El feminisme quasi sempre ha resultat incòmode per a la política perquè ha exigit anar a l’arrel dels problemes que patim les dones per a donar-los solucions i això, essencialment és anar contra els privilegis dels quals encara gaudeixen els homes, sols per haver nascut homes.
Tot i això, en aplegar els anys electorals tots els partits, sense excepció, s’acosten a la teoria feminista per arrapar un grapat de vots. Passades les eleccions, de nou al calaix la teoria feminista i de pas, totes les propostes fetes en campanya. Sempre. Bé, seré generosa, quasi sempre, passa igual.
Després de les dues vagues feministes dels anys dos mil díhuit i dos mil dènou algunes vam pensar que alguna cosa podria canviar per a millorar la vida de les dones. Vam creure, de nou, en algunes promeses electorals, pensant que el potent missatge havia calat entre les esquerres de nova i vella tradició. Vam oblidar que el masclisme, en totes les seues formes i manifestacions continuava ben viu i amb molta força regeneradora.
De nou la traïció de l’esquerra al feminisme va aplegar en forma primer de llenguatges i després d’imposicions. I de totes les esquerres tant de les clàssiques com de les més modernes que venien a canviar el món. I efectivament l’han canviat, però per a pitjor. Almenys per a les dones.
De la dreta i la ultradreta ho podem esperar tot perquè el masclisme el porten a l’ADN, però de l’esquerra s’esperava alguna cosa més, però han demostrat, pel que fa als drets de les dones, que són més del mateix quan toquen poder per molt que s’autoanomenen el govern més feminista de la història.
Fa uns dies llegia en un diari de tirada estatal un estudi d’on han anat a parar els diners destinats al Pacto Contra la Violència de Género. I la veritat és que fa pena veure com l’equip dirigent del Ministeri d’Igualtat ha destinat aquests diners que tant van costar d’aconseguir.
Hui en dia només en ficar el logo d’identificació, ja n’hi ha prou. No cal que l’activitat en qüestió tinga relació amb la prevenció de les violències masclistes que era per, on almenys en teoria, estaven destinats aquests diners.
És igual que vaja destinat a fer sensibilització o proselitisme de qualsevol assumpte encara que no tinga res a veure amb les violències masclistes com ho són els temes relacionats amb la llei trans, per exemple.
I ara tots els partits sense excepció ens demanaran el vot a les dones perquè segurament hauran inclòs a les seues propostes electorals temes que el feminisme clàssic i radical porta a la seua agenda des de fa dècades però que encara no estan solucionats.
Temes com l’abolició de la prostitució i de la pornografia, l’educació emocional i afectiva sexual a les escoles per evitar que les violències masclistes es trobin a l’ordre del dia, plans específics per actuar davant aquestes mateixes violències contra les dones, etc. temes vitals per a més de la majoria de la població que som les dones i dels quals només se’n recorden a les campanyes.
Si haguérem de valorar la legislatura que ara acaba pel que fa als drets de les dones, podríem dir sense por a equivocar-nos que, amb l’aprovació d’algunes lleis com la llei trans, les dones, clarament hem eixit perdent. Una vegada més.
I ara, de nou, buscaran els temes de l’agenda feminista per a aconseguir un grapat de vots. I, de nou, serem les dones feministes les que hem de decidir a qui votar, perquè hem de fer-ho per respecte a totes les que van lluitar perquè hui gaudim d’aquest dret.
Votar, votaré, però per primera vegada no sé si validaré cap opció política o faré vot nul.
