OPINIÓ
Què va succeir entre els anys 1996 i 2000 en el Perú? Quin mecanisme tan pervers va permetre que Alberto Fujimori i els seus ministres de salut, en aquest període, esterilitzessin a les dones adduint l’aplicació del seu Pla Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar (PNSRPF)?
Van violentar la dignitat, els cossos i la salut de les dones que es trobaven en situació de major vulnerabilitat, fruit de la pobresa extrema i de pertànyer als grups més discriminats del país.
Per què amb tant silenci i complicitat va actuar tot el personal de salut dels Hospitals i Centres Mèdics de les regions alto andines i de la selva, mentre observaven com a centenars de dones eren esterilitzades per força? Per què van violentar l’autonomia reproductiva i el dret a decidir de més de tres-centes mil dones? Què els va fer pensar que quedaria impune aquest crim de lesa humanitat?
Novament, estem davant un gran dilema en el Perú: Deixar que s’oblidin, invisibilitzin i quedin impunes els fets inhumans, derivats de la visió colonial que pretén “controlar la pobresa” per permetre el desenvolupament econòmic d’uns pocs, a costa de “aniquilar a les majories” que “destorben”, aquelles que “són part de la perifèria” i, per tant, deixar que els principals responsables, els que van planejar aquest PNSRPF, quedin lliures i sense cap culpa. O potser, donar un missatge clar a tota la humanitat que es farà justícia, que s’evidenciarà la veritat i es repararà el dany causat a les dones impactades per aquest crim: l’esterilització forçada.
És impossible negar que l’esterilització va ser usada com una arma contra l’excés de població. Va haver-hi una necessitat de frenar el creixement demogràfic a través de la lligadura de trompes de les dones pertanyents a grups “culturalment endarrerits” i “econòmicament pauperizats”. Una altra vegada, els cossos de les dones van ser convertits en territoris de ningú, on el dictador podia fer i desfer al seu antull i apetència.
L’ex president Alberto Fujimori va estar al corrent mes a mes dels avanços del PNSRPF. Hi havia una exigència de compliment de resultats amb fites fixades any rere any. Així, feien possible el descens de la natalitat, amb ordres que venien des de les més altes esferes del poder. Des de la presidència, passant pel Ministeri de salut, i després per les regions, províncies, districtes i finalment als centres de salut del país, ja que hi havia quotes a complir.
El metge Fausto Angeles va ser l’únic professional de la salut que, de manera valenta, va evidenciar l’existència de “directives” del govern, des de les pròpies Direcciones Regionales de Salud, amb memoràndums i oficis ordenant el compliment de les fites.
Va ser una campanya sistemàtica d’esterilització forçades l’aplicada entre els anys 1996-2000. Recentment, quan Giulia Tamayo i el seu equip de compromeses investigadores van començar a evidenciar els casos d’esterilitzacions es va poder veure la magnitud d’aquest delicte. Giulia sosté que va haver-hi coerció, engany i menyspreu per la vida i la salut de les dones, perquè dels seus drets no foren gens informades, sinó el nombre d’intervencions quirúrgiques que es realitzaven, en el temps més curt, de la manera més barata i amb ningú que ho mirés, sense que ningú podés assabentar-se’n.
Per aquest motiu, així com Esperanza Huayama, Cleofé Neira, Gregoria Peña i tantes dones més del Comitè de Defensa dels Drets Humans de Dones Esterilitzades de Huancabamba (CDME), denuncio com a ciutadana i feminista aquest delicte de lesa humanitat. Denuncio als qui van pensar, van planificar, van gestar i van aplicar aquest pla maltusià i colonial. Denuncip als qui van ser còmplices i van callar, perquè el seu silenci segueix pesant. Nomeno Alberto Fujimori i els seus ministres: Eduardo Yong, Marí Costa i Alejandro Aguinaga com els principals responsables.
Faig meves les reivindicacions de les meves germanes de Huancabamba, Anta i moltes regions més del país que continuen lluitant ja fa gairebé 18 anys, sense desmaiar en les seves forces, per afirmar i vindicar el dret de cada ser humana i humà a decidir i disposar sobre el seu propi cos i sexualitat. Aquesta setmana de febrer elles són a Lima, capital del Perú per fer escoltar la seva veu i vindicar JUSTÍCIA, VERITAT i REPARACIÓ, i des de diverses parts del món centenars de milers de dones estem amb elles.
I des d’Espanya i Catalunya la nostra lluita per el dret al propi cos es la seva agenda i la nostra agenda, perquè el colonialisme i la seva agenda patriarcal es la mateixa a Perú, l’India, Catalunya, Espanya, Senegal i tot arreu, doncs nosaltres activarem a nivell global pel nostre dret de decidir en llibertat sobre la nostra autonomia sexual i reproductiva.
Instructius per al personal de salud.
Publicació a diari local peruà.
Dones esterilitzades de Huancababa. Foto: Inés Ruiz.
Foto: Inés Ruiz.
Més informació:
Perú esterilizaciones. Diario La República
