Tuesday 25 June 2024

Tuesday 25 June 2024

Compartir

Resistències Fantasmes 2

Per Teresa Sanz

L’univers de Lynn, de Lau López arts, és un tendre donatge a Lyn Margulis, la científica que va investigar els cianobacteris que es troben en l’origen de la vida. En el Delta de l’Ebre, va descobrir la Spirosymplokos deltaiberi (“l’espiroqueta catalana”, en deia ella) que va reforçar la seva teoria de l’evolució basada en la simbiosis i cooperació entre diversos elements (“simbiogenesi”) i no en el triomf dels individus més forts de l’espècie com defensen els Neodarwinistes… La imatge tendre i somrient de la Margulis, s’il·lumina en l’obscuritat amb llum ultravioleta i es poden veure projectades sobre el seu cos un munt de espiroquetes blaves que es mouen vitalment. Aquesta es la deliciosa manera de mostrar artísticament el que no es veu, la vida microscòpica i la resistència científica d’una dona a les teories instaurades de caire patriarcal.

La resistència a les farmacèutiques, a la incapacitat de poder viure com tothom, la resistència a la mort i al tabú de no poder parlar de la malaltia crònica que moltis pateixen, alimenta la resistència creativa d’Anna Fando: en la seva obra El debut (nom mèdic de la Diabetis1) ens ofereix la participació en un joc semblant a tarot, construït a partir de diverses figures incloses en un círcol que roda i s’atura en una figura a l’atzar. Cada figura remet a un relat que ha desenvolupat l’autora a partir de recerques científiques, literàries i històriques relacionades amb la diabetis. Normalitzar el tema, sortir de la foscor, parlar-ne sense victimisme, amb humor, curiositat, critica , cultura… El joc és infinit i es pot practicar a internet.

Una obra col·lectiva, Resistències: i am, i am not, de Daniela Valdez, Daniela Callejas Aristizabal i Lucia Pinzan, visibilitza com tres artistes de diferents àmbits realitzen una obra completament compacta. Combinen les invisibles ones sonores i les lluminoses amb la poesia recitada i la música. Uns plats de diferent amplada plens d’aigua il·luminats per uns focus, projecten sobre una paret blanca, dins la absoluta obscuritat, l’ombra i la llum de les ones provocades pel la intensitat dels tons de veu i de la música sobre l’aigua. Un espectacle emocionant i trencador de codis i de suports artístics, una interdisciplinarietat que t’atrapa mentre escoltem el poema i la música mirant la preciosa oscil·lació imparable que produeixen les ones que no es veuen però que estan materialment presents construint emoció i possibilitats noves d’expressió i de gaudi pot ser infinites.

Una de les resistències fantasmes més emblemàtiques de la història és la que s’oposa a la lesbofòbia. El feminisme deu molta força i profunditat a la resistència lesbiana. Totis estimem les dones i això ha constituït la por més gran del patriarcat. La por a veure´s prescindible en el domini del món i de la vida; la lesbofòbia es aquesta por. Les tres obres que trobem a continuació, Il·luminen les resistències lesbianes en forma de metàfores actives d’acció desobedient, rebel i concreta. Azahara Fuentes, Lara M. Pascual, e Irene C. Matamala (del col·lectiu Creación Positiva), ens presenten respectivament:

Les línies del desig, un plafó ple de fotografies que mostren aquest concepte arquitectònic que senyala els caminois i dreceres que, en els parcs o jardins, rompen amb desobediència col·lectiva i persistent, l’ordre establert pel disseny urbà. Hi ha una paraula escrita sobre el plafó amb neó de llum intensa: desig. Metàfora preciosa, representació magnífica i clara de les desobediències a la norma heteropatriarcal.

El nuvi fantasma, ens mostra una fotografia de l’autora quan jugava amb un noiet veí, a l’edat de 8 anys. Llavors va ser quan la gent va començar a fer broma, senyalant-los com a “noviets”. En les 4 pròximes fotografies idèntiques, la figura de la noia comença a desaparèixer esborrada progressivament amb un espàtula fins que la seva “no-figura” en blanc ocupa l’interior de tot el marc que ocupava la fotografia. L’impacte visual ens conta el primer moment que aquell cos va sentir que no encaixava en aquella norma clara de futur imposat i com va anar desobeint-la fins subvertir-la.

El no-diccionari, és una petita instal·lació amb dues màquines d’escriure clàssiques i un munt de papers on la gent va escrivint lliurement allò que no està en els diccionaris, allò que voldries que hi fos i allò que està però que calla coses o no ho diu tot. Se’ns proposa participar en una re-significació revolucionaria i contínua del llenguatge.

La triple experiència visual i participativa és molt clara, crítica i potenciadora de qualsevol desig de llibertat. La veritat és que la expo, en aquestes altures ens ha provocat un “subidón” molt excitant de complicitat insurrecta amb totes les artistes i amb nosaltres mateixes… Sols queden tres obres i un passadís estret i més obscur encara.

Ens crida l’atenció una estranya màscara bastant lletja, rara i uns guants com a mans inflades com la màscara; tot està fet amb un material encoixinat, dolç i suau com el de les primeres nines que abracen les criatures en néixer i amb les que sovint dormen. El color és daurat i lluminós com d’un vellut assolellat. És l’obra de Charlotte Nordgren Sewell, Llengua rebel. Ella promou la literatura feminista escrivint i contant contes a les criatures més petites i, entre d’altres temàtiques, vol re-significar la concepció imaginària de les nostres ancestres bruixes. A més de les bones accions que aquestes realitzen en els seus relats, l’artista es posa la màscara i els guants i quan les criatures se li acosten ella es deixa acaronar i abraçar reforçant el sentit de les paraules amb el tacte dolç de la màscara i els guants, per tal que la infantesa no tingui por de les bruixes, ni d’allò diferent/estrany/desconcertant que les caracteritza i, en esmentar-les, recordin el tacte dolç i la visió lluminosa d’aquesta altra figura aparentment abjecte.

Andie Puentes Fernández, és una artista feminista hacker, molt hàbil i radicalment anticapitalista. La seva obra, Xeno paràsit, és fascinant i difícil d’explicar i descriure. Ella ha aïllat les ones sonores de la veu, una de les senyes més pròpies d’identitat personal i una de les fonts de riquesa de sistemes que s’encarreguen de classificar-nos i etiquetar-nos d’acord amb uns estereotips arquetípics. Aquests sistemes detecten en la nostra veu, quan parlem per mòbil o ordenador, les ones sonores que expressen tristesa, alegria, desànim, etc… i, en funció d’aquesta informació, rebem publicitat de determinats productes. L’Andi ha aconseguit destarotar aquestes ones i enganyar a l’usurpador d’informació íntima. Amb un senzill aparell i unes peces il·luminades de diferents colors podem comprovar la distorsió de les nostres veus. Ella està preparant un paràsit per incorporar als mòbils i “agafant les eines que s’utilitzen contra la nostra llibertat les resignificarem , hackejant-les, i agafarem el control”. Una mescla de creació artística, subversió política i possibilitat de control tecnològic. Quin gust de promesa alliberadora!

I arribem al passadís obscur i final. En una paret molt gran, d’uns 5 m. de llargada per 2’5m. d’altura, es desplega un mural enorme on les parts més significatives estan fetes amb pintura luminescent que brilla molt en l’obscuritat gràcies, de nou, a una llum ultravioleta. El relat impressiona i emociona perquè al centre de la paret es veuen unes mans molt grans i diferents, joves, grans, blanques, negres…, treballant al voltant de unes màquines de cosir. Apareixen allà al mig unes paraules que juguen amb la seva polisèmia en català, com “ZARNA”, i “ROBA”, i d’aquest centre visual i poderós, surten uns fils que a la dreta entren a la butxaca d’un “senyoro” ben vestit. I per la part esquerra els fils cauen sobre una noia hipster i el seu vestuari de moda. El contingut de denuncia és obvi i molt impactant per la grandesa d’allò il·luminat. Aquelles mans que treballen tornen a posar l’emoció a flor de pell… Shetza Chicacausa dedica aquesta obra, Adquieralá 2, a la seva estimada mare, treballadora tèxtil explotada tota la vida en una maquila centroamericana.

La visita verbal ha acabat, no la vostra visita imaginada que haurà creat imatges noves que crearan altres imatges i que recreareu en molts moments de resistència. Imatges que viuran en la memòria com a instruments que se us oferiran i oferireu per resistir, obrir món i canviar les coses.

Teresa Sanz Coll és professora jubilada i activista feminista

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Buena

Temps de normalitzacions perverses

OPINIÓ La paraula “blanquejar” no m’agrada perquè en massa ocasions amaga sentits perversos. Per...

Demarcació de Barcelona: La Diputació de Barcelona organitza grups de suport emocional per a cuidadores, a 72 municipis / La Independent / Notícies gènere

La Diputació de Barcelona organitza grups perquè aquest col·lectiu pugui disminuir l’estrès que es deriva...

Catalunya: Recomanacions sobre el tractament de les persones LGBTI / La Independent / Notícies Gènere

El passat cap de setmana es van registrar sis agressions homòfobes a Barcelona. El...