Magda Bandera, periodista. Directora de La Marea
Inmaculada. La muerte que precipitó el final del Patronato
Marta García Carbonell, Esther López Barceló i María Palau Galdón
Libros del K.O.
“Mor una jove de 15 anys després de caure d’un tercer pis en intentar escapolir-se del reformatori de Sant Ferran d’Henares”. Els titulars que comencen per “mor” solen obviar informació valuosa, sobretot quan la notícia és protagonitzada per una dona. En el text publicat a El País el 20 de setembre de 1983, no s’especificava que el “reformatori” estava vinculat al Patronat de Protecció a la Dona, un organisme creat en 1941 per la dictadura franquista “per convertir en àngels de la llar a noies a les quals consideraven esgarriades, desviades o rebels”. Tampoc que en el relat sobre la fugida de la jove Inmaculada Valderrama Morato hi ha bon grapat d’incongruències, com assenyalen Marta García Carbonell, Esther López Barceló i María Palau Galdón en Inmaculada. La mort que va precipitar el final del Patronat (Llibres del KO, 2026).
Transcric la paraula “va precipitar” i no puc evitar pensar que, entre la data de la mort d’Inmaculada i la clausura del Patronat l’agost de 1985, encara van passar gairebé dos anys. Dos anys en què va continuar funcionant aquests centres de ‘reeducació’, on els maltractaments a les joves eren continuats, se les obligava a treballar per a empreses externes i fins i tot eren separades dels seus fills, que a vegades eren donats en adopció.
“Portar la faldilla molt curta, fumar pel carrer, passejar agafada de la mà amb un noi, fer-se petons en l’última fila d’un cinema, mantenir relacions sexuals sense estar casada, trobar-se en estat fora de les estretes fronteres del sant sagrament, mostrar idees contràries al règim…”, eren motius perquè una jove fos portada a les monges, recorden les investigadores. Entre les recluses hi havia preses comunes al costat de sindicalistes, universitàries, activistes veïnals i qualsevol dona antifranquista capturada pel règim.
Dit així, podria semblar que el Patronat és una cosa molt llunyana. Per això val la pena insistir en la data de la fi d’aquesta institució que tant comparteix amb les irlandeses “filles de la Magdalena”: 1985. El dictador feia una dècada que estava mort, el PSOE gairebé tres anys en el poder i els adhesius del Naranjito ja estaven descolorits.
I aleshores, per què ha trigat tant a divulgar-se aquesta realitat? El llibre, que recupera la història i el rostre de la nena Inmaculada Valderrama Morato, intenta donar respostes a aquesta pregunta, però costa acceptar-les. “El Patronat era un sistema carcerari ocult per a menors. No li importàvem a ningú. A ningú”, respon Consuelo García del Cid, pionera a explicar com funcionava la institució en la qual va ser ingressada contra la seva voluntat quan era una adolescent. Per això, com escrivia Carmen Martín Gaite a Usos amorosos de la postguerra espanyola (1987), els redemptors es podien comportar com a “caçadors d’alimanyes”, tot provocant molta por, vergonya i silenci.
I, perquè “citar és un acte polític”, les autores d’Inmaculada recorden les obres que han aparegut sobre aquesta institució quaranta anys després de la seva clausura: des del pòdcast De eso no se habla, d’Isabel Cadenas Cañón, fins a Redimir i adoctrinar: El Patronat de Protecció a la Dona (Crítica), de Carmen Guillén.
Com sempre, l’exercici de memòria és imprescindible per defensar el futur. En temps de lladres de dades, en els quals una simple app sobre la menstruació pot servir per traçar el perfil d’una dona, convé saber que qui les recol·lecten sovint les venen als pitjors enemics del feminisme: els que ens volen submises i immaculades.
