a part d’una dimensió de la nacionalitat cubana associada a la condició caribenya.
Tot i la poca difusió dels seus treballs a Cuba, en circuits acadèmics dels Estats Units l’obra de Gloria Rolando va trobar aviat un públic interessat. Per això, amb freqüència, imparteix conferències i participa en esdeveniments, a més de ser incorporada en anys recents com a integrant de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques nord-americana, encarregada de lliurar els premis Oscar.
Entre els reconeixements que acumula a Cuba hi ha el Gran Premio Caracol en la categoria Documental a diverses de les seves obres: la trilogia titulada 1912: Voces para un silencio (2013), Reenbarque (2014) i Diálogo con mi abuela (2016); i la seva producció més recent, la sèrie Hermanas de Corazón (2022), pel seu primer capítol “El Colegio de San José”.
Aquesta obra segueix la línia de recerca documental i testimonial sobre passatges de la història de Cuba poc coneguts. Va tenir la seva gran estrena l’11 de maig a la capital cubana, després d’una projecció prèvia al mes de febrer, durant les jornades d’homenatge pels seus 70 anys de vida i més de 30 de carrera professional, organitzades per Casa de las Américas i l’Institut Cubà de l’Art i la Indústria Cinematogràfics (Icaic).
Els orígens: aprendre fent
La formació de la documentalista va arribar des de la praxi, des de dos mons acadèmics diferents: va estudiar música fins als 18 anys i després Història de l’Art. Tot i això, el fet d’ubicar-se a l’Icaic per començar la seva vida laboral va canviar la seva perspectiva, confessa a SEMlac.
“Vaig anar allà a intentar entendre el llenguatge del cinema, perquè jo venia del llenguatge de la música. També va marcar l´inici de les meves investigacions i el coneixement d´una realitat completament ignorada per mi”, relata.
El treball amb “equips petits del món del cinema documental”, en lloc d’estar associada al cinema de ficció, van definir el seu camí pel primer, mentre que noms com Santiago Villafuerte, Santiago Álvarez, Rigoberto López i Rogelio París afloren a la memòria d’ aquesta dona a l’hora de cercar referents.
“El procés de voler dirigir, de començar a produir, de llançar-me a aquesta aventura va ser llarg, de molta timidesa, de llàgrimes també, d’inseguretats”, afirma la realitzadora, que diu que la decisió va venir quan Pedro Betancourt, cap d’escena a el Conjunt Folklòric Nacional, li va proposar fer un documental al mestre Lázaro Ross, cantant de música folklòrica.
Aquest projecte, però, va ser rebutjat en una convocatòria de l’Icaic, i la seva execució només es va aconseguir amb Video América. Així va sorgir Oggún, un eterno presente (1991), el seu primer documental, dedicat al reconegut cantant de folklor afrocubà.
“Després que vaig fer Oggún el camí va ser fins i tot més difícil, perquè malgrat l’èxit mai no va ser gaire reconegut per l’Icaic”, explica Rolando Casamayor. Tot i així no es va aturar; va començar a viatjar a Estats Units, va mantenir contactes amb Casa de les Américas i va participar en cursos al voltant del món del Carib.
D’aquesta manera van néixer els temes del Grup de vídeo imatges del Carib, creat per ella, dedicat a la realització i nascut en un moment en què el Moviment Nacional de Vídeo de Cuba va obrir les portes “a aquest tipus de cinema independent”, acota. Va ser, a més, l’oportunitat que diverses dones en aquesta etapa tinguessin més accés a la realització, ja que permetia un treball més modest quant a recursos.
El cinema íntim de Glòria. Els temes
Una de les constants a l’obra de Rolado Casamayor ha estat el compromís amb el més preuat dels éssers humans: les seves memòries. Aquesta tasca de recopilar narratives moltes vegades reduïdes a l’àmbit familiar, al marge del gran relat històric i en moltes ocasions silenciades intencionalment, han determinat que es decantés per un determinat projecte.
Homenatge a la cineasta Gloria Rolando
Foto: SEMlac Cuba
Temes com la cultura popular i les maneres de preservar la seva memòria (Oggún, eterno presente, El alacrán, Los Marqueses de Atarés i Nosotros y el Jazz); les reivindicacions i rebel·lies de la comunitat negra cubana al segle XX (Las raices de mi corazón y 1912, voces para un silencio), així com el fantàstic món de l’home caribeny i les xarxes submergides que el connecten, a través de Los hijos de Baraguà, Passajes del corazón y la memòria y Reenbarco, són exemples d’aquest camí creatiu construït conseqüentment.
En tots aquests treballs la documentalista es converteix a si mateixa en personatge que encarna la cerca a biblioteques i arxius; dialoga en total empatia amb els seus entrevistats, com qui fa tertúlia, cafè mitjançant, amb un conegut de tota la vida.
Així presenta, a Los hijos de Baraguá, “aquells negres i negres de cognom anglès que són part de la història de Cuba, part de la història de la indústria sucrera i dels vincles amb el món del Carib”. Centenars d’homes i dones que van arribar a l’illa a la recerca de feina i van portar les seves històries, cultura i tradicions.
Fruit d’estudis que va tirar endavant ficant-se a les cases, en els hàbits, idiomes i fins i tot en els àpats de les famílies, la cineasta va aconseguir desenvolupar una temàtica “al voltant de les veus de la gent sense història, però que fan, van fer i segueixen fent una història”, remarca.
Els seus viatges als Estats Units van contribuir a ampliar el concepte de diàspora africana i la comprensió sobre les arrels i manifestacions del racisme.
“Aquestes van ser coses que vaig incorporar, no pas perquè fossin molt ben enteses en el context de la societat cubana; ben al contrari, molta gent pensava que havíem portat el tema del racisme a Cuba. Imagina’t, si aquí va existir una societat classista, racista i durant aquest període de la Revolució encara no s’havien eliminat aquestes coses. Per això avui hi ha una Comissió Aponte i es parla del tema”, diu a SEMlac.
La cineasta Gloria Rolando
Temes com el Partido de Los Independientes de Color, o l’emigració dels haitians -per al qual va tenir el suport de l’Icaic- van veure la llum llavors, mentre la proximitat amb historiadors com Graciela Chailloux, Tomás Fernández Robaina i Eduardo Torres Cueva, entre d’altres , li va permetre aprofundir en aquesta pàgina poc difosa, encara que sí abordada des de l’acadèmia.
La recerca profunda i rigorosa, la recopilació pacient i ferma de la memòria viva, constitueix un segell distintiu de l’obra de Rolando Casamayor i li han valgut el reconeixement d’acadèmics i estudiosos de la seva feina, que la consideren com un immens, variat i valuós arxiu . Per ella, però, ha estat la manera d’immortalitzar “una part de la història de Cuba que s’ha anat dissolent”.
Mirades de dona
Dona cubana, negra, senzilla, d’un barri popular i sorollós de l’Havana, així es defineix aquesta realitzadora; des d´aquesta dimensió personal i social ha construït la seva obra.
No dubta a assenyalar la realitzadora Sara Gómez com el seu principal referent creatiu i la seva obra Guanabacoa: crónica de mi familia (1966), com la guia que li va fer plantejar-se què volia fer com a cineasta.
“Hi ha un moment de Crónica de mi familia on la pròpia Sara es filma parlant amb un personatge molt carismàtic, que era la padrina, i utilitza molt les fotos familiars. Això a mi em va marcar”, reconeix.
Diverses dècades després, ella també obriria l’àlbum de les seves memòries familiars per regalar-nos un personatge entranyable com la seva àvia Innocència Leonarda Armas i Abreu, en una obra meitat-ficció, meitat documental; la més personal en el seu haver.
Diálogo con mi abuela (2016), realitzat amb l’Icaic i el Gran Premio Caracol de la Uneac a la categoria Documental, “és una gran missa espiritual i una gran reflexió sobre l’esclavitud”, perquè la seva àvia va ser descendent dels esclaus d’una família tan prestigiosa a Santa Clara com els Abreu, precisa Rolando Casamayor.
Cartell de film Diálogo con mi abuela.
Aquesta obra té el valor, a més a més, d’oferir mitjançant el llenguatge cinematogràfic un discurs contrari a les formes en què els cossos de les dones negres han estat imaginats i transmesos fins a l’actualitat.
“En els meus materials he intentat donar veu a les dones”, subratlla Rolando Casamayor. És en aquest camí de trencar el silenci al voltant de les contribucions de les dones negres a la història de Cuba que, el 2015, es va embarcar en un projecte com la sèrie documental Hermanas de corazón, també sortit del seu àlbum de fotos familiars, un dels seus “majors tresors”.
El documental és el resultat d’una detallada investigació realitzada entre Cuba i els Estats Units, sobre la presència a l’illa de les Hermanas Oblatas de la Providencia, la primera ordre catòlica de monges negres, fundada a Baltimore, Estats Units, el 1829.
El film s’endinsa en l’educació de les persones afrodescendents a Cuba a través d’aquesta ordre religiosa i aconsegueix recollir els testimonis de grups d’exalumnes a diverses províncies del país. “Hermanas Oblatas van jugar un paper molt important a la comunitat negra, perquè sabien la importància de l’educació i que les nenes havien d’avançar en una societat classista i racista”, sosté.
Sister Josella de los Rios, de la congregació Hermanas Oblatas de la Providencia
“La manera com jo expresso totes aquestes representacions i enfocaments sobre la dona negra, sobre la dona cubana i caribenya, i sobre tots els temes a la meva obra, no és a través de clixés ni discursos; això és per als polítics. És mitjançant la poesia, l’art, la imatge”, emfatitza la realitzadora.
Sola a casa seva, la documentalista assegura a SEMlac que sempre és un formiguer d’idees, que té tantes coses per fer que no té temps per a res, “ni per als disgustos, que a vegades són diversos”, acota.
“Sóc una dona que ha viatjat moltíssim i he estat molt respectada. Les amistats que tinc dins i fora de Cuba em respecten per la manera com visc, perquè segueixo creient en l’obra que estic fent i, sobretot, perquè sóc cubana”.
