L’editora de Gènere i Diversitats de l’Agència Télam, Silvina Molina, va dialogar amb la seva colega espanyola, Isabel Valdés Aragonés. La periodista va estar a Buenos Aires participant en reunions amb periodistes per intercanviar experiències sobre aquest rol incipient que aporta valors democràtics feministes: «Me’n vaig amb un munt d’aprenentatges i amb idees per generar aliances».
Per Silvina Molina, Editora de gènere i diversitats. Telam
Fotos de portada Isabel Valdes Aragones, autor: Raúl Ferrari
Les editores de Gènere «a poc a poc van modificant les mirades» dels mitjans de comunicació on treballen, els quals «són generadors d’opinió i aporten al canvi social», diu Isabel Valdés Aragonés, la periodista que compleix aquesta funció al diari El Pais, d’Espanya, el més llegit en espanyol, i que va estar a Buenos Aires participant d’activitats i reunions amb col·legues per intercanviar experiències sobre aquest rol incipient que aporta valors democràtics feministes. Foto: Silvina Molina. Entrevistadora
Aquesta entrevista és diferent. És un diàleg entre dos periodistes que complim la mateixa funció als nostres mitjans. És una trobada amb moltes coincidències sobre com afrontem la tasca periodística d’edició, sobre els èxits i els desafiaments. Per això, la primera persona en aquest relat abans de centrar-nos en la protagonista de la nota.Valdés Aragonés és la corresponsal de Gènere d’El País des del febrer del 2022, càrrec que va acceptar uns mesos després que assumís la direcció del diari, María José «Pepa» Bueno Márquez. I aquesta dada importa perquè Isabel destaca el suport i el compromís que la directora li brinda en la seva tasca diària. Com també ponderarà el compromís de l’equip del mitjà.
La corresponsal de Gènere -a Argentina i altres països s’utilitza la denominació editora, però es tracta de la mateixa funció- va arribar a Argentina, per primera vegada, convidada pel Fons de Població de les Nacions Unides (Unfpa) i la Defensoria del Públic.
Va participar del III Fòrum Mundial de Drets Humans que es va realitzar aquesta setmana a Buenos Aires, va mantenir reunions amb integrants de la Xarxa d’Editores de Gènere, iniciativa única al món que recolza Unfpa, i amb altres periodistes de diferents mitjans.
“Estic molt agraïda amb aquesta invitació. M’ha semblat una meravella aquesta organització que vosaltres teniu aquí amb la Xarxa d’Editores de Gènere i el suport d’Unfpa. Em sembla tremendament positiu perquè poseu en comú, amb altres dones que treballen en el mateix àmbit, moltes qüestions, que si no, no coneixeríem les unes de les altres. Nosaltres, a Espanya, no tenim aquesta xarxa així estructurada, i jo estic fascinada amb com us coneixeu, amb com entrellacen, com parleu entre vosaltres” destaca la professional.
Sempre disposada a la trobada entre col·legues, no es va privar mai de preguntar, d’escoltar atentament, i de compartir generosament sabers i eines que incorpora a la seva feina quotidiana.
– Com definiu la tasca que realitzem les editores/corresponsals de Gènere?
– Una frase que m’agrada molt repetir és que dins d’un món desigual, amb una història patriarcal, el feminisme no és un biaix, el feminisme és una correcció del biaix històric, aleshores l’única manera de fer un contingut i una informació que corregeixi aquest biaix patriarcal i masclista és donant-li una mirada feminista.
– Les periodistes feministes som les més atacades en xarxes socials, i fins i tot aquesta violència sustentada a fake news, també és utilitzada per algunes persones que condueixen programes de TV, i fins i tot, per alguns polítics. Un dels arguments, per exemple, és que les editores de Gènere som censores. Què responem?
– Que no, és clar. No censuro mai. El que faig és intentar que la mirada de qui està escrivint s’ampliï amb la perspectiva feminista, és a dir, si tu em col·loques com a redactor la paraula ‘esdeveniment’ en una nota sobre violència masclista, sobre un feminicidi, el que estàs dient és que és un cas aïllat que correspon a unes circumstàncies específiques. Tot i això, si col·loquem el terme violència masclista estem reconeixent que hi ha una estructura per la qual s’estan donant aquests assassinats i que és una estructura que respon a una desigualtat, respon al patriarcat. Aleshores no censurem, en realitat tota l’estona el que fem és corregir i ampliar, no coartar.
– Com és la relació amb l’equip periodístic del medi?
– La redacció està unida. Si tens una plantilla –equip– que et recolza i que mira des del mateix costat que tu, és molt més fàcil, i això s’aconsegueix dialogant.
– El Pais és el mitjà més llegit en espanyol, és privat, subsisteix fonamentalment amb les subscripcions. Com li va amb aquesta mirada feminista als continguts?
– Jo crec que li va bé. Ha estat tradicionalment un mitjà progressista, hem tingut uns lectors tradicionalment progressistes. Hi ha una àmplia part dels nostres lectors i lectores que no entendrien que el mitjà no fes aquesta feina. Com que el més llegit marca agenda i marca un model, i això a llarg termini és important. Crec que també és un compromís editorial i un compromís personal de la direcció del diari. És una aposta totalment empresarial per una creença en uns valors democràtics progressistes del feminisme.
– Vam debatre molt a Télam com cobrir adequadament la situació de la família argentina que va emigrar a Barcelona, que van ser notícia perquè les seves filles bessones es van llançar d’un balcó. Una d’elles, que pel que sembla volia ser nomenada com Ivan, va morir, i allà hi va haver un aprenentatge intens. Què va passar a la redacció d’El País?
– També vam tenir debat. El Pais té unes estructures per decidir algunes qüestions. S’han de fer comprovacions, no pots a la lleugera publicar qualsevol cosa. En un primer moment, la nota era un deliri. Es nomenava les germanes, la germana i el germà, la nena que se sentia nen, aleshores allò va ser una confusió tremenda. El mínim que havíem de respectar que la nena volia ser nomenada Iván, però no hi havia confirmació de la família. El diari no gosava fer això sobretot perquè l’Ivan s’havia suïcidat, la seva germana estava en estat greu i no volíem fer mal a la família. Aleshores, vam posar que ell havia desitjat ser nomenat així. Però va ser un debat intern. Aquests debats sí que m’agraden, perquè era una conversa que fins aquell moment no havíem tingut, i ho vam resoldre.
– Com ho van resoldre?
– Al principi posant la nena que havia demanat ser nomenada nen, que se sentia nen, i després del funeral on la família a l’esquela de recordatori va incloure també el nom Ivan, vam utilitzar el masculí, això ens va donar la confirmació.
– Vostès tenen un Llibre d’Estil del 2021 (escrit per Àlex Grijelmo), i una Defensora de Lectors, Soledad Alcaide, qué aporten a la teva feina?
– Col·labora molt. Et dóna una obertura cap a fora i un reconeixement que els lectors ens importen. Hi ha un feedback. De vegades, la Defensora ens passa els correus electrònics perquè puguem contestar a la persona que té alguna cosa a dir-nos. I després el Llibre d’Estil que és molt important perquè senti base sobre qüestions feministes també. És un suport. Si en algun moment hi ha un redactor o una redactora díscola amb qualsevol idea, el dirigeixes al Llibre d’Estil, és com la nostra llei interna.
Isabel és una apassionada de la feina. Ens reconeixem en aquest sentiment i actitud, i queda la promesa d’una nova trobada: «Me’n vaig amb un munt d’aprenentatges i amb idees per generar aliances», explica com a comiat.
