Entrevista a Xiana do Teixeiro, cineasta, productora i investigadora. Coguionista i productora de Salvaxe premi al millor documental al Festival de Màlaga 2024. El seu primer llargmetratge, Tódalas mulleres que coñezo (2018). Crías, el film que va obrir la Mostra Internacional de Films de Dones el passat mes de maig, porta al cinema el diari íntim femení adolescent.
Has participat activament en espais com la Mostra Internacional de Films de Dones. Com valores la salut actual dels circuits de distribució alternativa i no-comercial per a propostes tan radicals i assagístiques com les teves?
És un dels temes que parlem més amb les meves amigues i col legues productores i cineastes d’aquests altres cinemes, sobretot documental i assagístic. Ens falten llocs on parlar i fer. Per una cineasta és un dels moments més que vivim de manera més desempoderadora, perquè s’escapa pràcticament totalment del nostre control. Jo treballo en un cinema que és molt artesanal, com a cineasta. cuidem molt l’escriptura, el muntatge, arribar en una etapa on el teu treball serà mirat en un context on la predisposició que es veu cada vegada més, sobretot de les programadores i programadors de festivals, més comercial. La seva mirada després de la quantitat ingent de films que han de veure després el fet de que les seccions competitives també és jerarquisme, capitalisme competitiu, cultura jerarquitzada.
S’ha inaugurat la mostra amb el teu film Crias. És el resultat d’un procés de recerca artístic de més de deu anys. Com ha evolucionat la teva pròpia mirada com a cineasta al llarg d’aquesta dècada treballant amb un material tan sensible?
És material sensible. Vaig decidir fer una recollida de diaris i recollir memòria oral i objectes. Jo no tenia quasi referents. no hi havia escriptors sobre diaris i d’adolescència, no vaig troba. Vaig crear la meva pròpia col·lecció, amb donacions, dones que em deixaven llegir generosament, de totes les edats i i sense adonar-me que estava a sucumbint a l’arxiu, que m’estava centrant en l’arxiu. Per la pel·lícula el arxiu era un problema, el que arriba nou m’obre portes a revisar tots els anteriors i a voler recollir més i veure més. I és un terreny ignot pràcticament. I la pel·lícula calia tancar-la. El procés de muntatge de cinema és molt destructiu. Hi ha una seqüència de la pel·lícula on es reflexiona sobre això, en la meva línia de temps de muntatge digital, a mesura que el treball progressa, va esborrant això. Ha estat un procés llarg d’investigació que em va costar tancar. Personalment crec que afecta quan els projectes s’allarguen massa i es fan massa en solitud. Quan treballes tu sola, quan estàs malament personalment el projecte separat i això també va ser un aprenentatge, és una cosa evident, però jo no ho havia viscut.
Defineixes la pel·lícula com un film-zine construït de manera col·lectiva amb diaris reals d’adolescents. Com vas gestionar l’equilibri entre respectar la intimitat crua d’aquests escrits i donar-los una dimensió cinematogràfica i pública?
Em vaig guiar sobretot per dues normes. Totes les aportacions haurien de ser voluntàries i sempre de dones i adultes. Això em donava una possibilitat d’una certa legitimitat i d’altra banda, mai la meva voluntat no ha estat desvetllar, sinó potser assenyalar un secret. O sigui ho desvetlles ho desactives. A mi no m’interessa revelar, sinó assenyalar i sobretot assenyalar pràctiques comunes.
El teu primer llargmetratge “Tódalas mulleres que coñezo” abordava directament la violència estructural, la por i la resistència de les dones a l’espai públic. Creus que el cinema de caràcter “parlat” i directe és l’eina més eficaç per esquerdar el mite de la igualtat?
Tódalas mulleres que coñezo parla, s’acosta a una de les emocions. Crec que en la jerarquia de la nostra societat més baixes, més vergonyants, una vergonya que també és de gènere, que és la por i que tampoc en parlem gaire, òbviament, perquè no és agradable, perquè hi ha alguna cosa de tornar a passar els fets quan els tornem a explicar. Parlar de com ens sentim cada dia de la nostra vida a l’espai públic en relació amb les violències masclistes que patim, especialment el terror sexual. Parlar d’això, de sobte posar-hi paraules pot resultar transformador, com un espai fundacional. La conversa simplement, la conversa entre iguals, entre persones que tinguin experiència o que formen un espai d’aquest tipus.
Has treballat en la descentralització de l’ésser humà respecte a la natura. Com es tradueix visualment aquesta mirada ecofeminista?
Jo sempre treballo amb perspectiva ecofeminista. El feminisme també ha de tenir en compte al centre les condicions materials, l’impacte material que estem tenint. Quin tipus de representacions en imatge s’han fet de les realitats més que humanes, de les altres espècies no humanes. A la història de l’audiovisual, la televisió molt i també el cine, és una història força terrible. La proliferació d’imatges i de representacions ha contribuït a l’empitjorament de les condicions de vida. El més important és aplicar com a principi la renúncia, aplicar principis d’economia, de decreixement, no anar a gravar. Potser és renunciar a la imatge o per descomptat a imatges d’altíssima qualitat i, de fet, proposar a les persones espectadores que quan veiem una imatge de cert tipus, per exemple, imatges d’hiper alta definició d’un animal, d’uns animals els humans sabem que estan assetjats, cal desconfiar d’aquesta imatge. Hi ha una empremta icònica a la imatge i, per exemple, imatges que tenen molt soroll, que són de mala qualitat, les imatges de càmeres trampa, de càmeres automàtiques que es disparen soles a la nit, que són com les càmeres de vigilància, aquest tipus d’imatges ens porten a una altra visió que també ens inclou una mica més a nosaltres. Estic fent experiments de diferents tipus, de diferents tècniques de gravar determinades plantes, de com jo les miro, em van ensenyant a mi com jo estic mirant. I hi ha una pulsió, o sigui, hi ha una pulsió en què jo vull aconseguir una imatge que ens tregui de la ceguesa vegetal, no de no adonar-nos que estan vives les plantes. Aleshores potser això no ho aconsegueixo. És possible que no, no depèn només de mi, depèn de la mirada també, perquè també es construeix de la mirada.
