OPINIÓ
Vaig néixer en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m’han anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromís. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m’era impossible de comunicar amb la certesa mínima de ser escoltada.
Potser un poc de tafaneria, talment com un delit imperiós per conèixer-ho tot, de molt joveneta em vaig afeccionar a llegir el diari. Un dia vaig decidir que, de la mateixa manera que els articulistes deien allò que pensaven sobre l’actualitat, amb independència de si hi estaven o no d’acord, bé podia fer-ho jo. I heus aquí com em vaig trobar amb un full en blanc davant la màquina d’escriure, amb un impuls irrefrenable de fer anar les seves tecles que no paraven d’enfilar paraules, frases i paràgrafs, fins desenvolupar aquella idea que no m’atrevia a manifestar en veu alta i que, un cop escrita, adquiria la mateixa carta de naturalització que totes les que llegia dels altres.
Els arguments sortien sols, passats pel sedàs d’un pensament de dona forjat de forma autodidacta a partir d’observar la vida des d’un anàlisi amb perspectiva de gènere. Sovint hi trobo aquelles respostes que de jove en delejava, les que cercava en els llibres i resulta que eren dintre meu. Vaig decidir que no m’ho vull quedar per mi, perquè sé que moltes dones s’hi poden sentir identificades. És un pacte a dos, tu escrius i jo et llegeixo i a l’inrevés, jo escric i tu em llegeixes. Compartir ens fa més fortes i ens permet anar obrint-nos pas en aquest món tan poc humà on les dones, malgrat s’imposin sobre el paper totes les lleis d’igualtat possibles, encara ens sentim força excloses.
Tu no ets ningú per dir-me que estic equivocada
Un dia, quan conversava amb un amic, em va dir que estava equivocada. Segurament ho deia amb la seva millor bona fe tot discutint per un tema que ara no ve al cas, perquè el que importa és el fet que, amb la seva raó, pretengués –potser sense proposar-s’ho- desqualificar-me. Éra tan sols inèrcia social, vaig pensar…
Em recordava quan, amb la millor de les voluntats, amb la més neta de les il•lusions i els ideals de joventut, havia dedicat tot el meu temps a la política, totes les hores disponibles, traient-les sobretot de la son. Però, segons els camarades, mai feia prou, els meus criteris mai tenien la consideració suficient com ser tinguts en compte. L’autoritat dels qui dirigien i la seva seguretat posaven fora de circulació qualsevol dubte o pregunta que poguessis formular, s’associava a la ignorància pròpia de les dones en això de la política…
Ara que un bon dia vaig decidir reivindicar el dret a equivocar-me. Ja no volia demanar mai més la vènia a ningú per intervenir o parlar, per fer allò pel que em pensava estava ja prou autoritzada. Vaig decidir plantar-me, arriscar-me a que no m’entenguessin, a sentir-me sola, incompresa (de fet, sempre m’hi havia sentit d’incompresa…). “Reivindico el dret a equivocar-me” va sorgir com un crit que arrencava des del fons de mi mateixa…
I vaig començar a emprendre el camí de la maduresa pensant per mi mateixa. El fet de poder escriure es va convertir en la meva millor companyia, la més fidel, la que mai m’enganyaria. Si no està d’acord m’ho diu, i si ho aprova també. I m’equivoco, ja ho crec…
Aquell dia li vaig dir a l’amic: tu no ets ningú per dir-me que estic equivocada……. I vaig respirar fondo. Vaig trobar un alleugeriment que venia de lluny, potser dels mateixos temps en que em vaig sentir anul·lada i menystinguda. M’havia tret l’espina d’una vegada, uf!.
Quina sort haver pogut conrear aquesta vessant d’escriure per consolidar-me com a persona – dona i poder comunicar-me…
L’autora, el 1957, a Sant Guim de Freixenet, on passava els estius