OPINIÓ
Un grup de docents i investigadores de les universitats de Granada, Almería, Ramón Llull i Jaén han presentat recentment un estudi que inclou entrevistes en profunditat amb dotze dones que han patit mutilació genital (MGF).
L’any 2004 vaig publicar un estudi sobre aquesta aberració (Cròniques d’una vida sense justícia, L’Espill, número 18) i les dades coincideixen sense que, malauradament (esclar), es vegin millores substancials. Tot plegat, horripilant.
Cada any, gairebé quatre milions de nenes són víctimes de mutilació genital a l’Africa Subsahariana, Orient Mitjà, Àsia, i d’una manera encoberta, a molts països europeus. Segons l’Organització Mundial de la Salut, més de 200 milions de nenes i dones que viuen actualment han estat mutilades.
La MGF és una flagrant violació dels drets humans reconeguda internacionalment. A Espanya, es considera a més com una forma de violència de gènere. No pot ser considerada d’altra manera. Constitueix un delicte de lesions, tal i com ha estat recollit en la reforma del Codi Penal de l’any 2003. Sumem-hi el treball ingent i d’allò més lloable (educació, informació, conscienciació…) de multitud d’organitzacions no governamentals.
El mes de juliol de 1997, les Nacions Unides aprovaren una llei que condemnava aquesta nauseabunda pràctica, i el Parlament Europeu ha considerat que constitueix un gravíssim atemptat a la salut psíquica i física de les dones; les complicacions físiques psicològiques i socials que pateixen les supervivents inclou problemes urinaris, disfuncions sexuals, trastorns psicològics i depressió i la reaparició del trauma en el moment del part. I tot això si el que no s’esdevé és la mort ateses les circumstàncies i els mètodes amb què es realitza. Cap motivació de naturalesa cultural ni religiosa no pot justificar aquesta pràctica. És un crim contra la integritat personal i una violació dels drets humans sancionada, com veiem, per nombroses convencions internacionals. En aquest sentit, consideren que el risc de sofrir la MGF és motiu per reconèixer el dret a l’asil o per a la protecció humanitària.
La MGF és una tradició, molt anterior a l’islam, ja que els seus orígens es remunten a l’edat de pedra a l’Àfrica central. Actualment encara és arrelada en molts països africans. Val a dir que la Unió Africana ha prohibit qualsevol tipus de mutilació genital femenina en el conegut Protocol de Maputo. Fins i tot hi ha països con el cas pioner de Guinea l’any 1965. És sobretot a partir dels anys 90 quan altres països es va sumar a la prohibició. Però segueix permetent-se a Somàlia, Mali, Serra Lleona i el Txad, entre d’altres països, si bé cal dir que la meitat de les nenes i dones que han estat mutilades viuen a Egipte, Etiòpia i Indonesia. A partir dels anys 80, i sobretot en els 90, va quedar prohibida per llei a Europa, Amèrica i Oceania.
Al llarg de les ribes del Nil és, des de fa més de dos mil anys, un costum profundament arrelat. Segons un estudi de la ONG Medicus Mundi, més d’un 50% de les dones egípcies han estat mutilades. Aquesta xifra s’eleva en les zones rurals fins a un 89 %. El fet és que, a Egipte, encara avui dia es mutilen diàriament al voltant de tres mil sis-centes nenes. La tradició també s’estén per Oman, Iemen i en els Emirats Àrabs. Teòlegs islàmics de tot el món han negat que hi hagi raons religioses que justifiquin la circumcisió femenina, els orígens de la qual, com hem dit, arrenquen de temps remots, i tots estan d’acord que les lleis de l’Alcorà no la prescriuen. De fet, la MGF no es practica als països islàmics més estrictes i ortodoxos com ara l’Aràbia Saudita, l’Iran o el Magrib. Aquesta tradició horripilant està encara tan profundament establerta en les comunitats que la practiquen perquè es creu que no hi ha motius per a erradicar-la, ja que és una tradició positiva i les tradicions positives s’han de respectar. Només que la positivitat de la tradició no es veu per enlloc. En qualsevol de les modalitats és espantós. Comporta conseqüències de tota mena absolutament nefastes per a les dones. Amb tot, el més important, i també el més difícil, és canviar l’opinió i el comportament de la població. Perquè, malgrat les lleis que la prohibeixen, es continua practicant impunement fins al punt que produeix la mort de més de tres mil dones l’any. Els mètodes i tipus de mutilació difereixen entre els països.
L’escriptora somalí Waris Dirie ens conta en Amanecer en el desierto com la seva mare la dugué a una vella beduïna perquè la circumcidés; creia, la seva mare, que d’aquesta manera esdevindria una dona neta i pura, una dona digna per a casar-se i formar una família. Esgarrifa la lectura de l’episodi de la mort de la seva germana, dessagnada quan la mateixa beduïna li tallava el clítoris, els llavis menors i també els llavis majors. Aquesta operació és la forma més brutal de mutilació genital, i s’anomena «infibulació» o «circumcisió faraònica». Ens conta Waris com als tretze anys es va escapar de casa perquè el seu pare la volia casar amb un home vell al qual no coneixia. Aquesta escriptora ha estat durant anys ambaixadora de l’organisme de les Nacions Unides per a combatre la MGF; moltes dones, com ella, han trencat el tabú i en parlen sense embuts. Nawal al-Sa’dawi fou, l’any 1971, la primera a denunciar públicament la brutalitat d’aquesta pràctica tradicional. Ella és, juntament amb altres dones escriptores, un fidedigne testimoni, ja que també fou circumcidada. Igual que la mare de l’escriptora Waris Dirie, igual que les mares que duen a mutilar les seves filles, la mare de Naval creia que havia d’arribar neta i pura al matrimoni: amb els genitals mutilats no cauria en la temptació de la carn. D’aquesta manera esdevindria tímida i virtuosa, ja que una jove no circumcidada és fàcil d’excitar sexualment i, per tant, propensa a cometre actes il·lícits, indecents, impurs…
Res més.
