Tuesday 25 June 2024

Tuesday 25 June 2024

Compartir

Sobre la Mostra FEMART 2023. Resistències Fantasmes 1

RESISTÈNCIES FANTASMES 1/2

Per Teresa Sanz

Què ens diuen de més les imatges d’obres artístiques feministes? Desvelar, descobrir, contradir la memòria històrica, crear nou imaginari.

M’agradaria contar-vos, així com si fos la crònica d’un curt viatge, el relat expositiu que han construït les artistes participants en aquesta última Mostra de FemArt. Us ho vull contar perquè l’experiència ha estat molt rica i no hi ha hagut possibilitat de fer-ne un catàleg. Les exposicions com aquesta son verdaderament performatives: intenses i efímeres; cap artista presenta la seva obra amb afany comercial i, possiblement, després de la cloenda, sols haurà deixat petjada en les persones que hem visitat la sala, que ens hem sentit interpel·lades i hem incorporat elements nous, sobre tot noves imatges, en el nostre sentir i/o pensar, es a dir en el nostre cos, en la nostra memòria. Les visites individuals i de grups han estan nombroses i han sortit molt impactades. I sap greu que molta gent, inclús activistes de la casa, ens comentaren “Ja s’ha acabat la expo? Oh, no hem tingut ni temps de veure-la!”

Per tot això, he decidit provar de fer una bona pràctica d’ècfrasi, es a dir, un exercici literari de descripció verbal d’unes obres d’art visuals i plàstiques per intentar allargar en un text el record d’aquesta exposició. I vosaltres si llegiu aquest escrit, fareu el contrari, un exercici “d’imagin/acció” i posareu imatges vostres a lo que intento descriure; serà com si, d’alguna manera, féssiu la vostra visita a l’exposició. D’acord?

La convocatòria de la Mostra 2023 recollia la temàtica central que ha ocupat les activitats, residències i formacions de FemArt aquests últims anys : “Les resistències a l’ordre simbòlic dominant i al sistema patriarcal/capitalista“. Però, en aquesta convocatòria, al concepte “resistències” li afegirem l’adjectiu “fantasmes”, demanant a les artistes que treballessin allò que no es veu i que cada una i totis portam, individual i col·lectivament, al nostre costat, com una ombra amagada o reprimida, sovint guardada en el inconscient, sovint camuflada sota un sofriment, un malestar, una ràbia, una malaltia, però que apareix i es mostra resistent i persistent front les pressions, opressions i rutines del ordre patriarcal que ens vol sotmetre. Són les resistències fantasmes

A FemArt, fa temps que estem considerant el valor d’aquestes resistències invisibles (no estan en el imaginari col·lectiu) com a senyals del nostre cos que ens reclamen atenció. Per això hem promogut la seva materialització amb la creació de representacions visuals i “lluminoses” : una revolució dintre del imaginari hegemònic, tan esbiaixat, pobre i gastat, tan violent com avorrit! I hem vist com els nostres fantasmes poden esdevenir els nostres còmplices en aquesta revolta.

La Mostra va succeir així: un cop reunit el jurat (Nora Ancarola, Lorena Àvarez, Bàrbara Ramajo i Femart), seleccionàrem 13 obres entre les 36 presentades i, després d’un treball titànic d’instal·lació i muntatge per part de la nostra artista i mestra del disseny expositiu Karol Bergeret i el seu equip concret (l’Ester!), llavors, doncs, vàrem poder recórrer, entre llums i ombres, el curiós itinerari d’una original “Mostra artística” desvetlladora i potenciadora de diverses resistències fantasmes.

Sé que és una traïció a les obres d’art traduir-les en paraules (paraules que contenen ja imatges pròpies i significats induïts). Així és que, per transportar-vos per escrit a un mena de visita virtual a la mostra de FemArt 2023, intentaré descriure sense massa subjectivitat l’experiència que he viscut mentre tenia cura, alguns dies, de l’exposició i de la gent que la visitava. Intentaré relatar la potència visual i reflexiva que tenen les imatges, com si elles poguessin projectar, vagament, una ombra verbal.

La sala es presenta obscura i la visita proposa establir una relació íntima i concreta de cadascuna amb cada obra il·luminada amb petits focus directes i/o pintura luminescent que s’activa amb llum ultravioleta (casualitat simbòlica, no?). Entrem doncs, en un ambient de recolliment que prepara el cos per reconèixer la màgia i acceptar la sorpresa i l’impacte d’allò que hi és amagat. Com si entréssim en un “túnel de la por” d’una fira, els ulls i la memòria s’entreguen voluntàriament a l’experiència.

Just entrant a l’esquerra de la sala, ens trobem amb la reproducció, a escala petita (com de caseta de nines) i amb ferro negre, d’una casa clàssica de doble teulada sense portes ni finestres, és una imatge anguniosa i espectral. Per un petit i únic forat d’una de les parets surt una llum…, hi acostem un ull hi veiem dintre la casa una llunyana fotografia d’una dona i uns infants arraulits al seu voltant com si fos una pietat. L’obra, de Mònica Porta, es diu Una casa per a Florence Owen Thompson.

He vist, a la sala, com el públic recorria als mòbils buscant aquest nom a internet o al codi QR explicatiu que proporcionava la expo, perquè algunis reconeixíem la fotografia internacionalment famosa, però no la seva història ni context:

La mare migrant” (1936) de Dorothea Lange és una de les fotografies més famoses de la història, com a icona de la Gran Depressió Americana, però també un exemple per qüestionar-se quines són les fronteres ètiques del fotoperiodisme i de la representació de les persones que pateixen. La protagonista de la foto, Florence Owens Thomson, es va queixar, molts anys després, d’haver quedat estigmatitzada per la imatge i de que mai no va rebre cap ajuda com era d’esperar de la mediació de la persona que li va fer la foto… Mentre la seva fotografia recorria el món – fins i tot figurava en un segell de correus dels EEUU-, Dorothea Lange esdevenia una fotògrafa famosa…

Després d’haver llegit uns minuts en els seus mòbils, les visitants tornaven a posar els ulls sobre aquella casa fantasma. En aquesta segona mirada, les cares havien canviat de gest: s’havia mobilitzat l’emoció i la ràbia i aquella imatge artística, dura i minimalista, remetia la nostra memòria, la (contra)memòria, a visibilitzar de manera simultània en aquella obra, tota la injustícia històrica de la desigualtat social, una desigualtat extrema, tràgica en molts sentits, “naturalitzada” amb l’ajut del imaginari promogut pel periodisme sense escrúpols, el periodisme del espectacle, “naturalitzador” de la pobresa radical, de la manca d’habitatge, de la falta d’aliment i de l’obscenitat dels pocs i sempre rics, també “naturalitzats” per les imatges mainstream.

Una visitant em diu que se li ha posat la pell de gallina…

Penso que l’imaginari que portem incorporat “sense voler o sense adonar-nos” és discriminador, jeràrquic, classista, masclista, excloent…, perquè sols il·lustra el Simbòlic dominant, la qual cosa inevitablement ens genera resistències concretes conscients o inconscients, que xocan amb la realitat de la nostra experiència. Són respostes antisistèmiques, resistències que van despertant i creixent en la mesura que creix la visibilització d’allò que les activa en forma d’imatges imprevistes, desconcertants, crítiques i disposades a obrir món. Són imatges insubmises que desborden els límits del llenguatge i ens obren els ulls de l’enteniment… Les respostes de qui mira i admira les imatges insubmises, sempre són actes de (contra)memòria que es fixen en el nostre inconscient i tornen i tornen i reclamen la cura i l’atenció que no tingueren en el seu primer moment: són resistències fantasmes.

La trobada amb aquesta primera obra de la expo té la virtut de despertar de cop la nostra percepció corporal a contra/corrent (dic corporal per no caure en dicotomies artificials entre raons i sensacions, pensaments i emocions). Penso que el cos nostre respon amb la seva totalitat quan és capaç de abandonar inèrcies i prejudicis i d’entregar-se a una experiència artística com la que oferia aquesta Mostra.

Seguim l’itinerari, ja amb els ulls disposats a rebre allò que té llum dintre l’obscuritat. Ens trobem una casa de cartró plegable i portàtil que sembla poder aixoplugar a una persona i que també conté un llibre: Una cambra pròpia de Virgínia Woolf. Noelia Maeso, ens diu ja amb el titòl Welcome to the netroom, que reformula la proposta woolfiana. La nostra memòria recorda la imatge que ens hem fet sempre d’una habitació per cada dona en una casa (imatge, per força, burgesa, ara més que mai on hi ha tanta gent amb falta d’habitatge!). Llavors entenem la ironia de la proposta propositiva de que “hacketjant amb un mòbil una wifi veïnal” i amb la caseta portàtil tenim, en qualsevol lloc i moment, el nostre racó de pensar i comunicar-nos amb el món. La nostra memòria recorda llavors la frase de la mateixa Virgínia: “No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment”. I reflexionem amb velocitat d’imaginari el recorregut que hem fet ja pel tema de la pobresa, de l’habitatge, de la llibertat, … i de la insurrecció de les nostres resistències. A més, entrem en el domini de les noves tecnologies i el seu poder artístic i polític en la revolució que volem.

“M’agrada treballar amb allò que viu en allò ocult”, ens diu Francisca Burgos amb l’obra Com si estic o no estic. I ens proposa construir un veritable àlbum de fotos autobiogràfic on, a partir d’un intel·ligent muntatge auto-il·luminat, mostra fotografiada una sèrie de realitats viscudes i visibles sense jerarquies entre allò “real” i les ficcions pròpies. Una realitat total que reconeixem i ens deixa de fer por veure-la i mostrar-la. El muntatge trenca l’ordre temporal i la distinció establerta entre allò que passa i veus i allò que imagines!

Seguim caminant i en un racó de paret veiem, primer de tot, una gran ombra d’uns dos metres d’alçada, impressionant. Descobrim que és l’efecte d’un petit focus que il·lumina en contrapicat un bust humà d’uns 40 centímetres fet amb fang. Sembla la figura d’una dona, el coll de la qual està ple d’agulles ornamentals incrustades en la carn i la pell. Deu pertànyer a un cos abjecte, estrany, aliè. Resulta que, segons l’autora, Daianna Sierra Camacho, és la reproducció exacta de la descripció d’una nativa del boscos amazònics (una “salvatge“) feta per un cronista del s. XVI, un cronista de la colonització espanyola. L’ombra enorme, llavors, ens suggereix tot allò que no es sap d’aquestes figures femenines, tot allò que va quedar esborrat de aquella cultura en un cos femení…, va quedar esborrat per la superposició de la descripció colonial feta des de un imaginari excloent i dominant, sense respecte ni tan sols curiositat per allò que s’envaeix i conquista sense escrúpols… La memòria, tanmateix , es l’ombra que resisteix, no oblida i reclama atenció. Cossos apareguts, es diu l’obra. He vist a gent del públic commoguda i, de nou, amb pell de gallina.

(continua…)

Teresa Sanz Coll és professora jubilada i activista feminista

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Surt el nou llibre d’Eulàlia Lledó: CAMBIO LINGÜÍSTICO Y PRENSA

Aquest volum, CANVI LINGÜÍSTIC I PREMSA. Problemes, recursos i perspectives* d’Eulàlia Lledó Cunill, tracta de...

PUBLICACIÓ Les lesbianes (no) som dones. Monografia sobre Monique Wittig /La Independent / Notícies gènere

Beatriz Suárez Briones ha editat el volum Las lesbianas (no) somos mujeres. En torno a...

MANIFEST 29M CCOO i UGT de Catalunya: SÍ A LA IGUALTAT AL MERCAT DE TREBALL, NO A LA REFORMA LABORAL

El Reial decret llei aprovat pel Govern el passat 10 de febrer, trenca el...