Per Georgina Monge: Sin Permiso Fotografia: Fab Llanos
Set de cada deu persones pobres al món són dones. A l’Estat espanyol, hi ha el doble de dones que d’homes sobrevivint amb salaris baixos, i a Catalunya la bretxa salarial de gènere és del 19,9%. Aquestes dades evidencien com les dones ocupen una posició més precària al mercat laboral que els homes, cosa que justifica la necessitat de mesures com la Renda Bàsica Universal (RBU) per avançar cap a una igualtat de gènere efectiva.
En aquest sentit, la RBU es presenta com una via de redistribució de recursos que busca equilibrar les desigualtats socials, garantint un mínim material per a la vida i afavorint una major autonomia i llibertat per a les persones. Cal tenir en compte que el 49,3% de les dones serien pobres si haguessin de viure només del seu salari, davant d’un 24,2% dels homes. Això implica que la meitat de les dones catalanes viurien en situació de pobresa si només disposessin dels seus ingressos laborals, el doble que els homes, la qual cosa reflecteix fins a quin punt moltes dones es veuen forçades a mantenir situacions no desitjades per la seva dependència econòmica.
L’exemple més clar d’aquesta situació és la violència masclista. Diversos estudis demostren que la violència masclista empobreix les dones que la pateixen, ja que aquest procés de violència sovint les allunya del mercat laboral. Això pot succeir perquè l’agressor impedeix explícitament que la dona treballi o bé perquè l’impacte de la violència afecta la salut mental, dificultant-ne la participació laboral. La RBU podria mitigar aquesta vulnerabilitat econòmica, proporcionant a les dones la llibertat financera per prendre decisions vitals, com sortir d’una relació violenta.
Un altre col·lectiu amb taxes altes de pobresa són les famílies monoparentals, un 80% de les quals estan encapçalades per dones. Si la taxa de risc de pobresa en famílies sense fills és del 15,3%, aquesta s’eleva al 23,8% en famílies amb fills a càrrec i fins al 39,3% en famílies monoparentals. En aquest context, la RBU podria ser un salvavides fonamental.
A més, la RBU augmenta la capacitat negociadora de les persones respecte a les seves condicions laborals, evitant que es vegin obligades a acceptar treballs altament precaris o incompatibles amb les necessitats de cura i vida quotidiana. Això pot beneficiar especialment les dones més precaritzades, com les treballadores del sector de les cures (residències de gent gran, cambreres de pis, internes en llars, etc.), un 32,5% de les quals es troben en situació de pobresa. La RBU podria dignificar la seva vida i oferir una sortida a la precarietat.
També es beneficiarien altres col·lectius, com les treballadores sexuals, que amb una RBU tindrien més capacitat de negociació sobre horaris i serveis, o fins i tot podrien decidir no exercir aquesta activitat si així ho desitgen.
La pobresa de temps i la RBU
A la precarietat econòmica de les dones s’hi suma la pobresa de temps. Segons Vega-Rapun, el 87,2% de les persones pobres en temps i ingressos són dones. Aquest desequilibri temporal està profundament vinculat a la divisió sexual del treball. Sumant el temps de treball productiu i reproductiu, les dones treballen 7 hores més setmanals que els homes, acumulant 354 hores més l’any. A més, el 43,8% de les hores totals de treball de les dones són no remunerades, davant del 25,9% dels homes.
Aquesta sobrecàrrega de feina, unida a la manca de temps disponible, impulsa les dones cap a situacions de pobresa material i temporal. Davant d’aquest panorama, la RBU podria facilitar una millor conciliació dels temps vitals i fomentar la independència econòmica de les dones, ajudant a reduir la feminització de la pobresa.
RBU i serveis públics: una relació imprescindible
Així i tot, la RBU per si sola no comportarà automàticament una reorganització dels temps ni dels treballs. Per això, és imprescindible que la RBU vagi acompanyada d’una ampliació i defensa dels serveis públics, especialment en àmbits com la sanitat, l’educació, l’habitatge, la dependència, els serveis socials i les cures. Sense aquest suport, es podria intensificar la divisió sexual del treball, ja que tot allò que no assumeix l’Estat tendeix a recaure sobre les dones.
Perquè la RBU sigui una eina feminista efectiva, ha d’anar acompanyada de mesures complementàries de redistribució:
Redistribució del treball productiu: Reducció de la jornada laboral sense disminució salarial.
Socialització de les tasques reproductives: Corresponsabilitat real en les tasques de cura, no només dins de les llars, sinó també en l’àmbit empresarial i institucional.
Redistribució de la riquesa: Accions per combatre la feminització de la pobresa i reduir la bretxa salarial, com penalitzar empreses amb diferències salarials de gènere superiors al 8%, establir límits salarials màxims i incrementar la pressió fiscal a grans fortunes i multinacionals.
Conclusió: La RBU com a eina de transformació feminista
La Renda Bàsica Universal es presenta com una proposta necessària per combatre la feminització de la pobresa, redistribuir els recursos i augmentar la llibertat de les dones, especialment de les més precaritzades. Tanmateix, per evitar la reproducció dels rols de gènere, aquesta mesura ha d’anar lligada a polítiques de reforç dels serveis públics i redistribució del treball i la riquesa.
Garantir una RBU significa garantir la vida digna de totes les persones i acostar-nos a un model de societat més just i igualitari, en sintonia amb la lluita feminista per una vida que realment valgui la pena viure.
Font: ONG Mans Unides. Concretament, hi ha un 19% de dones amb salaris baixos com a proporció de tots els empleats davant un 10% d’homes. Font: EIGE.. Font: Generalitat de Catalunya.
VALLS, Francesc y BELZUNEGUI, Àngel (2017). L’ocultació de la qüestió del gènere en les estadístiques sobre pobresa. Revista Barcelona Societat en Profunditat.
Font: Idescat. Dades d’ Idescat.
Font: Article RTVE sobre un informe d’Intermon Oxfam…
VEGA-RAPUN, Margarita (2021). Una visió de les enquestes d’ús del temps: un estudi de cas sobre la pobresa horària a Espanya. Tesis (doctorat). Universitat Pablo de Olavide. http://hdl.handle.net/10433/10104
CARRASQUER, Pilar, RODRÍGUEZ-SOLER, Joan i DO AMARAL, Mariana (2020). “Temps de treball i corresponsabilitat”. Departament d’ Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya.
