No hay traducción disponible
Colita. Foto @ Gemma Bonaventura
Una festa inesperadament plena d’autoritat femenina, la que van muntar els cinemes Texas per celebrar el seu primer any com a sala d’exhibició restaurada i clarament compromesa amb l’objectiu de restituir el trajecte entre els públics i les pantalles de cinema.
El projecte Texas, de la mateixa manera que d’altres iniciatives de la ciutat de Barcelona, com els cinemes Boliche, Maldà, Phenomena, Zumzeig, els veterans cinemes Girona i un conjunt més ampli de sales escampades per tot el territori de Catalunya que es proposen, amb resultats prou satisfactoris, desafiar el maleït estigma de les sales buides, amb les seves estratègies innovadores. Les estratègies són de diversa naturalesa: col·laborar amb mostres i festivals, promocionar les reestrenes, fer projeccions especials, reintroduir els debats, atendre els públics infantils i familiars…tot un seguit d’iniciatives que al cap i a la fi estan posant de relleu un exigent, amatent i lliure treball de programació, adjectius fonamentals per definir la creativitat d’aquestes sales, que respon a una manera d’entendre el cinema com a part important de la cultura que cal que arribi amb la màxima qualitat als públics i deixi d’estar segrestada per les grans corporacions de l’exhibició cinematogràfica.
Aquests cinemes i les programacions que presenten i acullen, formen part del rescat necessari del teixit social i cultural dels barris, Ciutat Vella, Sants, Gràcia (potser el barri més ben servit), aviat Sant Andreu, Ciutat Vella, Sarrià…esperem que en el futur Horta i també 9 Barris, o de la revitalització d’altres ciutats catalanes, i construeixen una nova constel·lació de la cultura compartida, renovada, especialitzadíssima i desacomplexadament distant dels mandats dels lobbys de la distribució multinacional.
Però parlàvem del cinemes Texas i d’una nit especial en què aquest cinema amb 4 sales, que projecta tots els films en versió en català (ja sigui en versió original, sotsretolada o doblada), celebrava el seu primer any com a sala de reestrena i el seu rècord de taquilla: 160.000 espectadores/ors. Aquesta iniciativa de Ventura Pons, materialitzada pel seu equip, liderat per Àngels Gelabert i Ricard Almazán, va oferir una sessió sorpresa a les 900 persones que van emplenar l’aforament de les seves quatre sales.
La sorpresa es deia Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona), la darrera i 27ª producció, de Ventura Pons, realitzada en homenatge a una fotògrafa a qui coneix molt bé i a qui agraeix amb aquest documental el gest d’haver renunciat a rebre de la mà del aleshores ministre Wert el Premio Nacional de Fotografia.
La hija de los porteros 1966. Foto @ Colita
El text/carta de la renúncia de Colita al premi es queda curt al costat de les declaracions que, a l’inici del film, fa la fotògrafa sobre el paper que hauria de tenir el món de la cultura en relació amb el poder i deixant en evidència de manera notòria algunes actituds excessivament concomitants per part del món artístic amb els poders desmentalladors de l’andamiatge de la cultura.
Paraules com …”así pues, de momento, señor Wert, no me apetece salir con usted en la foto” amb que acabava la missiva que dedicava al ministre, marca el to que seguiran les converses enregistrades amb ull precís durant només dues sessions i muntades amb un ritme que denota clarament la urgència d’un treball en què havien de ser-hi totes, Colita i les seves col·legues de treballs i vida: l’editora Beatriz de Moura, l’actriu Teresa Gimpera, l’escriptora Rosa Regàs, la periodista Maruja Torres, la fotògrafa Pilar Aymerich, la promotora cultural Marta Tatjer, Ana Maio, qui fou la responsable de relacions públiques de Bocaccio, i la psiquiatra Rosa Sender. En el diàleg amb cadascuna d’elles sorgeixen històries de treballs compartits en espais editorials, en pel·lícules, exposicions, en la lluita política, espais tot ells transitats des d’un angle poc conegut perquè poques vegades, de manera conjunta, han pogut donar la seva versió d’experiències i fets que tant han marcat l’èpica de la “gauche divine” de Barcelona dels anys 60 i a la que li falta, sense cap mena de dubte, la memòria crítica d’aquestes dones sobre els anys del franquisme i sobre els relats que els seus companys tant bé van construir. Unes vivències sovint descrites amb ironia i un cert sarcasme i alhora còmplices amb d’altres dones, amb qui compartien el compromís amb la lluita pel dret al propi cos i les llibertats encara no reconegudes.
Ventura Pons, amb aquest film donatge, fa una valuosa contribució a la recuperació d’una part de la història de les dones en el context de la ciutat de Barcelona i, amb aquest gest modèlic ens recorda el que hauria de ser un treball d’investigació específic encara pendent com és el registre visual i sonor de la narració personal i col·lectiva d’altres experiències com les d’aquestes dones per aconseguir d’una Oda a Barcelona encara més extensa, plural i inclusiva que les que s’han fet fins ara.
Putas del barrio Chino de Barcelona 1969. Foto Foto @ Colita
