Dorys Ardila va haver d’abandonar el seu país, Colòmbia, l’any 2003. Des de llavors continua treballant per la construcció de pau.
De formació jurista, amb màster en relacions internacionals i dret internacional, porta gairebé 18 anys treballant des de l’exterior. Ara, especialment preocupada per la situació actual: 48 assassinats en un mes. I els mitjans de comunicació segueixen sense fer-se eco d’aquestes notícies.
És la presidenta de Gestapaz, quins són els objectius d’aquesta entitat i en quines línies treballa?
Gestapaz és una associació de dones migrants solidàries que, havent viscut les diferents problemàtiques dels seus països d’origen i reconeixent les del seu país d’acolliment, decideixen crear una entitat sense ànim de lucre, amb l’objectiu d’implementar projectes que impactin en l’enfortiment de Drets de poblacions vulnerables o en risc de vulnerabilitat, principalment dones, nens i nenes i joves.
Les línies de treball estan enfocades a desenvolupar projectes d’educació, cultura, desenvolupament econòmic sostenible i accions de sensibilització i incidència política en l’àmbit de la cooperació internacional al desenvolupament entre Espanya i Amèrica Llatina, considerant la perspectiva de gènere i l’enfortiment de la pau com a eixos fonamentals.
Porta anys difonent i treballant, des de l’exterior, per la pau al seu país. Quines activitats concretes realitza?
Per a dir-ho més exactament treballant en àmbits de construcció de pau.
Això significa que es treballa per la promoció, incidència i garantia dels Drets Humans. El Dret a la Pau és un dret síntesi que està catalogat segons la classificació internacional reconeguda per l’ONU i altres organismes multilaterals com un dret de tercera generació, germanat amb el dret a un medi ambient sa. És a dir, que construir pau significa aplicar aquest conjunt de drets a nivell intern dels Estats, i en el Sistema internacional vetllar perquè hi hagi condicions d’aplicabilitat.
Al llarg d’aquests anys hem realitzat nombrosos projectes de formació i accions puntuals de solidaritat amb poblacions vulnerables, tant als països de Llatinoamèrica com a Espanya.
Cal destacar també que treballem en aliança amb moltes organitzacions i som part de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, de la Xarxa Nabowa per la Pau o de la Federació per Colòmbia a l’exterior FECOEX. També formem part del Node Catalunya de suport a la Comissió de la Veritat i coordinem la “Comissió de comunicació i pedagogia” del Node.
A Gestapaz, som conscients de la necessitat d’implementar els compromisos pactats en l’Acord de Pau entre Colòmbia i les FARC-EP, subscrit el 2016. Per això, hem treballat en l’execució tècnica del projecte “Mites i Realitats de la Justícia Transicional Colombiana” finançat pel Institut Internacional Català per la Pau – ICIP- i coordinat per Brigades Internacionals de Pau –PBI Catalunya-, en el qual es va implementar una estratègia pedagògica i de comunicació que es va denominar “Més enllà de les fronteres”, creant una pàgina web i una campanya de mitjans en xarxes socials, al costat de la creació d’un glossari explicatiu i inclusiu del Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i No Repetició –SIVJRNR-.
Al setembre de 2016 es va signar l’acord de pau entre el govern i la guerrilla de les FARC, acord que posava fi a un llarg procés de negociacions a l’Havana que pretenia acabar amb més de 50 anys de guerra. No obstant això, en el referèndum posterior sobre el procés de pau va guanyar el No, encara que per un estret marge. Com ho explica?
És una pràctica inusual que en els processos de negociació d’acords de pau el text de l’acord negociat hagi de passar per un mecanisme d’aprovació en les urnes.
Experts sobre negociacions de Pau, entre ells el professor Vicenç Fisas, van enviar missatges a membres dels equips negociadors per a que no ho fessin. Tant el Govern com les FARC van desoir aquestes recomanacions. És més, en aquest moment em trobava a Colòmbia i des del Consell Nacional de Pau se li va demanar a les parts de la taula de negociació que no es convoqués la votació.
Penso que va haver-hi arrogància, sobretot del govern, en desoir les diverses veus que aconsellaven no dur a terme aquest referèndum. El president Santos també tenia la pressió dels sectors socials que a Colòmbia no volien i segueixen sense voler la pau, per a què no es dugués a terme la signatura d’acord de pau.
Potser per legitimar-lo políticament es va votar i això va ser com fer-se l’harakiri, del qual encara no es recupera aquesta part de la societat colombiana que sí volem la fi de la guerra i la possibilitat de construir una Colòmbia amb unes condicions de vida digna i on no s’assassini per exigir drets o per pensar o ser diferent.
I què és el que ha significat?
Crec que una lliçó important que va deixar aquest procés és que la pedagogia, la conversa, l’explicació, l’argument senzill, l’apropiació són imprescindibles quan es volen fer salts qualitatius, com el d’abandonar la guerra i endinsar-se en un escenari de construcció de pau. Es necessiten moltes mans i cervells, tots els que es puguin ajuntar i cap persona sobra.
La fira d’egos, vel·leïtats, vanitats, els personalismes i totes aquestes malalties de la condició humana, no porten a bon port quan es vol treure de la guerra una societat i endinsar-la en la senda de la construcció de pau.
Des de llavors han assassinat a molts defensors i defensores de drets humans, encara que gairebé no es difongui en els mitjans de comunicació.
Sí, l’any passat van assassinar a 310 líders, 12 familiars de líders i 64 excombatents de les FARC, segons el registre de l’Institut d’Estudis de Desenvolupament per a la Pau, INDEPAZ. I a 31 de gener d’enguany ja portem 48 persones assassinades entre líders socials, excombatents o signants dels acords de pau i població civil.
És la mesquinesa i la vilesa dels qui estan trencant els acords de pau i tracten d’ofegar les possibilitats d’anar cap endavant per a alliberar-nos de la guerra.
Amb un govern que com Ponç Pilat es renta les mans i no assumeix responsabilitats i una societat atabalada per la pandèmia, la pobresa, la injustícia, la inequitat, la impunitat, la corrupció. És una tasca difícil i un repte molt gran seguir endavant!
Del conflicte armat colombià vam conèixer iniciatives molt interessants com la Ruta Pacífica de les Dones, ampli moviment feminista que treballa per la tramitació negociada del conflicte armat i per la visibilització dels efectes de la guerra en la vida de les dones. La Ruta va realitzar innombrables mobilitzacions pel país denunciant, des del pacifisme i el feminisme, que “el cos de les dones no és botí de guerra”.
Aquesta iniciativa és molt important i ha realitzat aportacions molt valuoses en la construcció d’una agenda de drets de les dones al país, especialment en el posicionament d’aquesta agenda durant les negociacions a l’Havana, aconseguint la creació de la Subcomissió de Gènere en la taula de negociació i la inclusió de l’enfocament de gènere en el text de l’Acord Final. Com la Ruta, també hi ha altres iniciatives de dones amb diferents impactes, algunes ho fan a nivell local, unes altres a nivell regional i també a nivell nacional.
Entre aquelles que han tingut un fort impacte a nivell nacional, hi ha Asfaddes que si bé no es constitueix com a organització de dones, ha estat fundada per un grup majoritari de dones dedicades a buscar als seus familiars desapareguts, inicialment a nivell local i després a nivell nacional en diferents departaments del país. Altres organitzacions que també han fet part d’aquest procés han estat Sisma Dona, iniciativa de dones per la pau, Profamília, l’Organització Femenina Popular OFP, la Xarxa Nacional de Dones, entre moltes altres.
El treball d’aquestes organitzacions en el marc de la negociació dels acords, va ser impulsat per diverses organitzacions que van aconseguir la consolidació de la Cimera Nacional de Dones i Pau. Entre aquestes organitzacions va participar l’Associació Nacional de Dones Camperoles, Negres i Indígenes de Colòmbia –ANMUCIC, la Casa de la Dona, la Ruta Pacífica de les Dones, la Xarxa Nacional de Dones, Dones per la Pau, el Col·lectiu de Pensament i Acció Dones, les de Pau i Seguretat, el Grup de Seguiment de la Resolució 1325, la Conferència Nacional d’Organitzacions Afrocolombianes –CNOA i l’Aliança Iniciativa de Dones Colombianes per la Pau –IMP.
Les iniciatives de dones han estat fonamentals en la construcció de pau al país, no?
Per descomptat, i el que ha estat clau en això, és la participació àmplia i diferenciada d’aquestes. Em refereixo al fet que l’enfocament de gènere ha anat de la mà amb altres enfocaments diferencials que han permès la participació de les dones en el seu sentit més ampli i divers. El paper que han exercit organitzacions i iniciatives com Narrar per a Viure, en Montes de Maria; l’Associació Aliança Departamental d’Organitzacions de Dones del Putumayo “Teixidores de Vida”; l’Associació Camperola del Catatumbo- ASCAMCAT; l’Associació de Dones Araucanes Treballadores – AMART; l’Associació de Dones Camperoles – ASODEMUC; l’Associació Nacional de dones camperoles, negres i indígenes de Colòmbia – ANMUCIC; el Consell Regional Indígena del Cauca – CRIC; la Corporació Carib Afirmatiu; la Federació d’Estudiants Universitaris – FEU; la Xarxa Nacional de Dones Excombatents de la Insurrecció o la Xarxa solidària contra les violències cap a les dones “Papallones d’Ales Noves construint futur”, totes han estat clau en recollir diversitats de diferent ordre: dones rurals, ciutadanes, estudiants, camperoles, indígenes, afro, lesbianes, bisexuals, inter, trans, nenes, dones de la tercera edat.
Totes elles han mostrat com la diferència és diversitat, i com en xarxa, s’enforteixen i són capaces de construir pau, encara que estiguin en espais tan adversos com la guerra mateixa, o en diàlegs que semblen improbables, com el de víctimes i excombatents.
Recentment s’han complert 20 anys de la Resolució 1325 sobre Dones, Pau i Seguretat de NNUU. Què és el que poden aportar les dones en aquests processos?
L’aportació de les dones en la construcció de la pau ha estat àmpliament documentada a partir d’aquesta resolució. Fins i tot abans de l’Acord de Pau a Colòmbia, es va poder evidenciar la importància de la participació de les dones en les negociacions amb el Front Moro d’Alliberament Islàmic a Filipines. Així, d’un total de 12 participants, on hi havia 5 dones, aquestes van aconseguir en 4 anys el que no s’havia aconseguit en 13 anys de negociacions precedents, la signatura de l’acord amb el grup insurgent.
En el cas colombià, sota l’empara d’aquesta resolució, s’aconsegueix posicionar en el procés de negociació, que almenys la tercera part de les persones que formin part de les negociacions, fossin dones, malgrat que a l’inici de l’establiment de la taula, no hi havia cap, ni per part de l’Estat colombià, ni per les FARC, i tampoc des dels ens neutrals de mediació.
I gràcies a les organitzacions que van impulsar la Cimera Nacional de Dones, s’aconsegueix, per primera vegada en el món, la inclusió d’una Comissió de Gènere en un procés de negociació de pau. Imagini’s el que és generar aquest antecedent a nivell històric i mundial!
Incloure un enfocament de gènere com a eix transversal als acords, posar sobre la taula els drets humans de les dones i les seves diversitats a l’Havana. No es tracta només de parlar de les violències sexuals com es creu habitualment, la qual cosa sens dubte és molt important. Es tracta de parlar de tots els delictes que tenen com a base la discriminació per raons de gènere, i a partir d’això, veure com es repararà a aquestes dones, com han pensat elles la construcció de pau, i com farem perquè aquests fets no es tornin a repetir. Històricament les dones hem aixecat les societats quan han estat devastades per les guerres, i les colombianes, sens dubte, han mostrat tenir totes les capacitats i les fortaleses per a aixecar el país.
I en què s’ha concretat?
Bé, sense l’enfocament de gènere mai s’hauria aconseguit que en les mesures sobre les reformes rurals integrals s’hagués donat una priorització de l’accés de les dones a les terres, als projectes productius, als subsidis integrals, a la promoció de l’autonomia econòmica i a la capacitat organitzativa de les dones rurals. O que en tema de salut integral, s’hagin inclòs estratègies com el Programa de Prevenció al Consum i Salut Pública amb un èmfasi en anàlisi de la relació entre el consum de drogues il·lícites amb l’exercici de diverses violències com la familiar, la violència de gènere, la violència contra nens i nenes, la violència sexual, etc.
Tots aquests detalls que es van incloure a l’Acord, tenen tot un sentit des de la lectura de gènere, i es dona gràcies a la participació d’aquestes dones. Sense la lectura realitzada a través d’aquests “lents” no s’hauria arribat a una agenda integral. És aquí on es materialitza la resolució de l’ONU, és aquí on cobra vida, en la possibilitat que les dones participin en funció de les dones a les quals representen, perquè els seus drets humans tinguin on agafar-se a la realitat.
Un altre aprenentatge que vam fer del conflicte armat colombià és l’exigibilitat dels drets a la Veritat, la Justícia i la Reparació per part de les víctimes. Aquí ho han recollit les organitzacions de memòria històrica que, després de més de 80 anys d’acabada la guerra, encara continuen esperant.
Aquest moviment de DDHH a Colòmbia, ha estat la pedra angular.
Durant la negociació van ser convidades les víctimes i escoltades per les parts en la taula de negociació. Això és també una fita en un procés de negociació, ja que abans mai s’havia fet.
Com a resultat de l’acord es va configurar un sistema de justícia transicional que es va denominar Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i No Repetició –SIVJRNR-. Aquesta justícia, més que punitiva, és restaurativa. Implica que les parts van acordar un sistema de justícia que permeti dur a terme una rendició de comptes per passar de la guerra, a l’absència de conflicte armat, fer una transició.
Aquest sistema té tres mecanismes: un tribunal amb facultats judicials i penals, denominat Justícia Especial per a la Pau, o JEP per les seves sigles. La Comissió per a la Veritat, l’Esclariment, la Convivència i la Reconciliació. I una Unitat de Cerca de Persones Desaparegudes –UBPD-. Aquests tres mecanismes gaudeixen d’autonomia administrativa i financera, per a garantir així la seva continuïtat i blindar-les de les possibles influències dels governs de torn.
En l’actualitat, més de 12.000 persones s’han sotmès a la JEP, entre membres de les FARC, Força Pública, Agents de l’Estat i tercers.
La Comissió ha recollit, al tancament del primer semestre de 2020, un total de 3.027 testimoniatges a tot el territori nacional, s’han realitzat 8.977 entrevistes, han estat escoltades 16.598 persones entre familiars, víctimes i testimonis, i s’han recollit més de 1.000 testimoniatges a l’exterior, en 23 països, sent l’única Comissió de la Veritat que fins al moment ha treballat amb una instància per a l’exili ocasionat pel conflicte armat. Un exili que, entre primeres i segones generacions, aconsegueix una xifra que ronda el milió de colombianes i colombians a l’exterior, per aquesta causa.
I pel que fa a la UBPD, ha aconseguit trobar a tres persones amb vida que havien estat donades per desaparegudes, i es va facilitar el retrobament amb les seves famílies, després de diverses dècades de cerca. També han aconseguit recuperar cossos que es troben en fase d’identificació, i han aconseguit fer el lliurament digne de restes de gairebé un centenar de cossos a les seves famílies, al llarg del territori nacional.
Com veu Colòmbia en aquests moments?
A l’inici d’aquest any 2021 hi ha quatre circumstàncies que incideixen en la situació sociopolítica i econòmica del país que són:
La pandèmia de la Covid-19 en un escenari d’informalitat d’ocupació, inequitat, impunitat, violència estructural i corrupció al país. No hi ha claredat en el pla de vacunació nacional, no es coneix el full de ruta del Govern.
Assassinats de líders socials homes i dones. Portem gairebé un assassinat diari, la justícia no actua fins ara i el govern no pren les mesures que li corresponen. Hi ha un incompliment parcial i fragmentat de l’Acord de Pau, que mostra l’absència de voluntat política del Govern en la seva implementació.
Un any polític preelectoral de conjuntura política que es mostra polaritzat entre els diferents partits polítics i que novament ens porta a l’escenari de confrontació, entre guerra i pau.
Un entorn internacional que estarà determinat per la presidència del nou mandatari dels Estats Units, el demòcrata Joe Biden. Les relacions tibants amb Veneçuela i Cuba i un paper en el continent que respon als interessos de la dreta política retrògrada.
Per tot això, el paper de la societat civil i les seves diferents expressions socials han de jugar un paper rellevant i determinant per canalitzar al país en una senda de construcció de pau i garantia de Drets.
