Organitzat per l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes, ahir a la tarda a la Sala La Cuina de l’Espai Francesca Bonnemaison, la catedràtica Conxa Llinàs va parlar sobre les dues onades del Feminisme a Catalunya.
A la primera onada, Llinàs va identificar les dones pioneres que van destacar pel seu treball en diferents disciplines; dones universitàries, mestres, bibliotecàries, escriptores. Es va referir a elles com dones elitistes i dones obreres que trenquen esquemes amb el seu discurs i la seva manera de ser i estar. Va destacar mestres que van aportar a l’àmbit de la docència iniciatives novadores com les colònies escolars, les cantines o les biblioteques ambulants. Anomenà Dolors Monserdà, considerada la primera feminista catalana, la intel·lectual Carme Karr que va ser directora de la revista Feminal i la pedagoga Francesca Bonnemaison, les quals situa en un feminisme conservador, perquè d’una banda reivindiquen educació i millores salarials, però alhora defensen la domesticitat de les dones.
Com feministes més radicals destaca l’anarquista Teresa Claramunt, implicada amb la lluita de la Setmana Tràgica o Ángeles Lopez de Ayala, promotora del primer congrés de dones lliurepensadores i, per descomptat, Clara Campoamor, que va defensar a les corts el vot de les dones a l’any 1932.
La segona onada del feminisme es el període en que es qüestiona el patriarcat i es creen, a les vocalies de dones de les associacions veïnals, grups d’autoconsciènciació com una estratègia de lluita. Les primeres Jornades Catalanes de les Dones van ser determinants per prendre consciència de la realitat. Més tard van venir les lluites específiques i els canvis legals per la transformació social, la conquesta d’espais propis, on la reflexió conjunta deriva en el popular eslògan “allò personal és polític” però no pas per canviar el món a partir de la teoria, sinó des de les pròpies experiències de les dones.
El debat posterior a la presentació de la catedràtica va ser un intercanvi d’opinions de com s’ha de repensar el feminisme actual, tot fent un paral·lelismes amb altres moviments socials. Es va evidenciar la necessitat de que la història del moviment feminista s’integri en el programes escolars de la Història de Catalunya.