“Les dones no només hem de ser feministes des de les nostres cèl·lules polítiques, sinó també des de les cèl·lules del nostre cos”
Segons explica la llegenda, les fades apareixen davant qui desenvolupa la visió etèria.
Nunila López és una fada màgica que traspassa les ombres amb els seus contes. Les seves narracions són varetes màgiques per a qui vol despertar la consciència.
Aquesta rondallaire creu que la imaginació ha d’ocupar un lloc primordial en la nostra cultura. Defensa aquest gènere fantàstic com un mitjà extraordinari per construir un món millor .
Nunila López és contista. Autora, de la mà de la il·lustradora Miriam Cameros, del clàssic La Ventafocs que ja no creia en prínceps blaus (Planeta), un conte que trenca amb el clàssic arquetip de princesa i advoca per un món sense violència ni submissió. L’autora ens presenta el seu segon llibre, Cuentos para antes de despertar (Planeta), també il·lustrat per Miriam Cameros.
Deia la cançó “que no t’adormin amb contes de fades” ….
A mi les fades m’encanten, el que no m’agrada és com s’han utilitzat en els contes. Les princeses rescatades per prínceps són peces clau perquè segueixi havent-hi maltractament, romanticisme i submissió.
Sota aquesta premissa va néixer el conte de La Ventafocs que no volia i ja no creia en prínceps blaus…
En realitat la idea va sorgir d’un grup de dones maltractades que em van demanar que transformés un conte de fades i em carregués el típic final de “vam ser feliços i van menjar tots anissos”, perquè això no les ajudava. Així que vaig inventar una Ventafocs subversiva i hem acabat sent unes clàssiques (riu). El llibre ja és un long classic i s’ha utilitzat com a recurs a tot arreu. Quan encara no l’havia editat Planeta i només existia en PDF, ja es va utilitzar al Simposi de malalties mentals, a les presons de dones de diversos països llatins i a centenars d’associacions de dones, per al 8 de març.
Un conte que deixa clar que les dones poden viure sense un príncep, sense menjar carn i sense sabata de vidre?
Per a mi la sabata de vidre simbolitza el maltractament, l’esclavitud per la imatge i la no acceptació d’una mateixa. Per això aquest llibre, també s’utilitza com a recurs en centres per a persones amb trastorns alimentaris (anorèxia i bulímia). Vivim en una societat patriarcal que maltracta els nens i les nenes, que després es converteixen en maltractadors i maltractades. És curiós veure anuncis a la televisió en contra del maltractament, seguits d’anuncis sexistes i de culte a la bellesa.
Algú que va ajudar la Ventafocs a estimar-se va ser la fada PROU, com se la fa aparèixer?
Apareix en el moment que ha d’aparèixer. Pot ser per un motiu intern o pot ser per una persona que t’ajudi a dir Prou. El nostre llibre també és una Fada Prou. Ens escriu molta gent dient-nos que hi ha un abans i un després del llibre a les seves vides.
La fada Prou
Seguim les dones estimant massa ?
És clar! I els homes també! En realitat l’expressió
“estimar massa” és una ironia. Precisament “s’estima massa” per falta d’amor durant la nostra infància i llavors l’anem buscant a qualsevol preu. Una persona ferida només trobarà una altra persona també ferida. El llibre Mujeres que Aman Demasiado* em va salvar la vida, però els cursos i tallers que s’imparteixen sobre aquest tema, no m’agraden gaire, perquè la curació s’enfoca a poder trobar un home bo, quan en realitat l’única cosa que cal és trobar-se a si mateix.
I com et trobes a tu mateixa?
Curant-te les ferides. Amb l’ajuda d’alguna teràpia i molt treball personal. A mi m’ajuda el Diafreo. Diu l’antropòloga, Casilda Rodrigáñez, que “no arribarem al paradís fins que no travessem l’infern”. Jo estic d’acord amb les teràpies de l’ombra, les que et fan connectar amb el dolor i no el defugen o el disfressen. Només així, es pot finalment, veure la llum. Un cop vaig fer un taller de coescucha” i aquell dia vaig tornar a casa i vaig escoltar el meu fill, per primera vegada. Però al cap d’uns dies, se’m va oblidar. Per molta informació que tinguis, fins que no et sanes, no pots interioritzar-la.
És perillós no sanar-se, ho paguen els nostres fills i les nostres filles?
Alice Miller deia que “és pitjor haver viscut en una família amb maltractaments, que algú hagi viscut en un camp de concentració”, perquè en un camp de concentració qui et maltracta és l’enemic, però si et maltracten els teus pares, que són qui t’han de protegir, el teu cap es torna boig fins al punt de disculpar-los i autoculpar-te.
Què diria la Ventafocs avui, en veure que li han tret el dret a l’avortament ?
La Ventafocs està molt enfadada. Ja ho estava amb el límit d’edat de l’avortament. Sens dubte, demanaria el dret a l’avortament lliure i gratuït. Encara que a ella no li agradaria haver d’avortar i per això, utilitzaria preservatiu, no només per l’embaràs, sinó també per les malalties de transmissió sexual. La Ventafocs demanaria més educació sexual a les escoles, però sobretot educació emocional i condons gratuïts.
El gènere femení ha estat un dels col·lectius més oprimits al llarg dels segles, creus que n’hi ha prou amb exigir la igualtat?
Partint de la base que l’ésser humà no té tots els drets, crec que la dona ha de trobar el seu lloc encara. La maternitat fa diferents els homes i les dones. Deia Thérèse Bertherat que
“les dones no només hem de ser feministes des de les nostres cèl·lules polítiques, sinó també des de les cèl·lules del nostre cos”. Crec que lluitem contra el patriarcat, amb les seves pròpies eines. Caldria reescriure tota la història. Isabel Allende deia que si “només una generació de dones deixés d’educar els seus fills des del masclisme, aquest s’acabaria”. La violència acabarà quan es deixi d’exercir cap als nens i les nenes. En el moment que es respecti l’ésser humà des del seu naixement, canviarà la història.
No respectem els nostres infants?
Hauríem de curar-nos molt abans de tenir descendència i una vegada que ja l’hem tingut, incidir més per curar-nos. I per descomptat, transformar la societat sencera. Aquest món és hostil per a criatures i mares. A vegades veig que porten els nens o les nenes al psicòleg, quan en realitat, aquesta criatura és el reflex dels seus pares i mares i l’únic que fa és defensar-se i protegir-se. Tot hauria de canviar des de l’arrel. Des de la forma de néixer, fins l’educació a les escoles. Ens queixem que les criatures són hiperactives, per no admetre que no poden estar 7 hores assegudes sense moure’s. No les respectem com es mereixen.
Els teus últims Contes per a abans de despertar, què reivindiquen?
Com diu Laura Micó, autora del pròleg del llibre, “els personatges són insubmisos, tossuts, cooperatius i creatius… veiem estrelles desobedients que aspiren a més que quedar penjades al cel, o colors que estan disposats a barrejar-se per ser alguna cosa nova. També trobem la història d’en Datruelo, un tro que se sent diferent a la resta i que ens parla de la injustícia del càstig. Molts nens i nenes s’identifiquen amb aquest conte, perquè les criatures, a diferència de les persones adultes que reben maltractament, no poden escapar i difícilment arribaran a denunciar.
Datruelo, el tro
En el conte dels colors, el Blau i el Rosa intercanviaven les seves joguines, pilotes i nines, fins que els sorprenen els “Incolors”…
Els Incolors són els que exerceixen la violència, la rigidesa, gent ferida. Són persones adormides, però que per desgràcia, tenen poder. Tenen un problema amb la felicitat dels altres, perquè no són feliços i no accepten que els altres ho siguin. Però els colors fugen i decideixen fondre’s, així neix el color Lila. Aquest conte em va sorgir per explicar el feminisme a les escoles.
Conte Los Colores
Quan se sap que una persona està desperta?
A mi em va sonar el despertador fa 21 anys i encara no m’he acabat de despertar. Però el despertador és un bon senyal. Una persona està desperta quan sap que alguna cosa està anant malament. Quan es replanteja coses que fins aquell dia creia que anaven d’una determinada manera. A vegades el senyal ve de fora, d’altres de dins. Crec que ara mateix només estan despertes les criatures, però les adormim, perquè molesten. D’aquí sorgeixen determinats mètodes per adormir les criatures perquè no molestin… tot i que les persones”adormides” són molt perilloses!
O sigui, que parlem de formar nens i nenes, quan en realitat hauríem de deformar persones adultes?
En les societats que viuen en tribu no s’educa, s’aprèn per imitació. No es pot pegar una criatura perquè pegar o escridassar-la perquè no cridi, és incoherent! No es pot ensenyar a respectar, cal respectar; no es pot ensenyar a estimar, cal estimar! Volem que els nostres fills i filles estiguin en el nostre temps lliure, en lloc de posar-nos nosaltres en el seu. Si una mare pogués dormir quan el seu nadó dorm, no tindria falta de son. Ja sé que és molt difícil no tenir res més a fer que cuidar del teu nadó, per això és necessària una transformació profunda de la societat. Cal teixir xarxes de cooperació, tornar a la tribu. L’ésser humà és amorós per naturalesa. Ha estat la societat patriarcal la que l’ha tornat egoista. Hem vingut a aquest món a compartir i no a competir. Crec que l’Estat hauria de proporcionar ajudes a les mares i crear espais, però és clar, no ho farà, així que ens toca a nosaltres fer-ho.
Com seria el conte El món dels teus somnis?
Hi havia una vegada un grup de gent que va decidir travessar les ombres. Van decidir veure tot el que no els agradava fora, per evitar-ho i buscar les coses dolentes que tenien a dins per transformar-les. Es van netejar a base de moltes llàgrimes, van aconseguir que les seves ferides es convertissin en cicatrius i que només fossin marques a la pell. Van celebrar amb rialles tots els seus èxits. Vivien entre arbres i en plena natura. Tothom es feia càrrec de les criatures amb absolut respecte. Es relacionaven sense por i sense possessió. Van oblidar les paraules violència, submissió i poder… Tot era de tots i de totes! La Terra els pertanyia, com les persones pertanyien a la Terra.
Nunila López i Sònia Rico en un moment de l’entrevista
*Mujeres que aman demasiado, Robin Norwood
