Thursday 13 June 2024

Thursday 13 June 2024

Compartir

Entrevista a Nando Cruz, periodista musical

Autor del llibre ‘Macrofestivales. El agujero negro de la música’ (Ediciones Península, 2023)

L’escena musical mundial ha canviat els darrers anys. La irrupció d’Internet ha modificat el paper de les companyies discogràfiques que es dediquen a la producció, comercialització i distribució musical i, a banda de les gires per promocionar i comercialitzar els nous àlbums i els concerts, han aparegut arreu i en diferents formes i formats, diversos festivals de música. Durant la darrera dècada sembla que tota ciutat gran o petita hagi de tenir el seu macrofestival de música, un fenomen que mou milions d’euros i remou moltes altres coses, anat molt més enllà de la música.

Nando Cruz (Barcelona, 1968) és periodista de referència del panorama musical i des de finals dels anys 80 escriu sobre solistes, grups i concerts i comparteix músiques i experiències musicals diverses. El seu projecte “Altres Escenaris Possibles” sobre la vida musical als barris de Barcelona és una mina d’or de locals i espais de música alternativa, i el seu programa “10.000 fogueres” a Betevé ha permès visibilitzar
realitats musicals marginades per la cultura oficial. Aquest any, acaba de publicar un llibre de més de 350 pàgines sobre el fenomen dels grans festival de música. Es tracta d’una mirada en profunditat, crítica i propositiva que, de fons, reclama la cultura com a dret que les administracions han de garantir i alerta dels perills que els macro-festivals suposen per a aquest dret, crucial per a l’esperit crític i la convivència.

L’índex del llibre proporciona és el millor tastet per veure que no deixa cap aspecte de banda: “1. Cantidad 2. Ansiedad 3. Caché 4. Subvención 5. Desierto 6. Cerveza 7. Marcas 8. Finanzas 9. Precariedad 10. Público 11. ¡Música! 12. Vecinos 13. Turismo 14. Basura”. A l’entrevista estirem algun d’aquests fils.

Al llibre fas una mirada crítica, en termes de sostenibilitat econòmica, ecològica i d’homogeneïtzació del consum de la música en viu dels macro-festivals. Què és un macro-festival de música, per què n’hi ha tants i, són realment tan nocius com els descrius?

Un macrofestival és un esdeveniment musical que reuneix un munt de gent i un munt d’artistes en un mateix recinte i durant uns quants dies seguits. L’SGAE fa la distinció entre festival i macrofestival i aplica el prefix macro a aquells que convoquen més de 10.000 persones per jornada. A Espanya ja hem superat el miler de festivals (les darreres fonts parlen de gairebé 1.200) i n’hi ha tants perquè després de dues dècades de pressió publicitària i mediàtica s’han convertit en un lloc on has d’anar. Els empresaris els veuen com un negoci fàcil que no demana manteniment (en tres dies es desmunta i allà no hi queda res) i
a més saben que l’administració posa totes les facilitats imaginables en considerar que els festivals porten riquesa al territori.

Des del meu punt de vista, més que portar riquesa el què fan els festivals és enriquir a algunes persones molt concretes. Els festivals s’han convertit en màquines generadores de turisme i ingressos per als hotels i restaurants; res a veure amb la cultura. I tot i oferir uns dies de diversió i música, això és innegable, sovint no deixen cap petjada en el territori més enllà de la petjada mediambiental. No són models de negoci cultural que facilitin la consolidació d’altres activitats musicals en el mateix territori. Sovint, fins i tot les dificulten amb estratègies que desertitzen i clàusules d’exclusivitat per als artistes.

Amb quines normatives es podria posar fre a aquests excessos i efectes nocius dels macro-festivals i quines administracions les estan aplicant actualment?

Les administracions posen diners i recursos (seguretat, neteja, controls de trànsit, permisos…), però molt poques vegades exigeixen bones pràctiques als festivals com a retorn a aquestes subvencions i suport logístic. Si són esdeveniments que generen molèsties al veïnat, haurien d’evitar-ho. Si generen gran quantitat de residus, haurien de fer tot el possible per reduir-los. Si s’hi treballa en condicions precàries, hi hauria d’haver moltíssimes inspeccions laborals. Si el públic ha d’assumir clàusules abusives, caldria multar els organitzadors. Les administracions han de protegir el ciutadà i sovint només
protegeixen el promotor. I això no ho dic jo, ho diu la FACUA .

Fa uns anys (2016-2020) vas fer una sèrie de reportatges publicats a ‘El Periódico de Catalunya’ que després van esdevenir un projecte de l’Ajuntament de Barcelona: “Altres Escenaris Possibles” sobre la vida musical als barris de Barcelona, amb exposicions, mapeig, localització de locals i
espais de música alternativa. Com va sorgir la idea i amb quins suports vas comptar per poder desenvolupar-lo?

La idea va sorgir després de vint anys de dedicar-me al periodisme musical i estar cansat d’anar sempre a les mateixes sales a veure la mateixa mena de concerts i trobar-me envoltat de la mateixa gent. Vivia en una bombolla, en un ‘show de Truman’. Vaig voler sortir per saber si existien altres espais, altres
músiques, altres públics, altres barris, altres maneres d’organitzar concerts. La meva proposta al diari va ser fer-ho només un any: 50 reportatges. No sabia si trobaria 50 espais sobre els quals parlar! Al cap de mig any tenia una llista de 150 espais per visitar. Al cap de cinc anys havia publicat més de 220 reportatges i tenia una llista de 300 més per visitar. Sortir de la bombolla em va permetre
descobrir una ciutat que desconeixia.

Amb quins suports ho vaig fer? Amb el dels caps de la secció de cultura que hi van creure i ho van defensar setmana rere setmana tot i trobar-se amb articles impensables en un diari gran: sobre concerts en vaixells, en bars de barri, en naus industrials, per a nadons, per a migrants pakistanesos… Em vaig posar molt trist quan, el desembre del 2020, em van dir que no podria seguir fent-ho. Però vist amb perspectiva, vaig ser molt afortunat de poder mantenir la secciótant temps. Han estat els anys més feliços de la meva carrera i els anys en què he après més de música.

Creus que s’ha perdut el festival musical com a punt de trobada o encara
queden algunes excepcions remarcables?

No! El festival és un invent extraordinari. Possiblement existeix des de la prehistòria aquesta idea de trobar-se al voltant de la música. N’hi ha molts i de molt recomanables. El problema sorgeix quan aquest espai de trobada creix tant que es converteix en un espai on et perds i no trobes els amics que
t’acompanyaven! Qualsevol festival a escala humana pot seguir essent un esdeveniment memorable. Ara bé, si per garantir els beneficis econòmics, el festival creix fins a tenir una mida sobrehumana, és molt probable que el públic comenci a patir-lo, més que a gaudir-lo. D’altra banda, quan la música deixa de
ser el fil conductor i es converteix en el paisatge de fons, potser allò ja deixa de ser un festival de música i passa a ser un macroespai d’oci més.

Pots oferir algunes xifres que ajudin a entendre l’abast econòmic dels macro-festivals així com l’explotació d’artistes i gent que hi treballa i els abusos en el cobrament d’entrades i serveis al públic?

L’any 1995 el primer macrofestival tal com l’entenem avui, el de Benicàssim (FIB), va rebre vuit mil espectadors. L’any 2022, el Primavera Sound va sumar mig milió de persones. Aquell primer FIB va tenir un pressupost de 80 milions de pessetes (uns 482.000 euros). El del Primavera Sound de 2022 va ser de 50 milions d’euros. En un macrofestival pots haver de pagar la cervesa a 8 euros i que el cambrer que te la serveix cobri cinc euros per hora. En un macrofestival pots trobar artistes amb un caixet d’un milió d’euros i altres que cobren 400 euros. Els macrofestivals són paradisos del luxe i inferns laborals, tot alhora.
També són estructures piramidals on l’abisme entre el que cobra més i el que cobra menys pot ser absolutament obscè.

6) Al llibre queden clars els excessos en termes d’explotació laboral que es produeixen en aquests festivals de música. Podem parlar també de discriminació de gènere en la contractació tant de treballadores i treballadors com en la contractació d’artistes?

La indústria musical és tan masclista com la societat a la qual pertany i les seves estructures empresarials i laborals estan tant o més masculinitzades. De fet, rere aquesta aura progressista i trencadora que envolta la música, sovint s’amaguen les mateixes pràctiques i discriminacions que en molts altres entorns laborals. I fins i tot quan veiem campanyes en favor de feminitzar els escenaris, darrere dels escenaris la situació no té per què haver evolucionat de la mateixa manera.

Per què creus que és tan desproporcionadament menor el percentatge de dones en la indústria musical?

Perquè la indústria de la música sempre ha estat molt masculinitzada. Els executius de les grans iscogràfiques han sigut sempre homes i els directors de les agències de contractació internacionals o dels grans macrofestivals, també.
És un procés molt lent que alguns festivals intenten accelerar incorporant cada cop més dones en càrrecs no visibles des de fora i no només programant més dones als cartells. Però pel que m’expliquen des de l’Asociación MIM la feina que es va iniciar fa uns anys per feminitzar el sector va quedar molt paralitzada amb la pandèmia. L’any 2022, quan van tornar els festivals després de dos anys d’aturada, calia recuperar els ingressos, i les polítiques de gènere, com les mediambientals, van deixar de ser una prioritat

La seguretat i els controls als macroconcerts s’han vist modificats per la pandèmia i per alguns accidents sonats, creus que encara és un forat negre d’aquestes macro-trobades?

Durant molts anys Espanya s’ha guanyat un prestigi a l’hora d’organitzar festivals. Aquí els accidents han estat molt puntuals. En la darrera dècada, però, han començat a sovintejar les situacions dramàtiques. Podem parlar de la mort d’un acròbata al Mad Cool, d’un treballador al festival Vivers de València o de
l’accident que va patir el grup Supersubmarina tornant en cotxe del Medusa Sunbeach Festival de Cullera. I l’estiu del 2022 va ser especialment greu amb l’accident al festival gallec O Son Do Camiño on un treballador va acabar a l’UCI, o la tempesta al Medusa Sunbeach on va morir un espectador. Són tocs d’alerta que ens venen a dir que cada cop s’estan assumint més riscos en aquest negoci on el creixement infinit sembla l’únic horitzó imaginable, l’única norma que cal complir.

Com en altres productes de consum, podem parlar de segmentació de l’oferta de festivals musicals en funció dels públics als quals va dirigit?

I tant! Durant molts anys han dominat els macrofestivals adreçats a classes mitjanes amb poder adquisitiu per pagar abonaments de 200 i 300 euros. Ara comença a imposar-se un altre model més barat de macrofestival, més dirigit a públics joves i amb menys diners. Tots dos models, però, tenen zones VIP que
generen una segona segregació segons els diners que vols o pots pagar i les comoditats que vols tenir. Hi ha molt classisme en el món dels macrofestivals i un menyspreu generalitzat cap al públic sense poder adquisitiu i els melòmans migrats d’altres latituds. Bona part de l’oferta està pensada únicament per a un
percentatge força reduït de la població d’aquest país. No només pels preus sinó per una oferta musical que no interpel·la a moltíssims habitants.

Al panorama internacional de macro-festivals, hi ha alguna excepció que destacaries, per bé o per mal?

No conec prou el panorama internacional com per a posar exemples. Però en la meva opinió, el prefix macro és la clau de tots els problemes i, per tant, allò que cal qüestionar. Qualsevol esdeveniment que vulgui programar música a una escala macro serà problemàtic per molt que s’esforci a evitar-ho. Qualsevol festival ha de saber trobar la seva mida ideal i el seu encaix en l’entorn. Per mi,la cultura no es pot gaudir plenament en recintes descomunals, massificats i amb sobre-programació artística que basen el seu èxit en el desplaçament de grans masses de gent. És un model insostenible, megalòman, excessiu i
malaltís.

Trobes que s’estan cometent excessos amb les projeccions i efectes visuals que complementen els concerts de gran format per part de qui els organitza i per part del públic en viure’ls sotmesos a les xarxes socials?

El creixement dels aforaments dels festivals i de la mida dels escenaris ha fet que molts grups hagin d’afegir pantalles i projeccions per enriquir el show. Si no ho fan, no poden cridar l’atenció més enllà de la vintena filera de públic i la gent marxaria a un altre escenari a veure un altre grup. Les pantalles permeten
que la gent que està lluny de l’escenari tingui alguna cosa per mirar. Per mi les pantalles són el gran engany del rock’n’roll: pagar una entrada per veure els artistes a través d’una pantalla em sembla una estafa.

També hi ha grups que reforcen el seu directe amb projeccions que enriqueixen el concert, que no es limiten a filmar i projectar els músics en una pantalla. És una solució més creativa, però que sorgeix del mateix dilema: com fem que la gent de lluny ens faci cas. La mida del festival obliga molts grups a invertir en espectacles visuals que no necessitarien si toquessin a les sales de concerts, però que encareixen
el cost del seu directe i inflen encara més la bombolla de caixets i els preus dels abonaments.

Les xarxes socials han servit per idealitzar aquest model de consum de música en viu; milers i milers de posts d’Instagram mostrant el perfil més positiu del lloc on ets. Però, d’altra banda, han servit també com a espai on denunciar abusos laborals i tracte vexatori al públic. Sense les xarxes socials difícilment els
mitjans de comunicació s’haurien fet ressò de les condicions en què es treballa en aquests espais i de les vulneracions dels drets del públic. Hi ha un tercer aspecte que crec fonamental: l’aparició dels mòbils ens desconnecta cada cop més dels concerts.

Fa vint anys el públic estava molt més atent i ficat en la dinàmica dels concerts. Ara l’impuls de consultar les xarxes fa que la nostra relació amb el concert sigui més superficial i intermitent. Hi som, sí, però no som veritablement dins el concert. Expliquem el que escoltem, però no escoltem amb veritable atenció. Les xarxes socials han alterat la nostra relació amb el món i també la nostra relació amb els concerts, i en els macrofestivals tot això encara és més evident. Els macrofestivals són una mena de xarxa social en si mateixa on sembla que cal explicar constantment en temps real on ets i què veus. Tot això, és clar, és publicitat pels mateixos festivals que ja s’encarregaran que no et falli la cobertura i que puguis recarregar la bateria perquè puguis seguir fent posts i tuitant. El públic convertit en publicista a cost zero.

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Elsa Corominas

Elsa Corominas

Economista, editora, gestora cultural. Escric sobre cultura, literatura, teatre, cine, ciència i educació.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

8 de Març Art, dones,memoriá i lluitá, Itinerari Museo Nacional d’Art de Catalunya

El PP ataca els drets sexuals i reproductius de les dones tergiversant el seu significat

El govern del Partit Popular recorre a la tergiversació lingüística i conceptual per fonamentar la...

Acte Oficina Parlament Europeu i ICD: 8 de març “L’ apoderament de dones i nenes a través de l’ educació

Oficina del Parlament Europeu, Divendres 13 de Març a les 18 hores

...