Portada del llibre “Dora Maar. Más allá de Picasso” de Victoria Combalía. CIRCE Ediciones, 2013
La Independent entrevista a Victoria Combalía: “…em varen impressionar les seves agendes, on veus la seva fortalesa per aguantar psicològicament i no suicidar-se…)”
Victòria Combalía Dexeus (Barcelona, 1952). Doctora i professora d’Història de l’ Art de la Universitat de Barcelona. Crítica d’Art. Col·laboradora d’El País, La Vanguardia, The Arts Newspaper, Arts Press, Kalias ( IVAM ) … ha publicat, entre altres, estudis sobre ” Picasso” , “Antoni Tàpies”, “El descobriment de Miró” , “Picasso- Miró”, “Comprendre l’art modern. Moviments. Artistes” , “La poètica del neutre” . I ha organitzat més de cinquanta exposicions. Posseeix el títol de Chevalier des Arts et de Lettres atorgat per l’Estat francès i la medalla President Macià per la Generalitat de Catalunya.
A ” Dora Maar. Més enllà de Picasso” es reconeix la independència de l’autora, i la seva aposta, en el terreny literari i de recerca, per la qualitat documental. I encara que estableix una distància emocional amb el personatge, t’introdueix en el seu món, en el coneixement del seu entorn en diferents èpoques de la seva vida, a través d’una galeria de persones afins, inspiradores i influents, amb talent i rigor acadèmic, amb mirada no complaent i amb sensibilitat adolorida.
L´any 1993 coneixes Dora Maar amb qui vas mantener una llarga conversa que transcrita un any després es publica a Kalias (IVAM). En aquesta primera trobada -després n’ hi va haver alguna altra aconseguida amb tossuneria i tenacitat per part teva- quines expectatives t’havies creat envers ella ?
Va ser un fet extraordinari que jo pugués parlar amb ella donat que no responia en general al telèfon, o bé el penjava. La meva primera frase va ser “Mme Maar, jo no vull parlar de Picasso, vull parlar de vosté. Crec que és una gran fotògrafa i que les seves fotografies no estan estudiades ni valorades en el que es mereixen. Vaig parlar 5 vegades amb ella, molt més d´una hora cada vegada, el que va ser extraordinari perqué em va explicar moltes coses sobre la seva carrera fotografica. Com que m’havien parlat de les seves rareses,j o no tocava temes com Picasso o Bataille per no ferir la seva sensibilitat. Però, al cap de una o dos trucades, el tema de Picasso, sobre tot del Guernica, va sortir naturalment a la conversa.
Que és el que la feia més atractiva: haver estat amant i musa de Picasso, haver estat una activista política d’esquerres, l’idea d’ella com artista pintora i fotògrafa o haver estat una dona turmentada i marcada per la seva relació amb Picasso?
Val a dir que jo la vaig contactar perque era una persona, amant de Picasso, que creia morta o internada a un psiquiàtric. Saberla viva ja era molt excitant. Però jo el que volia era primer fer-li una entrevista, i veure si podia fer una exposició, la qual cosa ja li donaria el reconeixement que creia que es mereixia. La veritat és que vaig acosseguir ambdues coses, i ella avui en dia es molt reconeguda com artista: tots els gran museus tenen fotografies d’ella: el Centre Pompidou, el MoMA, el Metropolitan Museum, el Museu de San Francisco, el Reina Sofía… A mida que anava parlant amb ella m´anava documentant més: vaig llegir sobre Bataille, que va ser amant d´ella abans de Picasso, i sobre el maravellós Grup Octubre (un teatre implicat socialment, com ho fou La Barraca a Espanya) i sobre la figura de Prévert. Llavors vaig descobrir -ella mateixa m´ho va confirmar- que Dora Maar havia estat més a la esquerra del Partit Comunista en 1933-1936. El curiós és que va fer un gir radical: al ser abandonada per Picasso, per superar aquest trauma es va refugiar en la religió catòlica i en la pintura, alhora que passava a ser de dretes.
Al tenir l´encàrrec de la biografia per part de l’editorial CIRCE, vaig poder consultar uns 2.500 documents més. Llavors em varen impressionar les seves agendes, on veus la seva fortalesa per aguantar psicològicament i no suicidar-se. Ho va aconsseguir fent una psicoanàlisi amb Lacan i amb meditació i oració. De fet, podriem dir que va ser una dona maltractada però forta, doncs una cosa no és incompatible amb l´altre.
Creus que, justament la seva vida va estar sempre condicionada i marcada per la seva relació amb Picasso?
No. De fet ella té sempre una mirada nostàlgica, somniadora o trista que em fan pensar potser en una infància no feliç, encara que no es més que una suposició perque sabem molt poc sobre la infantesa.Va crèixer en una familia rica, un pare de fort carácter però que se la estimava molt i una mare piadosa. Desseguida manifesta, ja de jove, un gran poder de seducció i una gran confiança en si mateixa, una certa gravetat i un carácter una mica llunàtic.Tot això succeeix abans de Picasso.
Però clar,el fet d´haver estat durant deu anys l´amant del pintor més important del món i un home tan carismàtic la va condicionar per la resta dels seus dies. Ella mateixa li va dir a un amic que “he de crear una aurèola de misteri entorn de la meva obra. Encara sóc massa famosa per haver estat amant de Picasso per poder ser acceptada com a pintora.”
Quan jo la vaig “descobrir”, la gent solament la recordava com la amant de Picasso i, quan va morir, un periodista va dir que era “una nota al peu de pàgina” de quansevol llibre sobre Picasso”.
És parla d’ella com una dona-enigma. Per què?
Era realment secreta i impenetrable. Al parlar amb ella ja vaig notar aquesta gran discreció per part seva. En comptes de criticar a Picasso, que la havia amat, sí, però també tractat molt malament, no el va criticar mai. Per discreció personal o per interès? Segurament ambdues coses.
Temps després, Dora Maar s’endinsa en el món de la pintura i de la fotografia i es converteix en una artista de renom respectada i admirada en els cercles artístics. Quina consideració et mereix en aquests dos camps?
Dora Maar va treballar en la fotografia bàsicament de 1928 a 1937 (va fotografiar el Guernica, com sabem); després es va passar al terreny de la pintura, fotografiant una mica esporàdicament en els anys 70-80. Com a fotògrafa, el seu treball és molt bó, i és una de les més importants fotògrafes surrealistes, al costat de Man Ray o Kertesz. Però una dècada de feina és molt poc; qui sap què ens hagués donat si no hagués parat de fotografiar. En canvi, en la pintura, és interessant però no és genial. Es autora de retrats, paisatges semiabstractes i dibuixos.
Tot plegat va ser un estímul per organitzar una retrospectiva de les seves fotografies que va poder ser vista a L’Hospitalet de Llobregat a més de Munich i Marsella?
El 1995,després d´haver-la entrevistat llargament, vaig fer una primera retrospectiva a Bancaixa (Valencia) que ja la va donar a conèixer una mica. Jo no feia gaire propaganda perque tenia molta por que ella em negués el permís a l’ultim moment. I després ja va venir la “consagració” a la triple retrospectiva de Munich, Marsella i L’Hospitalet (Tecla Sala). Aquestes exposicions van ser vistes per més de 100.000 persones cada una, els catàlegs es van exhaurir i van haver-hi visitants de tot el món desplaçant-se per veure-les.
Has aconseguit escriure una intensa i densa biografia de Dora Maar. Creus que això la resitua dins el context de persona important i cabdal en l’obra de Picasso?
Per Picasso, ella va ser una amant i una model. El seu rostre el va interessar molt. Primer la va representar molt guapa, després torturada o gairebé monstruosa. Picasso deia que ella era “kafkiana”, però solament hi ha una petita part de veritat en això. Ella era rara, una mica mística, però també plena de sentit de l´humor, bona i molt intel.ligent.També molt sofisticada. Peró la representació de Dora és ambivalent: a vegades es fruit de la crueltat, però també és un símbol de tota la humanitat. Quan plora, ella encarna les víctimes de la guerra civil espanyola; quan està distorsionada, també reflecteix el clima d´horror de la segona guerra mundial.
