L’ús d’armes químiques és, per descomptat, condemnable, i mereix dures sancions de la comunitat internacional al país que les utilitzi. A Síria, s’acusa tant al govern de Baixar Al-Assad com als rebels d’haver-les utilitzat. Però aquesta informació encara no ha estat certificada pels inspectors de l’ONU. I, no s’ha d’oblidar, que aquest tipus d’informacions sobre l’ús d’armes de destrucció massiva van ser les mentides utilitzades per atacar l’Iraq el 2003. Per tant, es tracta d’una informació que busca el suport de l’opinió pública mundial a la decisió de bombardejar Síria.
El portaveu de la Casa Blanca ha informat que un atac imminentment sobre Síria no té com a objectiu enderrocar el govern d’Al-Assad, sinó que l’objectiu és forçar la negociació del règim amb els insurgents. És a dir, no hi haurà una invasió per terra com a l’Afganistan i l’Iraq. Tampoc com a Líbia per ajudar els rebels a assolir el poder. Perqué aquestes decisions es van saldar amb fracàs. A més, hi ha desconfiança fundada que entre les forces rebels actuen diversos grups gihadistes. Llavors, EUA tan sols pretén forçar a les parts enfrontades militarment a negociar un nou repartiment del poder polític que inclogui els grups no presents en el règim actual.
Es pot afirmar, que l’anunci de llançar atacs sobre Síria només és un canvi d’estratègia i la novetat, només radica en els mitjans a utilitzar. Ara es prepara un atac unilateral per part dels EUA i alguns aliats, segurament sota el paraigua de l’OTAN. Mentre que anteriorment el que s’havia intentat ser pressionar al règim perquè acceptés una negociació amb els dissidents i insurgents armats. Els dos anys de guerra civil transcorreguts han posat de relleu la debilitat dels països implicats en el conflicte de Síria, que són molts i potents. A saber, en favor dels rebels, Aràbia Saudita, Qatar, Jordània, Turquia, la comunitat sunnita de l’Iraq, Regne Unit, França i els EUA; per contra, a favor del govern d’Al-Assad, estan Iran, la milícia de Hizbollah i Rússia. I neutral, però molt preocupat amb el desenllaç final, Israel.
En el terreny militar la manera de pressionar les parts en conflicte va ser decretar un embargament d’armes que no ha estat respectat. Rússia i l’Iran han facilitat armes al govern d’Al-Assad, i Aràbia Saudita i Qatar als insurgents, mentre que els EUA, Regne Unit i França els prestaven ajuda militar. En definitiva, igual que a la Guerra Freda cada país ha donat suport a un dels bàndols. Es buscava equilibrar la força militar, que les dues parts enfrontades arribessin al convenciment que mitjançant l’ús de la força no guanyarien. Que podien perllongar la guerra, però que ningú sortiria vencedor de la mateixa. En aquesta fase portem dos anys amb més de cent mil morts, més de dos milions de desplaçats i la guerra continua.
En l’àmbit polític, la comunitat internacional, no va fer els esforços suficients per fer confluir una proposta de negociació. És cert, que amb semblant multitud d’actors implicats, no era fàcil arribar a una conferència de pau a Síria. Però no impossible. Si no es va aconseguir va ser perquè EUA no va acceptar la proposta de Rússia d’incloure l’Iran en la conferència. Per tant, no hi va haver una voluntat real de resoldre el conflicte, ja que vetar la presència de l’Iran, l’aliat principal de Síria, mentre que per l’altre costat estaven multitud de països contraris a Al-Assad era tant com avortar la conferència.
Ara de manera unilateral i segurament de manera il•legal, es proposa un atac que probablement no comptarà amb una resolució favorable del Consell de Seguretat de Nacions Unides, per l’oposició segura de Rússia i la Xina. Es podrà bombardejar instal•lacions estratègiques del règim, amb l’objectiu d’humiliar al govern d’Al-Assad i forçar que negociï amb els insurgents. Aquesta actuació no té assegurat l’èxit, els bombardejos poden disminuir la capacitat militar de les forces governamentals, però Al -Assad no quedarà derrotat i no té per què acceptar una negociació. Sobretot si continua tenint el suport de Rússia, Iran i Hizbollah.
Llavors què s’ha de fer? Alternativa hi ha, i és la mateixa per a tots els conflictes. Aconseguir el consens internacional entorn de la necessitat de negociar una sortida a la guerra civil de Síria. Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides diu: La pau és possible. S’ha d’obrir de nou una negociació de totes les parts en el conflicte sense exclusions que condueixi a una Conferència de Pau de tots aquells actors que tenen capacitat per trobar una solució pactada.
*Publicat al diari Público
