OPINIÓ
Elsa Artadi sonava amb força per ocupar la vicepresidència del Govern de coalició presidit per Pere Aragonès i també per encarregar-se de la cartera d’Economia i gestionar l’arribada dels fons europeus (esperem que) de reconstrucció.
Ella mateixa s’ha descartat i ho ha comunicat al partit i als mitjans de comunicació. Opta per continuar la tasca com a líder de l’oposició del seu grup a l’Ajuntament de Barcelona.
La sorpresa ha estat majúscula perquè s’entén que renuncia a un “ascens”. De fet, el que hauria de ser escandalós és que hagués renunciat a la regidoria per anar-se’n a la vicepresidència. Es va presentar a les eleccions per a alcaldessa el 2019 i encara queden dos anys fins a les properes eleccions; per tant, el lògic, el que hauria de ser habitual, és complir amb el compromís adquirit prèviament amb les i els votants quan es va presentar a aquestes eleccions.
Segles de polítics, d’homes, que abandonen les seves responsabilitats per accedir a una posició que els beneficia personalment, per assolir una posició més “alta”, ens ha acostumat a l’anomalia que no compleixin la tasca a la qual es van comprometre i per a la qual se’ls va escollir.
Aquesta manera de fer s’encomana, tenyeix la manera d’actuar, i és astorador veure que en moltes ocasions si un (el masculí és conscient) dirigent ha de passar a l’oposició perquè ha perdut les eleccions ho deixa córrer perquè com que baixa d’estatus li sembla que és rebaixar-se, ho considera, ¡ai, lassa!, una humiliació.
Artadi no fa més que inscriure’s en una bella tradició femenina de la qual vam tenir moltes mostres amb la primera fornada d’alcaldesses de la democràcia. Polítiques ben valorades i estimades que decidien al cap d’un cicle electoral o de dos marxar i dedicar-se a d’altres afers i quefers. En definitiva, que no s’aferraven al càrrec; ja havien complert.
Elsa Artadi intervé al Parlament. Foto: Photo See Gallery
Artadi, de tota manera, mantindrà l’acta de diputada i les tasques de direcció al si del seu partit.
