Les Kellys conegudes pel nom de “les que netegen”, fonamentalment els hotels, es van donar a conèixer el 2016, per a reivindicar el que la crisi del 2008 les-hi va arrabassar i la reforma laboral del 2012 les-hi va agreujar. Ara, els toca enfrontar una nova crisi, la del Covid-19.
L’Associació Les Kellys va fer la seva presentació oficial a nivell estatal, a la fi del 2016 a Barcelona, acompanyades dels altres grups territorials de Benidorm, Cadis, Fuerteventura, La Rioja, Lanzarote, Madrid i Mallorca. El seu objectiu radica en visibilitzar la problemàtica de les cambreres de pis per a millorar la seva qualitat de vida. El seu funcionament és assembleari i cada grup territorial gestiona les seves portaveus. Treballen en aliances amb diferents col·lectius compartint diferents campanyes a nivell territorial i estatal com: #ValemosMasQueEsto, #NoMasPrecariedad…
Com es desenvolupa la jornada laboral d’una cambrera de pis?
La jornada laboral físicament és molt dura i mentalment estressant des que es comença fins que s’acaba. Tenim un horari d’entrada però no de sortida. Una part del treball és fer de 25 a 30 habitacions en 5, 6 o 8 hores, amb 15 minuts per a netejar cada habitació, sense temps per a menjar, beure aigua o anar al bany. El temps és el nostre pitjor enemic, i si fem hores extres perquè no ens ha donat temps d’acabar a la nostra hora, aquest temps no és remunerat. I si reclames ens diuen que som problemàtiques i l’hotel li dóna un avís a l’empresa multiservei perquè no enviï més a aquesta treballadora. L’endemà ens canvien d’hotel o ens diuen “que és el que hi ha”, i si no t’agrada ens ensenyen la porta de sortida.
Els contractes de les multiserveis són temporals i estan en frau de llei per la infracotització a la seguretat social, el sou de la treballadora és un 40% menys que el del conveni d’hostaleria. I el pitjor és que aquests contractes prevalen sobre el conveni sectorial establert. No hi ha estudis de riscos ergonòmics, el curs de prevenció de riscos laborals ens diuen que ho fem des d’un ordinador el dia que se signa el contracte, i a sobre moltes vegades els contractes no se signen fins a passats un, dos o més mesos d’estar treballant a l’hotel.
Realitzen accions de denúncia i mobilitzacions per la pèrdua de drets i les rebaixes salarials que han sofert. Algunes companyes han estat acomiadades per això, i altres, pateixen situacions d’assetjament i amenaces. Suposo que hi ha por en el sector. Com ho combaten?
Hi ha assetjaments i acomiadaments pel fet de reclamar els nostres drets o per sindicar-nos. Hem fet denúncies en els jutjats i els jutges ens han donat la raó perquè l’única cosa que nosaltres reclamem són els nostres drets, i hi ha hagut i hi ha molta por, però amb la por no anem enlloc, i si no lluitem nosaltres mateixes ningú ho farà. Per això ja no tenim por, perquè sabem que el que estem fent és el correcte.
En la seva presentació van donar a conèixer un manifest per a visibilitzar la problemàtica de les cambreres de pis, exigint uns canvis necessaris en el sector. Tal vegada el més important ho centren en la no externalització del servei, què els hi suposa?
La reforma laboral del 2012 va obrir les portes a l’externalització i les plantilles de cambreres de pis van ser acomiadades per a després passar a ser subcontractades, és a dir, ara el nostre cap ja no és l’hotel sinó una multiserveis que abarateix el nostre sou. Les nostres condicions de treball empitjoren cada vegada més, i si abans la plantilla era de 20 cambreres, amb les subcontractes han reduït personal, i entre 10 o 12 treballadores fem tot el treball. Amb el que ens trobem amb més feina per menys diners.
Pel que fa al reconeixement de malalties professionals acaben d’aconseguir una sentència favorable del Tribunal Suprem que els hi reconeix la síndrome del túnel carpià. Quines altres patologies associades al seu treball tenen llistades?
Com a conseqüència de la sobrecàrrega de treball el nostre cos es ressent física i mentalment a causa dels moviments repetitius. Lumbàlgies, cervicals, ciàtiques, epicondilitis, tendinitis, dit ressort, hèrnies discals, migranyes i molt estrès, portant-nos a la depressió, provocant-nos així la fibromiàlgia. Per això en les nostres reivindicacions exigim que se’ns reconeguin totes les malalties que tinguin relació amb l’aparell múscul esquelètic. Fins ara només ens han reconegut el túnel carpià i la bursitis.
Nosaltres no volem emmalaltir, no volem ser una càrrega per a la seguretat social ni per a la societat. Volem arribar a jubilar-nos amb salut i que puguem gaudir del que ens queda amb els nostres. Volem dignitat.
Des que es van organitzar com Les Kellys han tingut una gran activitat en xarxes socials, al carrer, han estat en el Congrés, al Senat, en el Parlament Europeu, quina valoració fan de totes aquestes accions?
Arribar a diferents llocs o al Parlament Europeu, ha estat una experiència positiva perquè hem fet extensiva la nostra problemàtica i reivindicacions. Hem compartit la nostra lluita amb les nostres veïnes de França, Itàlia, Regne Unit, Berlín, perquè la precarietat és un mal que està a tot arreu. Per això és necessari crear aliances, vincles d’unió i solidaritat per a treballar conjuntament.
Dèiem que tenen una gran activitat en xarxes socials i han realitzat també un documental “Organitzar l’impossible”. En ell es dirigeixen a diferents actors com a la classe política, demanant-los que donin suport a la Llei Kelly. Quina resposta han tingut?
Quan vam treure l’anomenada Llei Kelly el 2017 (Modificació de l’article 42 de l’Estatut de Treballadors, on volem que digui que: L’activitat principal d’una empresa NO s’ha d’externalitzar, en el nostre cas seria l’hotel), el PSOE ho va portar al Congrés dels Diputats per a tirar-ho endavant, però fins ara no han fet res. Recalquem que la Llei Kelly serviria per a tots els altres sectors amb treballs essencials.
L’externalització només ha servit per a llevar-nos drets, per a explotar-nos, per a dividir-nos. I això ha de canviar. També exigim la derogació de la “Reforma Laboral” la qual va ser la causant per a donar cabuda al frau empresarial.
Altres actors importants són els sindicats. Vostès els demanaven que condemnessin, sense matisos, l’externalització de l’activitat. Ho han aconseguit?
Respecte als sindicats UGT i CCOO en el seu moment vam parlar amb ells per a demanar-los o exigir-los que condemnessin l’externalització (en aquell temps s’estava negociant el conveni d’hostaleria de Catalunya) però ells ja s’havien posat del costat de la patronal. Tot aquest temps ens han venut com a mà d’obra barata, són els sindicats de la patronal.
El setembre del 2018 ens vam conformar com a “Sindicat Les Kellys Catalunya” i hem format seccions sindicals en alguns hotels de Barcelona.
Fan seu el crit de “Si ens toquen a una, ens toquen a totes”. Han establert aliances, en aquest temps, amb col·lectius de dones i organitzacions feministes?
Si toquen a una ens toquen a totes, és la nostra frase. Ho diem en la nostra pancarta, aquesta és la nostra bandera, i la portem amb molt d’orgull. Mantenim aliances amb diferents col·lectius i organitzacions feministes perquè, de fet, el nostre treball està feminitzat, el 90% de treballadores som dones.
Invisibles però fonamentals per al funcionament dels hotels. Demanen tolerància zero amb aquells que externalitzen. De quina manera se les pot fer costat a l’hora de contractar un hotel si desconeixem la política de l’empresa?
Es pot preguntar a recepció o millor a la cambrera si està o no externalitzada, i posar-ho a TripAdvisor, que això preocupa molt a l’hoteler.
Si la precarietat ja era gran, ara la pandèmia l’agreuja. Com enfronten l’actual situació?
La crisi d’aquesta pandèmia ha afectat molt més les treballadores perquè quan es va declarar l’estat d’alarma totes les cambreres que estaven treballant subcontractades van ser acomiadades fulminantment, quedant-se així sense opció a cobrar l’ERTE. Aquestes treballadores es van haver d’acollir a l’atur si és que tenien acumulat, i si no tenien atur han hagut d’acollir-se al subsidi o alguna ajuda. Durant tot l’estat d’alarma moltes treballadores han estat menjant en menjadors socials, vivint de les ajudes de col·lectius que es van bolcar a ajudar en els barris. No tenien ni per a pagar les despeses dels subministraments bàsics com l’aigua i la llum. Moltes treballadores amb els seus fills i família han estat desnonades perquè no han pogut pagar el lloguer dels seus habitatges. Han hagut de canviar de professió i ara estan treballant en residències, geriàtrics o de neteja en aquests llocs.
Aquesta és la realitat en la qual ens han posat els governs i polítics amb les seves males gestions i la seva incompetència. Per això som aquí, nosaltres, Les Kellys que vam néixer d’aquesta precarietat, fartes de patir en silenci, però ara tenim clar que això ho canviarem. Ja és hora que la societat deixi aquest silenci en el qual han viscut atrapades, cal revelar-se, i lluitar pels nostres drets, dignitat pel respecte perquè els i les treballadores som éssers humans, i volem que se’ns tracti com a tal, amb respecte. Lluitem per un món just, per una societat evolucionada amb drets i que ningú pensi que és millor ni pitjor que els altres, tots som iguals. Aquesta crisi ens ha posat a tots en el mateix sac. Cal acceptar que aquest sistema econòmic social mundial ha petat ja. Ara ens toca a tots lluitar per un futur pròsper, hem de treballar per un model de riquesa NO sustentat en el frau, sinó en l’honestedat. Entre totes ho aconseguirem perquè amb perseverança i amb obstinació tot és possible.
