Tot i no haver tingut molt ressò en els media, una cerimònia desenvolupada a Benín City, estat d’Edo, al sud de Nigèria, el 9 de març, podria tenir rellevància històrica i canviar el destí de milers de persones.
Va ser una cerimònia que a Occident es definiria de pintoresca amb un celebrant, abillat en un solemne vestit tradicional, envoltat de sacerdots amb túniques vermelles, entre cants i tambors. El celebrant, tot i ser una autoritat només religiosa i no civil (per això hi ha un governador) és un personatge molt influent en el regne d’Edo, i en tota Nigèria, sent l’ Oba, es a dir, el cap moral d’un regne vigent des del segle XIII i que va donar fil de torçar als anglesos.
Retall de premsa de una de les poques publicacions sobre Ewuare II
Ewuare II és el 39a rei-sacerdot d’Edo, de 64 anys, té tres dones, una Rolls Royce i molts diners provinent dels seus negocis en el petroli i al gas, com tants corruptes dirigents africans; però, hi ha alguna cosa que el distingeix d’ells: està format en administració pública a Gran Bretanya i els Estats Units, ha estat funcionari de les Nacions Unides i ambaixador a diverses nacions europees, des de Suècia a Itàlia.
Tornant al seu país assolat per la violència i la misèria, on la vida no val res, es manifesta preparat per apostar al seu renaixement cultural i moral. Munta una fundació al seu nom per ajudar les persones pobres i, el 2017, i inaugura un Comitè alternatiu de solució de conflictes entre comunitat i individus.
Li fa mal, diu, que hi hagi qui s’aprofita la pobresa i ignorància de les noies del camp, animant-les a migrar a Europa amb grans promeses de prosperitat. Un detall important: no són delinqüents de cares enlletgides per cicatrius els qui s’acosten a convèncer les noies, sinó amables senyores riques (ex madames) o decents pastors d’ improvisades esglésies evangèliques neo-pentecostals, els qui enganyen les noies, convencent-les per signar contractes que les comprometen a pagar pel viatge xifres exorbitants, que van de 20.000 a 50.000 euros.
Jurament del Juju
Crucial en aquest procés, encara que les noies siguin cristianes, és el jurament del Juju, obligatori i celebrat per un sacerdot nadiu, que tindrà valor fins que la noia arribi a pagar tota la xifra pactada, sota pena de maledicció si no compleix.
Per això, no tenint una idea clara del valor dels diners que accepten pagar, les noies es troben esclavitzades en una miserable vida de prostitutes, que treballa deu hores diàries als carrers europeus, fent serveis sexuals per 20 euros. Si volen alliberar-se i fugir d’aquesta vida, les noies saben que podran morir o tornar-se boges, i que els traficants faran mal a la seva família.
El fenomen de les joves africanes (sobretot nigerianes) prostituïdes a Itàlia ha augmentat de manera exponencial partir dels anys 80, arribant a involucrar recentment adolescents de 13 anys. El 2016 han arribat 11.000 dones nigerianes, mentre el 2017 entre homes i dones han demanat asil 25.964 persones.
Violació com a arma de guerra
Una escriptora nigeriana, Pauline Aweto, consultora de l’OIM, que va escriure un llibre sobre la violació com a arma de guerra a l’Àfrica, ens dóna algunes llums sobre el fenomen.
La dona africana des de nena, afirma, ve predisposada a la submissió i la violència. El fet mateix que l’home pagui un dot per casar-se amb una dona és una forma subtil de comercialització del cos de la dona, que es torna propietat de l’home. Són tolerades les violacions a l’interior de les famílies de part de parents homes, o en l’àmbit de la servitud domestica: si les víctimes les denuncien, seran estigmatitzades socialment. Es practiquen encara costums doloroses com les mutilacions genitals o l’estirament dels pits.
La dona africana creix sense una autonomia pròpia, sent valorada només com a esposa i mare: aquest és el rerefons que pot afavorir i normalitzar també la trata de les joves, prostituïdes “pel bé de la família”. Pels segles dels segles, amén.
Tallar en sec
Però no: esdevé l’inesperat. L’ Oba Ewuare II decideix usar el seu poder per tallar en sec el fenomen. Convoca als sacerdots tradicionals i els prohibeix solemnement el ritual que ells exerceixen sobre les noies, contribuint a la seva esclavitud. Ara seran ells i les madames qui seran maleïts, si segueixen celebrant el ritual.
A qui decideixi tornar a Nigèria, l’Oba través de la seva fundació oferirà incentius, com un subsidi per tres mesos i algun tipus de formació professional. Quines reaccions s’estan donant al món davant d’una mesura tan transcendent?
Bones per la llibertat
Esohe Agatishe (entrevistada per la Independent el 2013, quan el problema de la prostitució nigeriana a Itàlia i Europa no havia arribat encara a les actuals proporcions), és una tenaç advocada nigeriana, compromesa des d’anys en el tema de la trata. Ha fundat a Torí l’associació Iroko, participa a la xarxa contra el tràfic sexual CATW, i més recentment en la task force de l’Oba.
“Som aquí per donar suport a les joves que vulguin tornar”, declara Agastishe al diari italià La Repubblica. “Però els nostres mitjans no són suficients, també Itàlia hauria d’estar interessada en ajudar-les a tornar de manera digna”, afirma.
És optimista Francesca De Massi, la responsable d’una casa refugi a Benín City per víctimes de la trata, la Cooperativa BeFree, que estava present en l’emocionant cerimònia a Benín City. La cerquen moltes noies d’Itàlia, molt felices, preguntant-se si de debò podran sortir lliures, doncs madames i traficants estan difonent falsos missatges per frenar el seu alliberament. És un moment caòtic, entre entusiasme i incertesa, com es pot imaginar.
Esperança
Penseu que aquesta mesura podrà canviar la vostra vida? També pregunta La Independent a unes de les joves, hostes d’un centre de primera acollida que reuneix unes 18 persones migrants de Nigèria, homes i dones, tot esperant el veredicte de la Comissió encarregada d’avaluar la seva comanda d’asil. La Casa es troba a Suvereto, al camp de la Toscana, entre dolços turons i camps de blat, i és gestionada per una dinàmica operadora social, Mara Girardi, experta en cooperació internacional.
Linda, Beatiful i Faith (prefereixen no donar els seus noms reals) responen dient -admirades per l’autoritat del nou Oba, que està enfrontant amb habilitat l’ “al·lucinant” nivell de violència nigeriana, obtenint alguns notables resultats, com la disminució del land grabbing (o robatori de terres), i les proeses de les bandes juvenils urbanes a Benín City.
“Sí, la seva maledicció és real”, diuen elles. De fet, s’estan donant morts sobtades entre sacerdots que no tornen el paquet del Juju a les noies, per alliberar-les del jurament; o entre les madames, que no deixen anar les noies.
Les notícies corren a la xarxa. La maledicció de l’Oba funciona, afirmen les noies. I ara elles, Faith, Linda, Beatiful, i les desenes de Blessing o Isoke, que han patit les mil i una creuant el desert per arribar a una imaginada “terra sense mals”, Itàlia, sofrint violacions en el camí.
Voldran atrevir-se a tornar enrere? “Nosaltres no, absolutament no”, responen Linda, Faith i Beatiful.
“Després de l’esforç i i el patiment tan grans, seguirem lluitant per a una vida de llibertat. Com sigui, on sigui. Lliures. Doncs també les dones mereixem ser-ho”.
