Aquesta setmana ha mort Margareth Tatcher. Els seus obituaris diuen que va marcar època, que va ser una de les primeres dones en arribar a un govern, un exemple en algunes escoles econòmiques… però cal recordar el perquè del seu sobrenom. La seva fortalesa no té res a veure amb l’autoritat del feminisme sinó amb la fortalesa del poder de qui té la força sobre les persones febles o sense recursos, dels poder econòmic contra el poble.
Tatcher va deixar morir en vaga de fam 10 presos de l’IRA, entre ells el conegut Bobby Sands. Tatcher va arribar al poder en una Anglaterra que tenia un 5 % d’atur i en acabar els seus mandats ja arribava al 24%. La que va guanyar unes eleccions gràcies a una guerra, la de les Malvines. La dona poderosa que era amiga d’altres poderosos: Reagan, Pinochet… va destruir l’estat del benestar i va imposar severes imposicions econòmiques i socials com ara la homòfoba i tristament recordada clàusula 28.
No podem negar el seu carisma, un carisma certament allunyat del rol social de les dones, però també allunyat d’allò que les dones feministes pensem en com deconstruir aquest rol social atribuït. El fet de ser dona no pot obviar tots els seus desastres i errors. Algunes dones han manifestat públicament que va ser exemple… exemple?
Potser aquí rau el problema. La negació d’espais de poder a les dones ha fet que les dones que masculinitzen la seves formes socials, polítiques i econòmiques prenguin protagonisme i siguin model. Convertir les dones en dames de ferro és una estratègia del poder patriarcal, no pas l’assalt de les dones a espais de poder. Les dones tindrem accés real a aquests espais en la socialització dels mateixos i en la seva reconversió. El poder, com a tal, no interessa les dones, no interessa les classes populars. Ens cal un poder que ens doni valor a allò que fem, a la nostra diferència sexual.
Les dones que es dediquen a la política institucional o en grans organitzacions, també veuen negat aquest dret a ser. Realment volem ser dames de ferro? O, simplement, volem fer aportacions polítiques de canvi? La dama de ferro, al meu entendre, no és un exemple, no és un, model a seguir per a les dones que volem fer política -perquè de fet política és tot, tots i cadascun dels nostres actes i decisions-. La real politik no és la dels despatxos sinó la de la vida. Impostar-nos en les institucions, en les organitzacions, en els mitjans de comunicació… i triomfar com “ells” – el del poder patriarcal- volen que siguem no és una estratègia d’empoderament de les dones sinó de malbaratament de recursos i, un cop més, menysteniment del que som i aportem.