Monday 15 July 2024

Monday 15 July 2024

“No es pot fer una política per a nosaltres sense nosaltres”

Fatiha El Mouali, és llicenciada en ciències econòmiques, té un doctorat per la UAB i és tècnica d’acollida a l’Ajuntament de Granollers.

 

 

La seva tesi doctoral va ser “Mares d’origen marroquí a Catalunya: entre les experiències personals i els processos d’acompanyament a l’escolarització dels fills i filles”.

Vas escriure el capítol “La islamofobia tiene cara de mujer” del llibre “Combatir la islamofobia. Una guía antirracista”. Suposo per què ens quedem amb aquesta mirada reduïda de burca/hijab igual a dona sotmesa?

Bé, la idea del llibre era escriure sobre la islamofòbia des de diferents perspectives, i jo vaig fer un article, a partir de la meva pròpia experiència, per visibilitzar uns punts concrets que resulta que són comuns en les experiències de moltes dones migrades musulmanes. La meva intenció era parlar més enllà del hijab i mostrar i visibilitzar l’encadenament de barreres que troben (trobem) aquest col·lectiu de dones. Parlo de la llei d’estrangeria com a instrument institucional que no ens permetia treballar si arribem reagrupades, per tant, reforçava la nostra dependència als nostres homes i paral·lelament, a nivell mediàtic i en els discursos polítics, s’interpretava el no accés d’aquestes dones al mercat laboral com una qüestió inherent a la cultura d’origen i a la meva religió. Una idea ja construïda en l’imaginari col·lectiu de la societat receptora des de l’època colonial.

Explico també com la mirada social que trobem en diferents espais era de victimització i d’infantilització, sobretot, en les classes d’ensenyament de llengua.

Per tant, moltes de nosaltres ens hem trobat vivint la precarietat i la vulneració de molts drets bàsics i a més, havíem de suportar unes mirades socials posades sobre nosaltres, que ens obliguen a anar justificant-nos en cada moment de les nostres quotidianitats.

 

Com podem anar més enllà. Quines receptes ens hauríem d’aplicar, sí o sí, d’aquesta guia antiracista que proposeu?

Aquesta guia, crec, hauria de tenir dues línies: una, adreçada a les persones que vivim el racisme; i l’altre, a les persones que exerceixen el racisme, perquè les persones que vivim el racisme necessitem que es parli obertament d’aquesta realitat. Això d’una banda, i sobretot, que es pugui explicar bé que el racisme no és només allò visible i allò que es pugui donar de forma material o física, sinó que hi ha altres formes de racisme que són molt més subtils i més difícils de denunciar i fins i tot d’explicar, doncs, de vegades s’acompanyen de discursos que semblen antiracistes, i en el fons no ho són. I d’altra banda, es tracta de treballar amb la resta de la població, és a dir, la població i les institucions blanques. De fet, és com el tema del patriarcat i els feminismes, si la majoria de la societat no reconeix aquest problema, difícilment el podrem eradicar i hem d’establir estratègies i formes de fer que arribin a la població blanca, per tal que reflexioni, revisi i denunciï aquesta realitat des de diferents àmbits.

I s’han de posar mitjans i canals neutres on es podrien fer les denúncies. I sobretot, protegir a les persones que fan públiques aquestes realitats racistes per evitar que visquin les represàlies que puguin suposar denunciar i visibilitzar aquest racisme.

 

Per tenir unes societats més inclusives, quines paraules caldria desterrar?

Doncs, moltes de les paraules que es fan servir de forma normalitzada. Jo, per exemple, començaria amb la paraula “tolerància”, perquè transmet la superioritat de la persona que se suposa que ha de tolerar. El terme “integració”, igual.

“Escoles d’alta complexitat”, mai havia sentit un concepte tan racista com a aquest i a més, un concepte elaborat per institucions que posen tot el pes de la complexitat en les famílies i infants racionalitzats i mai es senyala la manca de formació i preparació del personal i dels tècnics. Per a mi, la complexitat ve sobretot de la manca de preparació dels professionals, més que de les persones racialitzades. A més, les situacions socioeconòmiques de la majoria de les famílies i infants ve provocada per les diferents barreres que troben aquestes persones per accedir a la feina, habitatge i formació. Per tant, les polítiques dutes a terme creen les misèries i després responsabilitzen a la gent de les conseqüències d’aquestes males gestions.

 

Fatiha 2

 

Quin és l’estat de la qüestió a Catalunya sobre l’islamofòbia? A nivell polític, ja es treballa prou o ens queda molt camí per recórrer?

Doncs, la veritat és que no sé si es treballa bé o malament a Catalunya perquè no tinc coneixement de com es fa en altres llocs, però l’estat de la qüestió deixa molt a desitjar. Per a mi, mentre hi hagi el PRODERAI (“Protocol de prevenció?, detecció? i intervenció? de processos de radicalització? islamista”) en el sistema educatiu, mentre es pot accedir a la feina en igualtat de condicions, no es pot accedir a l’habitatge… difícilment puc creure en una política d’inclusió social i contra les discriminacions.

 

Si de tu depengués, què és el primer que faries?

El fet de treballar en l’àmbit de la migració i, precisament en acollida, m’ha portat a pensar que Espanya i Catalunya tenien una oportunitat d’or per fer una política migratòria i d’acollida pròpia i pionera a Europa. Espanya ha estat un país d’emigració, i ara s’ha convertit en un país d’immigració. Es tractaria, doncs, d’analitzar les experiències de les persones emigrants -hi ha molta literatura escrita sobre el tema- i intentar no repetir les males pràctiques fetes per altres països que tenen molt més experiència. Però el que s’està veient ara és que Espanya està repetint models que han fracassat. S’han de tornar a revisar les polítiques actuals amb l’ajuda de persones racialitzades perquè no es pot fer una política per nosaltres sense nosaltres.

 

Històricament els mitjans de comunicació generalistes són cecs a les dones i si són migrades, encara més. Veus alguna nova tendència, ara, o pel contrari és un fet enquistat?

Jo crec que són molt sensacionalistes i busquen les polèmiques i l’exòtic per reafirmar el que ja està arrelat a l’imaginari col·lectiu i, personalment, no sé si són capaços de fer un canvi per tractar els temes des d’una altra perspectiva i amb ànims de transformar i construir un país per a totes i tots. Les dones racialitzades ens ha tocat lluitar a la vegada contra el patriarcat i contra el racisme que, malauradament, ho exerceixen contra nosaltres, inclòs algunes dones que es consideren feministes. I en el cas nostre, les dones musulmanes, sobretot les que portem vel, la nostra batalla és encara molt més dura i s’utilitza el discurs feminista en la seva versió racista per atacar-nos. Discurs que té molt espai mediàtic i molta visibilitat, mentre s’oculten i s’invisibilitzen les altres narratives i relats.

 

Quina pregunta t’agradaria que et fessin i no te la fan mai?

Preguntes relacionades amb qüestions socials, polítiques, econòmiques, educatives del país, i no només temes de migració i/o d’islamofòbia.

 

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Alícia Oliver

Alícia Oliver

Periodista i activista feminista. Coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

25 N

25N 2015. Autodefensa Feminista / Xarxa de Dones Feministes: contra la Violència masclista. No Morim, Ens Maten

Avui, Dia Internacional per a la No violència contra les Dones i les Nenes,...

Periodista y escritora

8 homes 8

OPINIÓ Sis són els que són, els que es van presentar per caps de...

Catalunya: estudi “Dona & e-commerce”

Acaba de sortir publicat l' estudi "Dona & e-commerce sobre el comportament de la dona...