OPINIÓ
Ens hem acostumat últimament a escoltar diagnòstics generalitzadors i reduccionistes que ens aparten de la particularitat de cada ésser humà i que em recorden una sentència de Goethe que deia que les teories són grisos i que l’arbre de la vida es desplega amb múltiples colors.
Crec que a propòsit de la misogínia, del maltractament i de la perversió cal fer algunes observacions més prudents.
En principi, no hi ha perquè suposar a priori que tots els homes són misògins, encara que sí és veritat que els que no ho són han hagut d’afrontar qüestions delicades en una cultura que promociona la misogínia en sostenir un falocentrisme que privilegia els valors que s’atribueixen al gènere masculí en detriment d’aquells que es consideren femenins. Si fem cas a allò que els mitjans ens informen a través de les notícies reals, les sèries, els videojocs, els missatges explícits o implícits que s’hi manifesten, comprovarem com la violència guanya terreny valoratiu.
Una estadística apareguda en un diari fa pocs dies enrere, informava que una de cada tres dones joves -això és el més preocupant, que fossin joves- consideraven més atractiu l’home agressiu, si bé sota aquesta denominació s’incloïa l’ésser dominant, controlador i filant prim, home a qui aquestes dones atorguen un estatus que els col·loca en una posició de privilegi pel que fa a elles mateixes, el que crida a la submissió femenina per una confusió que porta a considerar el maltractament -gelosia possessiva exigent, control, domini i prohibició d’altres víncles- amb un amor més intens que suposadament les faria sentir més protegides. Fins que les conseqüències d’aquestes actituds es deixen sentir desmentint l’engany inicial. Una cosa és jugar a representar el teatre d’estereotips clàssics sense creure-se’ls, que forma part del joc seductor, i una altra cosa molt diferents és actuar amb ells sentint-se autoritzats ells i obligades elles a encarnar, alló que sembra violències de diferent tipus i conseqüències no desitjables de cara a la salut psíquica de les persones.
Si bé el masclisme ha estat molt criticat i actualment no està molt ben considerat, es mostra reticent a ser vençut i reapareix sota formes de vegades molt difícils de detectar. És fàcil reconèixer la violència quan el seu grau d’extralimitació deixa marques visibles. Però hi ha violències subliminals, micromasclismes, que no són fàcils de detectar i que generen un malestar en les dones que de vegades no saben a què atribuir encara que siguin conseqüència del tracte que pateixen. Aquest malestar té l’origen en les circumstàncies de la vida personal, en la falta d’un tracte respectuós.
El respecte és una cosa a esperar d’algú que diu estimar-nos i una mica a oferir a qui estimem. Però de vegades, la quotidianitat tal com està organitzada en la nostra manera de vida, dóna per suposades certes conductes que semblen normals però que no obstant això fan patir. Només cal que un home estigui convençut de la legitimitat de la seva superioritat jeràrquica que la nostra cultura vol fer semblar com formant part de la naturalitat, serà misogin, ho sàpiga o no. I d’aquí a sentir legitimats a dominar, a controlar, a exigir ser obeïts per les seves dones, hi ha diferents graus que accepten totes les variacions individuals a l’hora d’abordar el ventall conflictiu que els poden plantejar les dones al rebel·lar-se contra aquest ordre de coses.
Quan la resposta a la rebel·lia femenina es produeix, pot aparèixer el maltractament en un intent de col·locar a una dona en el seu rol estereotipat de submissió i acatament de la dominació masculina. Aquesta conducta pot adoptar mitjans directes i brutals per aconseguir recuperar el domini masculí amenaçat fins mètodes molt subtils i difícils de detectar que causen a les dones un malestar del qual no acaben de reconèixer la seva causa. Afectades al seu torn per mandats de rol, que prenen per naturals, se senten culpables si els qüestionen. I això pot afectar encara a les més conscienciades de la manipulació cultural dels estereotips que consisteix a fer-los semblar com l’ordre de la naturalesa dels gèneres. Si bé, és veritat que aquestes últimes estan en millor situació per lluitar contra ells.
Però hi ha un altre tipus de violència subtil que és la que executen individus perversos que no escatimen mitjans per aconseguir la destrucció subjectiva de la seva víctima. En aquests casos ja no es tracta del maltractament subtil per una misogínia inconscient, sinó d’un veritable desig conscient d’aniquilar a la dona que tenen com a parella, dona a la qual envegen per la seva força.
No solen assassinar com aquells que havent estat abandonats per separació o divorci no han pogut acceptar aquesta nova situació, sinó que aquests subjectes tenen un veritable propòsit de destruir la dona que està més a prop d’ells manipulant de manera la comunicació que poden provocar que ella se suïcidi, fins a tornar-se a vincular novament amb una altra que sol tenir un fons depressiu important que ells detecten bé i que els permet apropiar-se de la seva voluntat. Mentre que socialment poden passar per homes encantadors que fan que no resulti creïble el relat de les seves dones quan es queixen d’ells. Marie-France Hiriyogen els descriu molt bé el seu llibre L’assetjament moral.
Quan un home ha treballat els aspectes inconscients de la seva misogínia, esdevé un bon company de la seva dona, pot per fi sostenir un vincle paritari, en haver perdut la seva por a les dones i haver deposat l’actitud falocèntrica sense sentir-se amenaçat. Tasca gens fàcil perquè sortir de la misogínia resultant d’una superioritat jeràrquica de la masculinitat, és un procés pel qual han de passar i en aquest trànsit gens fàcil, les diferències subjectives són molt importants. Des de qui sap escoltar i és sensible a la imjusticia, fins al més insegur que és qui es mostrarà més resistent a deposar seus privilegis en no percebre el que guanyarien si ho fessin. Però el que tenen en comú tant els uns com els altres és que han de enfrontar-se amb un mitjà que no els ajuda a ser paritaris sense posar en qüestió una masculinitat que només sap sustentar-se en el domini d’un gènere damunt d’un altre que se’ls presenta inicialment com perillós.
