OPINIÓ
Tot i la quantitat d’informació que hi ha sobre el tema, se segueix ignorant socialment que la violència contra les dones és la primera causa de mort prematura d’aquestes, per davant del càncer o dels accidents de trànsit.
Seguim pensant que és una cosa llunyana i només quan la dona assassinada és del nostre entorn ens n’horroritzem i ens preguntem com ha pogut passar. Potser ens preguntem qui havia de garantir-li el seu dret a una vida lliure de violència i per què no ho va fer.
Però som moltes les persones a les quals ens commocionen les notícies dels assassinats de dones. I volem saber per què una dona interposa dues denúncies contra un maltractador i acaba assassinada per ell perquè algú va entendre que el color de la seua pell no li donava dret a ser protegida. O què va passar a la dona segrestada aquest estiu pel seu maltractador quan intentava fugir-ne.
Volem saber com pot ser capaç un home d’assassinar la seua pròpia filla o fill només per causar-li dany a la mare. Com pot torturar i matar a colps, ganivetades, a tirs… esquarterar, llançar per la balconada, cremar una dona a la qual deia voler. Per què?
Assassins amb sexe, el masculí. Homes que deien que estimaven les seues víctimes. Ells en són els culpables. Però la responsabilitat d’aquestes morts és d’un govern per al qual la igualtat és una estupidesa i la violència masclista una cosa secundària, que no mereix cap inversió, sinó més prompte la retallada en pressupost, en serveis.
Així mateix hi tenen responsabilitat els partits polítics que continuen obviant aquest tema o només l’utilitzen pensant en la rendibilitat electoral. Liderats per homes que confonen qüestions amb funerals, mantenen estructures patriarcals i fan l’orella sorda al que diu el feminisme.
Finalment, també és responsabilitat d’una societat que calla i consent. Que amb el seu silenci és còmplice d’aquesta massacre. Per tant també és covard.
Sí, algunes ens preguntem què espera la societat per a mobilitzar-se massivament contra aquesta barbàrie. No entenem aquesta passivitat, que no es faça una gran marxa de milers, de milions de persones. Encara que siguem cada vegada més les que cridem, no som ni molt de bon tros multitud.
Però és que, a més de no entendre moltes coses, a algunes de nosaltres se’ns acaben les paraules –la paciència se’ns va esgotar ja fa molt de temps– quan hem d’afegir un altre nom al llistat de víctimes i és obvi que no és només una xifra.
Tremenda solitud la nostra davant la violència masclista. Poques persones entenen el que sentim: “T’ho prens massa a pit”, et diuen.
És el feminisme el que ens reconeix i agermana. I les xarxes socials ens acosten a les unes i les altres. Supervivents i activistes. Un altre 25 de novembre, tenim tant a preparar. Manifestos, cartells, actes que atraguen gent, missatges que calen en les ments adormides que volen ignorar que a les dones se’ns agredeix tots els dies, se’ns viola, se’ns mata.
Només des dels feminismes es donen respostes clares i contundents, se’n saben les causes i com combatre aquesta violència. Volem que se’ns escolte, no volem més agressions, ni un femicidi més.
Hui és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. En l’Estat espanyol han estat 58 les dones assassinades en el moment d’escriure aquestes línies. Si aquestes xifres no ens commouen podem recordar que són 1.316 en dènou anys. El doble que les víctimes del terrorisme polític en 41.
Però aquestes altres, les del terrorisme masclista, se’ns obliden prompte.
Fem que canvien les coses, només la lluita col·lectiva pot fer-ho. Exigim del govern la consideració d’aquest terrorisme com a qüestió d’estat. Perquè la vida de les dones en depén.
