La setmana passada escrivia que s’estaven fent passos cap enrere en aquelles polítiques que han de configurar el tan gastat “estat del benestar”. Fa mesos, potser anys, que anem veient com els nostres drets van sent minvats, anul·lats, congelats i fins i tot desapareguts a fi d’una sortida de la crisi que no arriba.
Doncs bé, en una setmana hem involucionat trenta anys. Comencem amb la funesta sentència del Tribunal Suprem al jutge Garzón que a moltes i molts, sobretot les i els qui vivim al País Valencià, ens porta a qüestionar-nos on vivim.
No és possible que Camps quedi impune per rebre regals en forma de vestits i que un jutge com Garzón que, tot i tenir actuacions polèmiques, s’ha passat la vida lluitant contra el terrorisme i el narcotràfic es vegi desposseït de la seva condició de jutge. Què està passant?. I just un parell de dies després Camps increpava a un ciutadà que manifestava el seu enuig quan el mateix Camps entrava a llegir la seva tesi doctoral a la Universitat Miguel Hernández d’Elx.
“Propostes per a la reforma del sistema electoral», aquest és el nom de la tesi que ha dirigit el president del Consell Jurídic Consultiu (CJC) de la Comunitat Vicente Garrido Mayol, i que Camps ha llegit davant del tribunal acadèmic i nombroses personalitats de l’àmbit educatiu i polític, entre elles el president de les Corts, Juan Cotino, i les alcaldesses populars d’Elx i Alacant, Mercedes Alonso i Sonia Castedo, respectivament. Com veiem, res en Camps és normal. Sempre amb exageració i sempre acompanyat per persones de irreprotxable trajectòria política. És un dir, clar.
Garzón condemnat. Camps exculpat. I a Carlos Fabra l’expresident de la Diputació de Castelló li torna a tocar la loteria de Nadal. I de nou em pregunto Què està passant?.
I per finalitzar la setmana, ens imposen sense negociació prèvia amb els agents socials una reforma laboral que no només empitjora les condicions de treball de tota la classe treballadora, sinó que a més, afavoreix l’acomiadament i permet a l’empresariat tenir a les seves treballadores i treballadors en règims de semi-esclavitud laboral.
Amb aquest Reial Decret, no només s’han carregat la negociació col·lectiva que és la base per a la defensa del conjunt dels drets de la classe treballadora, és que a més han creat subclasses dins de la pròpia classe treballadora. Quina societat estem creant?. Què deixarem com herència en valors a les nostres filles i fills? Quins drets universals podran gaudir els qui vénen darrere de nosaltres? O com li comentava aquesta setmana a una amiga: Què volta cap enrere el món i jo no m’he assabentat?
Aquests són els resultats de la societat patriarcal en què vivim. El patriarcat i el capitalisme sempre han anat de la mà per buscar sotmetre en tots els àmbits. Aquesta societat que estan construint els de faldilles llargues i negres juntament amb el gran capital que ja governa la política serà una funesta herència en drets, millor dit en manca de drets per als i les que ens succeiran.
El meu amic Germán, fa anys que diu que vivim en una societat malalta. He de donar-li la raó. Una societat que en lloc d’avançar en drets, no només no avança sinó que a més retrocedeix eliminant i permetent que persones perdin els seus treballs, les seves cases, els seus diners i fins i tot la vida per mantenir aquest ordre patriarcal i capitalista no pot ser una societat ni moderna , ni social, ni de dret ni, per descomptat, sana.
Estic molt enfadada amb qui ens governen en tots els àmbits. Francament disgustada, però callaré. Els drets que, com a dona treballadora i amb consciència social m’estan arrabassant tant a mi, així com el futur de la meva neboda, el meu nebot, i el de les filles i fills d’éssers als que estimo, els penso lluitar des de qualsevol espai i àmbit. No puc ni vull quedar callada. No, mentre ens segueixin traient drets i, a més pretenguin, també, arrabassar la dignitat que, com a persones compromeses amb els drets, tenim molta gent.
La dignitat, el dret a l’enuig i a dir el que pensem, de moment, no ens ho poden arrabassar. I pot ser que el món hagi donat una volta i no m’hagi assabentat, però del que sí estic plenament assabentada és que la meva veu segueix sent meva i és una veu de dona treballadora i compromesa amb els drets de les dones i de la classe treballadora. I aquesta veu, no es callarà
