Sabine Weiss en el transcurs de les seves passejades amb la seva càmera, va saber traduir les emocions en un sol gest, en què se’ns ha descobert l’essencial de l’altre, de l’altra.
La fotògrafa franc-suïssa Sabine Weber, coneguda per tots com Sabine Weiss (pel seu casament amb Hugh Weiss), va morir el 29 de desembre del passat 2021, a casa seva a París als 97 anys. Se la considerava la darrera deixebla de l’escola humanista francesa.
Les seves poètiques van ser imatges en blanc i negre, que li van donar una fama internacional. El Centre Pompidou de París va oferir una gran retrospectiva el 2018 sota el títol ‘Les ciutats, el carrer, l’altre’, la mostra mostrava una nova lectura del treball de Weiss entre 1945 i 1960.
Les seves imatges han protagonitzat pàgines de revistes com Newsweek, Time, Life, i exposicions internacionals.
“M’agrada que la meva càmera parli amb el model i això, crec, em diferencia d’aquells altres fotògrafs que prefereixen la distància. Fer fotos sempre ha estat un plaer i també una necessitat, per això vull respondre amb alegria al diàleg amb les persones a qui retrato. Les meves fotos expressen l’amor que sento per la vida”, va assenyalar com a lema de treball la fotògrafa.
Els seus principis
Sabine Weiss va néixer el 23 de juliol de 1924 a Saint-Gingolph, a Suïssa. Atreta des de molt jove per la fotografia, va començar a fer fotos als dotze anys amb un aparell que va aconseguir amb els diners de la paga.
El seu pare la va recolzar en la seva afició i va aprendre més tard la tècnica fotogràfica, entre el 1942 i el 1945, al costat d’un fotògraf d’estudi de Ginebra: Frédéric Boissonnas.
Va obtenir el seu diploma de fotografia el 1945 i va obrir el seu estudi personal abans de marxar definitivament a París el 1946. Es va convertir llavors, als 22 anys i per recomanació d’un amic, en l’assistenta del cèlebre fotògraf de moda Willy Maywald. Formada en les millors tècniques de la llum d’estudi, aquesta experiència la fa descobrir la importància de la llum natural com a font d’emocions.
Va treballar llavors diferents estils fotogràfics: apassionada de la música, va fer retrats de les grans figures de la música com Ígor Stravinski, Benjamin Britten, Pau Casals o Stan Getz, i també de la literatura i l’art en general: Francis Scott Fitzgerald, Fernand Léger, Jean Pougny, Alberto Giacometti, Robert Rauschenberg, Jan Voss o Jean Dubuffet.
Els seus treballs a revistes de moda
De 1952 s 1958 va treballar per a la revista Vogue en nombrosos reportatges de moda, retrats de personalitats i artistes. Lligada al grup de fotògrafs humanistes que han convertit en fotografia la història dels anys 50-60.
També va col·laborar regularment en diverses revistes i diaris coneguts a Amèrica i Europa: ‘Match’, ‘Life’, ‘Time’, ‘Town and Country’, ‘Holiday’, ‘Newsweek’… en fotografia de decoració i publicitària, cosa que la va convertir en una mestra del reportatge en color i blanc i negre a tots els camps.
Des del 1950, va estar representada per l’Agència Rapho, primera agència de premsa francesa que és a més administradora del treball de, entre d’altres, Robert Doisneau (que va ser qui la va proposar entrar a l’agència després d’una trobada al despatx del director de ‘Vogue’), Willy Ronis o Édouard Boubat.
Sabine Weiss i el blanc i negre
Amb el temps es va consagrar al reportatge en blanc i negre, fet que li va permetre investigar amb més calma la simplicitat de la relació de l’home amb el seu univers. En el transcurs de les seves passejades amb la seva càmera, va saber traduir les emocions en un sol gest, en què se’ns ha descobert l’essencial de l’altre.
El seu treball personal està lligat a la vida a la seva quotidianitat, a les emocions i a la gent. Barreja hàbilment poesia i observació social, per la qual cosa s’ha enquadrat la seva obra al corrent de la fotografia anomenada ‘humanista’; ella mateixa ha expressat que les seves fotos expressen un cert amor personal per la vida.
Sabine Weiss, com el fotògraf Bernard Plossu, va rebutjar l’estatut d’artista; a parer seu, la seva funció consistia més aviat a donar testimoni que a crear. En aquest sentit, considerava que una foto ha d’exposar una particularitat de la condició humana, fins i tot amb la intenció de denunciar les injustícies.
Weiss va utilitzar essencialment el blanc i negre, i cuidava amb precisió l’enquadrament, la qualitat de la llum, els ambients, etcètera.
Explorà els carrers de París, sovint de nit, a la recerca de subjectes variats però que exposessin l’aparença humana en la seva universalitat: escenes de carrer, solituds, nens i nenes, creences, figures humanes a la boira, fugacitat de les emocions…
La canalla, les persones grans, els somriures de les estrelles, són habituals a la seva obra, tot això relacionat per la característica comuna de l’espontaneïtat i la senzillesa.
L’artista ha exposat al MoMA de Nova York, a l’Art Institute de Chicago, al Museu de l’Elysée, Lausanne ia la Maison Europeen de la Photographie, a París, entre altres museus i galeries d’art internacionals.
La seva vida personal
Weiss es va casar el 1950 amb el pintor nord-americà Hugh Weiss, a qui havia conegut en un viatge a Itàlia temps abans, i va fer amistat amb personalitats del medi artístic com Jean Cocteau, Maurice Utrillo, Georges Rouault i Jacques Henri Lartigue. Amb aquest darrer compartia l’amor per la humanitat i el gust per les visions íntimes de la vida.
Als anys vuitanta es va permetre recórrer el món i retratar-lo. Va realitzar diferents reportatges i va signar emotives sèries documentals a l’Índia, Birmània, Bulgària, Egipte i l’illa del Reunió.
Gran viatgera i apassionada tant pel món de l’art, com per les notícies quotidianes, va publicar nombrosos llibres temàtics sobre el teatre, les ciutats, els nens i una monografia: ‘Convicciones Intimas’, editada el 1989.
El 1987 va ser nomenada Officier a l’Ordre des Arts et des Lettres. Tot i els seus èxits, de la publicació de ‘Sabine Weiss’, per l’editorial La Martiniere (2003), i de la publicació d’un monogràfic titulat ‘100 photos de Sabine Weiss pour la llibertat de la presse’ per RSF el 2007, Sabine Weiss va ser una personalitat discreta i poc coneguda pel gran públic.
L´exposició ‘Íntimes conviccions. L’home i les creences”
El 2010 la Casa Revilla (Valladolid, Espanya) va exposar obra de Weiss sota el títol ‘Íntimes conviccions. L’home i les creences”. La mostra recollia 60 imatges en blanc i negre seleccionades entre les millors de la fotògrafa sobre el tema de la religió, la fe i l’expressió i el comportament humà davant de les deïtats.
Aquesta exposició era el resultat d’anys de treball i viatges en què la fotògrafa, infatigable, buscava el significat de Déu, no tant en la forma divina, com en la representació més propera i, sobretot, en la faceta més humana.
Weiss no es fixava en altars, ni en icones religioses, sinó que girava la seva càmera cap a la persona que resava, que combregava, que meditava, fos en un carrer, en una catedral davant d’un crist o a l’aeroport al costat de les cabines telefòniques
La càmera de Sabine Weiss captava la manera com els homes es comportaven davant seu i com manifestaven les seves creences, allò que en definitiva era l’expressió del que som.
Com passa moltes vegades amb la fotografia humanista, el treball de Weiss sobre la fe, és un estudi gairebé antropològic.
“A Sabine Weiss li interessa l’home en el moment en què es treu la màscara que se sent obligada a portar. Amb una llum tamisada, davant d’una espelma, signe de la presència de l’altre, o d’una vida més enllà, la seva emoció es fa més intensa. La presència d’un altre, invisible, el col·loca en una soledat més gran amb si mateix.
Però només sent una observadora aguda de la humanitat, Sabine Weiss percep aquest commovedor i terrible esforç per convertir el nostre món violent, estrany i incomprensible en un lloc tolerable, vivible i de vegades feliç. Ella és capaç de mirar-ho amb compassió i fotografiar-ho amb tendresa”, digué Hugh Weiss.
Imatges i fonts:
Wikipedia
Sala Municipal d’Exposicions de la Casa Revilla, Valladolid (Espanya)
Pàgina d’origen de la imatge principal: fotografodigital.com
