“El meu desig pel 2013 és que no quedi impune la vulneració dels drets humans a la comunitat Sahrauí”
Qui la coneix bé la defineix com una dona que dóna veu als humils. Va néixer a comarques, prop de Barcelona, però el seu cor és Sahrauí. Tota la seva família política viu repartida a diverses zones del conflicte. El seu marit, Brahim, va créixer en els campaments de refugiats, a Tinduf.
Raquel Gracia és una dona solidària i ha estat membre d’ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí) durant llargs anys. En l’actualitat exerceix com a càrrec orgànic a la Secretaria de Nova Ciutadania d’un partit polític i és regidora de l’àrea d’acció Social a l’Ajuntament de la seva localitat. Diu que la política és la seva manera de contribuir a formar una millor societat.
Gràcies a aquesta activitat es va apropar al Sàhara, lloc que la va seduir. Allà va conèixer l’amor: La seva filla en acolliment des de fa més de 10 anys, la Maima, el seu marit Brahim i el fruit d’ambdós: Youssef .
Vam parlar de la bellesa i de la llibertat que inspira el desert. Un sentiment molt contradictori que es viu al Sàhara. Vam llegir la carta que en José Saramago li va escriure a Aminatu Haidar. Entre moltes paraules, deia: “tots tenim dret al nostre espai (…) l’Aminatu no té un problema, el problema el té el Marroc”. Amb aquestes línies vam iniciar una llarga i apassionada conversa sobre l’ocupació del Sàhara.
Raquel Gracia i Sonia Rico en un moment de l’entrevista
Veurem un referèndum al Sàhara?
Jo espero que sí. Aquest conflicte no es pot deixar com l’etern conflicte. El Frente Polisario, representant del poble sahrauí, manté la posició de resoldre el conflicte mitjançant la via pacífica, reclamant a la comunitat internacional que vetlli perquè d’una vegada per sempre se celebri el referèndum d’autodeterminació mitjançant el qual el poble sahrauí decideixi el seu destí. Malgrat això, cada vegada hi ha més veus que reclamen que es reprenguin les armes, fruit de la desesperació de veure com passen els anys i no s’avança en la resolució del conflicte, mentre la comunitat internacional mira cap a un altre costat.
L’origen del conflicte sahrauí és un procés de descolonització no finalitzat. L’any 1975, amb Franco agonitzant a Espanya, el govern espanyol de l’època va abandonar el poble sahrauí a la seva sort, tot abocant-lo als peus del règim marroquí que va aprofitar l’ocasió per organitzar la famosa Marxa Verda, per la qual es va envair il·legalment el Sàhara Occidental. Aquest fet va iniciar un conflicte que va obligar a part de la població sahrauí a fugir dels atacs i la invasió marroquina, refugiant-se en el desert algerià de Tinduf, a la Hamada, un dels deserts més inhòspits del món, mentre que l’altra meitat de la població sahrauí es manté als territoris ocupats, sotmesos des de llavors i fins a l’actualitat, a la més cruel repressió i violació dels drets humans per part de les autoritats militars del regne del Marroc.
El pitjor de tot és el paper que exerceix Espanya que, govern darrere de govern, s’ha desentès de la sort dels i de les sahrauís de forma vergonyant. La meitat de la població sobreviu en els campaments de refugiats a Tinduf depenent de l’ajuda humanitària, mentre l’altra meitat, la que resideix a les zones ocupades, segueix patint la brutal repressió que exerceix sobre ells les forces de seguretat marroquines.
Una de les zones alliberades del desert del Sahara
Com va ser el teu primer contacte amb el Sàhara?
El primer contacte el vaig viure a Badia del Vallès, a través del projecte “Vacances en PAU” que organitzava ACAPS, perquè la canalla sahrauí fos acollida en famílies. D’aquesta manera em vaig apropar al conflicte. Però la primera vegada que vaig anar al Sàhara va ser a través de les Joventuts Socialistes, al desembre de l’any 2000. Després d’un llarg treball de sensibilització sobre el conflicte polític i de recollida de material humanitari, vam viatjar als campaments de pñersones refugiades de Tinduf. Aquell viatge em va marcar moltíssim. Vaig sentir haver trobat el meu lloc al món. Em vaig quedar enganxada amb la gent, amb la seva força, amb la seva hospitalitat, amb la seva manera de viure… des d’aquella ocasió no he deixat de tornar-hi.
Quina impressió et vas endur en arribar per primera vegada a un campament?
Vàrem arribar de nit. El primer record que tinc és el del cel. És espectacular. Recordo que fins i tot vaig cridar i em vaig dir: Sóc a l’Àfrica! Després d’arribar i que ens satisfessin a regals: melfas (vestit típic), collarets, etc, vàrem veure que intentaven dir-nos alguna cosa i no enteníem el què. Ens donava la sensació com si haguéssim fet alguna cosa malament o els haguéssim faltat al respecte. De sobte ens van portar a algú perquè ens traduís el que volien dir-nos. Quina va ser la nostra sorpresa, quan després de tantes atencions que havíem rebut intentaven demanar-nos disculpes perquè no tenien res més que oferir-nos! També es disculpaven perquè havíem de dormir a les Jaimas… Són persones tan hospitalàries que automàticament passen a un segon pla! Aquells dies ens vam sentir com a casa nostra. Des que vam arribar ens ho van oferir tot. Amb el pas del temps he entès la importància que té per a la població sahrauí que viu en els campaments que algú viatgi fins allà i sigui testimoni del conflicte en primera persona.
(Fotografia de blogoferoz)
Com és el dia a dia en els Campaments?
El dia a dia és complicat. És molt monòton. Es lleven, arreglen la Jaima, cuinen, van a comprar i beuen te d’herbes al llarg de tot el dia. La única distracció que tenen és parlar. Són grans relatores i relators d’històries, però sobretot parlen del conflicte.
Alienes i aliens al món?
No, ara ja tots tenen televisió, ràdio, mòbils, etc. A més no existeix l’analfabetisme. El tema de l’educació al Sàhara és quelcom digne d’admirar. La primària és obligatòria i cada campament té una escola. També hi ha internats fins a la secundària. Els estudis universitaris s’imparteixen en altres països com Algèria, Cuba o Líbia.
La dona sahrauí prové d’una societat matrilineal, és a dir d’un model familiar en el qual la dona té un gran pes segueix sent així?
Abans de l’ocupació espanyola els i les sahrauís eren nòmades. Com tu dius l’origen era una societat matrilineal (el sistema de descendència es definia únicament per la línea materna). La dona tenia una consideració social important. La religió mai ha regit la societat, ni les normes de conducta, encara que siguin de religió musulmana. Les dones tenien una relació de tu a tu amb els homes fins a la colonització espanyola. En aquell moment la dona va anar perdent els seus drets, però com que no estava acostumada a viure sotmesa, es va revelar davant aquest fet. Les dones van lluitar i segueixen lluitant per reclamar els seus drets i els del seu territori.
I en els campaments, quin paper exerceix?
La dona va tenir un paper fonamental en l’origen dels Campaments, ja que van ser elles qui els van aixecar mentre els homes lluitaven en el front. Elles van ser qui van realitzar les construccions de tova, les que van organitzar les brigades de vigilància, les de neteja, les que van ocupar càrrecs organitzatius als ajuntaments, les que feien de docents, les que organitzaven l’ajuda humanitària, etc. Gràcies a aquesta tasca, avui dia els campaments disposen de tots els serveis i estan perfectament organitzats territorialment i políticament. En l’actualitat s’està intentant implantar la quota perquè hi hagi representació femenina a tots els nivells polítics. Aquesta és una dada nova al món àrab. En tots els campaments hi ha centres de dones on es treballen: temes de gènere, temes d’assistència social, etc. Les dones són molt actives.
Tan a prop i tan lluny de la dona marroquina ….
La dona marroquina prové d’una societat dictatorial. Una societat sotmesa a un rei autoritari, un dictador que descendeix de Mahoma. Gairebé per sobre d’Al·là. Per tant, la submissió és superior. La religió es mal interpreta i s’utilitza per sotmetre a la dona i controlar la societat en general. Desgraciadament la dona està encara per sota de l’home.
Com es viu el conflicte a les zones ocupades?
A les zones ocupades del Sàhara existeixen dos problemes respecte al Marroc. D’una banda, la falta de democràcia que hi ha, tant al Marroc com al Sàhara a causa del règim totalitari. En aquest sentit ambdós pobles són tractats igual. Respecte a la ciutadania sahrauí, existeix el genocidi i es violen els drets humans constantment, amb contínues agressions físiques a dones, nens i persones grans. Fins i tot es donen agressions sexuals a dones i homes. Però cada vegada hi ha més manifestacions, perquè la gent ja està perdent la por a participar-hi, encara que hagin d’acabar patint agressions. En les últimes revoltes a Dajla, van entrar a casa de la meva sogra i de les meves cunyades, que no són activistes, i les van apedregar fins al punt que el veïnat les van haver d’ajudar a sortir pel terrat.
I com circula aquesta informació?
Les i els periodistes allà estan vigilats, si emeten alguna cosa ho fan clandestinament. Conec a moltes persones sahrauís que denuncien la vulneració de drets humans a través de les xarxes socials i a les quals periòdicament els bloquegen els comptes. Afortunadament cada vegada van arribant més imatges de les brutals pallisses que rep la població Sahrauí per part de les forces armades marroquines. És importantíssim que la realitat del conflicte arribi a l’opinió pública!
I així ho va aconseguir durant un temps l’Aminatou Haidar, segueix avui sent un ídol?
Sí efectivament. Ella i la resta d’activistes són referents. L’Aminatou Haidar va aconseguir, gràcies a una acció pacífica, posar en els mitjans de comunicació i en l’agenda política, el tema del Sàhara. Encara que després no servís de res…Aquestes persones viuen per les seves conviccions. No es rendiran mai, en cap concepte, passi el que passi. En un dels viatges que vaig fer, vaig entrevistar a vàries persones activistes i em van explicar històries realment esborronadores…Tinc amics que han estat a presons secretes durant de temps. Un d’ells va estar empresonat cinc anys. Durant tot aquell temps el van tenir amb els ulls embenats, en una cel·la de dotze per dotze, al costat de tretze persones més, entre homes i dones, constantment sotmès a tortures.
Aminatou Haidar (foto wikipedia)
Com està avui dia aquesta persona?
Sorprenentment entenimentat. Igual que l’Aminatou. Són persones amb fortes conviccions. Estan empresonats sovint. Cada vegada que hi ha una manifestació n’agafen a uns quants. Un dels casos més conegut allà és el de Sidi Mohamed Dadach, un dels presos polítics que més temps ha passat a la presó després de Mandela. Va estar empresonat vint-i-quatre anys, dels quals catorze va estar condemnat a mort pensant que cada dia podia morir. Afortunadament gràcies a una mobilització internacional, se’l va alliberar. Posteriorment va estar diversos anys amb el passaport retingut perquè no es difongués el seu cas. Gràcies a que Suècia li va atorgar un premi sobre drets humans, va recuperar el passaport. Allí li van organitzar un retrobament amb la seva mare, a la qual no hi havia vist durant tot aquells anys i que a més estava ja a punt de morir.
És tan evident la violació dels drets humans! La comunitat Internacional hauria d’intervenir, perquè és quelcom que està passant a dues hores d’Europa, en una zona administrada per la MINURSO, que legalment pertany a Espanya i ningú fa res. Es viola tot el dret internacional. El Tribunal de la Haya ja va declarar en el seu moment la il·legalitat de l’ocupació marroquina del territori. Legalment no hi ha dubte que és ocupació, però de fet no es fa res. Només intervé la societat civil. És inconcebible que hi hagi una violació de la legalitat amb l’aprovació de la comunitat internacional! I el que és pitjor, que cada dia es violen els drets humans. Existeix el genocidi.
Raquel Gracia abillada amb un vestit típic a Dajila
Un desig pel 2013…
Sé que qualsevol solució es donarà a llarg termini, però ara com ara m’agradaria més implicació per part de la Comunitat Internacional, com a mínim per prevenir la violació dels drets humans. Que no quedi impune. Sempre poso el símil amb el que passa a Palestina, ja que és un tema que sempre està a l’agenda política. Han d’haver-hi bombes perquè s’intervingui? S’està penalitzant que el poble sahrauí vagi per la via pacífica? Espero poder veure un referèndum.
