Homofòbia en el futbol
El futbol mou les masses. Qui més qui menys ha tingut una pilota als peus i ha fets alguns tocs. Els esperits més competitius s’apunten a un equip per passar una bona estona, fer esport i jugar un partit cada cap de setmana, des de l’equip del barri fins als equips professionals. És el sentiment de grup, de pertànyer a un col·lectiu, un espai social on conviure socialment. Però, què passa quan aquest col·lectiu et rebutja per la teva condició sexual?
L’homofòbia als camps de futbol encara existeix. És un esport lligat als valors de masculinitat, que tradicionalment ha deixat fora les dones i encara més als gais i a lesbianes. La societat es modernitza, avança, les dones van als partits i juguen cada vegada més a futbol. Però davant errors arbitrals o crítiques a jugadors apareixen els instints més primaris. I els instints primaris són homòfobs. Insults com maricón als homes o marimacho a les dones estan a l’ordre del dia. Per això són necessàries organitzacions com el Club Esportiu Panteres Grogues (CEPG).
L’homosexualitat al futbol és encara tabú. La prova la trobem en la manca de referents que ajudin a normalitzar la situació. Cap futbolista a l’estat d’espanyol ha fet pública la seva homosexualitat, i com diu l’Anna, “com a reflex de la societat és impossible que no n’hi hagi. Hi ha dues teories: o se’ls exclou en categories inferiors i ja no arriben, o quan estan a dalt decideixen viure una doble vida”.
Els pocs referents que tenim tampoc són gaire positius. El primer futbolista en sortir de l’armari va ser Justin Fashanu. Futbolista anglès del Nottingham Forest, homosexual i negre, que l’any 90 va reconèixer obertament que era gai. Anys després el van acusar sense proves d’agressió sexual. La pressió va ser tan gran que es va acabar suïcidant. Pel seu honor, cada 19 de febrer, dia del seu aniversari, es commemora el Dia Internacional contra l’homofòbia al futbol. Tampoc ajuden a la causa declaracions com les del president de la FIFA, Joseph Blatter, demanant als homosexuals que s’abstinguin de tenir relacions sexuals si acudeixen al mundial de Qatar, al 2022. Paraules desafortunades tenint en compte que la qatarí és una societat profundament homòfoba on els drets i les llibertats dels homosexuals no estan garantits. I encara més si ho declara públicament el president d’una organització, el codi ètic de la qual prohibeix als clubs associats discriminar en virtut de la sexualitat.
“El nostre objectiu és deixar la identitat sexual fora dels camps de futbol i dels recintes esportius en general. Tothom ha de poder triar lliurement com exercir la seva identitat sexual, a ningú li interessa el què faci cadascú fora dels camps. És egoista no permetre als homosexuals viure plenament la seva identitat”, diu l’Ana València.
Aquesta és una entitat que ofereix un espai a gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals on poden practicar esport de forma lliure i distesa. L’Anna València és la seva vicepresidenta i creu que “el futbol és un esport associat als valors més tradicionals. Afortunadament la societat evoluciona, però l’esport rei encara va lligat a la competitivitat, a la fortalesa física, a la duresa i al contacte. I tothom que no coincideixi amb aquest estereotip es veu exclòs. Això vol dir que les dones queden fora i encara més si són homosexuals”.
La dona, a més, té una doble discriminació. “Més enllà de la identitat sexual, la presència dels esports femenins als mitjans de comunicació està lluny de ser equitativa al masculí”. I per això són necessàries iniciatives com Dona Esport que organitza el CEPG per promocionar l’esport femení. El 16 de març, per exemple, tenim natació a Can Ricart, el 18, bàsquet al Poliesportiu de l’Espanya Industrial, el dia 19 tenis al matí i patinada a la tarda al Poliesportiu de l’Estació del Nord. Tot això tindrà lloc a Barcelona ciutat. Esport per tots els gustos per reivindicar que les dones també fan esport i el volen practicar independentment de la identitat sexual.
